Comiat #1

És només un dit de neu que tot just ha emblanquinat l'escala d'incendis de la finestra del darrera del que aviat ja no serà casa meva; l'escala d'incendis del pati interior d'aquest, el meu segon apartament novaiorquès. Falta una setmana per partir i el fred polar i quatre flocs de neu no han volgut faltar a la cita, per recordar-me aquell gener gèlid de fa cinc anys quan, molt més innocent i amb la ment gairebé verge de gran ciutat, vaig arribar per segon cop a Nova York.

Aquell va ser el cop de debò, el cop en què, amb la meva vida en dues maletes (que no van arribar a temps), em vaig plantar al JFK i d'allà amb taxi fins a Manhattan. Després d'un periple nocturn per aconseguir les claus de l'apartament 4F del 318 del carrer seixanta-sis (molt a prop de la segona avinguda), vaig pujar els tres pisos per l'escala estreta, les vaig ficar al pany i em vaig enfrontar per primer cop a la buidor del que seria casa meva durant els primers tres anys i mig. Aquella sensació la tindré enregistrada per sempre més a la memòria. El sac de dormir sobre el terra dur de l'apartament sense mobles de la primera nit, el soroll de la vàlvula del radiador de la calefacció antiga del menjador; i el fred, el fred intens de l'exterior incrustat als vidres de les tres finestres.

Enguany m'estalviaré l'hivern d'aquesta ciutat que tant m'he arribat a estimar i que tan bé he arribat a entendre. Me n'aniré quan tot just comença i viuré (des de la distància i a través del que me n'expliquin els amics) el vestit blanc hivernal, que és el que, de tots, li escau més bé a Nova York.