divendres, 23 de febrer de 2007

Divendres de Llumanera: Lo Carnaval

Una setmana més, toca cita de divendres amb La Llumenera de Nova York, Revista Catalana de Noves i Gresca. Potser per això darrer, el nostre cronista va retratar, al febrer de 1875, com no es vivia el Carnaval en terres americanes. El relat constitueix l'excusa perfecta perquè el cronista descarregui –a parts iguals– la seva ira contra el president Ulysses S. Grant i la posició americana sobre l'illa de Cuba, contra el reverend Henry Ward Beecher, reformista, abolicionista i evolucionista; i de manera força misògina i barroera, contra la població femenina de Nova York. Ja ho diuen que en aquesta ciutat i en aquest país, la gent es disfressa únicament per Halloween. D'aquí, poster, la connexió de carabasses i cronista.

La Llumanera
Any II / Nova York / Febrer de 1875 / Núm.4

Lo Carnaval

S'acosta l'època en què sa majestat lo rei Carnestoltes ix pel món a visitar a sos lleials súbdits. Com aqueix monarca detesta les repúbliques no es digna a venir als Estats Units; així és que en aquesta terra, fora de Nova Orleans, que gairebé és una ciutat estrangera, lo Carnaval passa completament desconegut. Ni es veuen màscares, ni hi ha comparses, ni res que indiqui que aquell alegre monarca recorre lo món.

Caretes se'n veuen aquí tot l'any; però són caretes de carn. Enlloc la hipocresia ha distribuït tantes caretes com en aquesta terra. Les dones les porten de sirenes, los homes de sàtirs, amb banyes i tot. Lo reverend pare Beecher la porta de capellà protestant molt devot, molt honest i molt sant. Lo president Grant la porta d'un gran home, d'un gran militar i d'un gran governant; però no porta més que la careta. Lo secretari d'estat, Mr. Fish, ha escollit la careta de neutralitat; però jo li he vist fer l'ullet als simpatitzants de Cuba llibreta. Lo Herald i altres periòdics americans porten careta d'il·lustració i de grans coneixements; però sense la careta semblen tota una altra cosa. En definitiva, quasi tots porten careta. Per això, diem que aquí lo Carnaval dura tot l'any.

Fa temps que los estrangers introduïren a Nova York los balls de màscares. Los alemanys i los francesos en celebren alguns tots los anys; però quins balls! La concurrència és molt nombrosa, això sí; hi ha disfresses molt bones i elegants; però ¿què en traiem si hi falta la cosa principal d'un ball de màscares que és l'animació per part de les dones? Aquí no hi ha terme mitjà: les que són non sanctas es llencen a ballar lo cancan d'una manera escandalosa que fa sortir los colors fins a la careta que porten: les senyores de casa sua van acompanyades del seu marit o d'algun parent... o amic, i en tota la nit no el deixen, i encara que van disfressades s'ofenen si se les treu a ballar o se'ls hi dirigeix la paraula. Ningú pot parlar amb una màscara sense conèixer-la, i fins per a això es necessita haver sigut presentat. Ara diguen vostès com és possible que un hom es diverteixi en un ball d'aquesta terra! Les americanes no saben esbroncar... més que la butxaca, i això ho fan molt millor sense careta.

2 comentaris:

  1. Des d'eyes wide shut havia imaginat que les festes de disfresses a NY s'havien de viure, com a mínim, un cop en la vida...

    Per cert, que m'hagis afegit s'avisa...

    Quid pro quo però perquè et visito sovint, no per educació.

    ResponSuprimeix
  2. Quines cròniques més maques...

    ResponSuprimeix