Hoop

Se'n col·locaran gairebé cinc mil. Són els nous pàrquings per a bicicletes que Nova York instal·larà per tota la ciutat en els propers tres anys, fruït d'un concurs (CityRacks Design Competition) en el qual s'hi van presentar 200 dissenys originaris de 24 estats americans i 26 països. Al setembre de l'any passat, un jurat format per sis membres —entre els quals s'hi comptava el músic David Byrne, autor de 9 aparcaments per a bicicletes ben singulars— va seleccionar-ne deu finalistes; prototips d'aquests deu dissenys van ser col·locats a la placeta central d'Astor Place al Village, al costat del cub giratori (encara hi són); i al novembre, se'n va anunciar el guanyador: Hoop (pdf), obra dels dissenyadors Ian Mahaffy i Maarten De Greeve (Beetlelab, de Copenhaguen).

Hoop recorda una roda estilitzada, s'hi poden aparcar dues bicicletes, com en la majoria dels dissenys seleccionats, i serà el model d'aparcament que el Department of Transportation instal·larà a la ciutat. Tot i que va ser triat a finals de l'any passat, a banda del prototip que hi ha a Astor Place, encara no n'he vist cap dels definitius. En altres punts de la ciutat, el que sí que es poden veure són diversos models d'aparcament "privats", com aquest, i els dissenys temàtics de David Byrne, que no han estat desmuntats.

Broadway Boulevard, 2

A mitjans d'agost, les àrees de vianants del nou Broadway van omplir-se de colors amb la instal·lació del nou mobiliari urbà format per tot un seguit de taules i cadires individuals ben llampants. El paviment per on abans circulaven els cotxes, i que ara trepitgen els vianants, ha estat pintat en consonància: verd fosc, en els trams en els quals el mobiliari és de tons eminentment freds, i roig, pels volts de Times Square, on les taules i les cadires són càlides. Tant de color actua com a reclam, i alguns dels comerços que hi ha de vora aquestes àrees de vianants noves de trinca han vist incrementat el volum de negoci en un 25 per cent. Estadístiques econòmiques a banda, el que em sorprèn del mobiliari urbà a Nova York és que en la majoria dels casos no està collat a terra i la gent no el pispa, no se l'enduen a casa per moblar la terrassa. I el fet que no estigui aferrat, et permet col·locar-lo segons la disposició que més et convingui; fins i tot, per fer les fotografies que acompanyen aquest text.

Broadway Boulevard

Qui diu que Nova York és el paradigma —i no pas el paradís— de l'estrès? De les riuades de gent atrafegada, del trànsit dens, els fums i els clàxons dels cotxes, i de les aglomeracions de passatgers al metro en hora punta? Sí, potser sí que totes i cadascuna d'aquestes instantànies formen part de l'imaginari que, indefectiblement, associem a la metròpoli atlàntica.

El paradigma local de l'estrès a Nova York és, sense cap mena de dubte, Times Square. Tot aquest anar i venir de persones, els rètols lluminosos dels anuncis, les notícies, i les marquesines dels teatres, les pantalles gegants amb imatges en moviment, la congregació de turistes, els carretons de menjar que hi ha a cada cantonada, els venedors ambulants i els repartidors de tota mena de fulls volants, els homes anunci, i altres personatges habituals de la plaça (entre els quals aquest Naked Cowboy que ha començat campanya per a l'alcaldia), formen un retaule barroc atapeït i angoixant d'impactes visuals, sonors i olfactius.

Però els temps estan canviant i moltes ciutats grans es pacifiquen; fins i tot Nova York, on des de la primavera s'ha posat en marxa un pla pilot encaminat a disminuir la congestió de trànsit de la ciutat mitjana (de midtown). El projecte, que rep el nom de Broadway Boulevard, ha convertir diversos trams de Broadway, des del carrer 47 al 35, en un bulevard per als vianants. La reestructuració ja va començar l'estiu de l'any passat quan, dels quatre carrils de circulació que té aquesta artèria, se'n van retallar dos (en el tram entre els carrers 42 i 35) per afegir-hi un carril de bicicletes, parterres de separació, i taules, cadires, i para-sols. Enguany, les taules i les cadires han ocupat altres trams del carrer, i els voltants de places com Madison Square, Herald Square i Times Square són plens de treballadors d'oficines i de turistes que, a l'hora de dinar, frueixen de l'espai guanyat als cotxes.

El passeig és especialment agradable als trams de Broadway que prop de Herald Square i Times Square. En aquesta darrera plaça és on és més palès el contrast entre el brogit del passat i les zones de vianants i de descans del present: les cadires i les taules han guanyat la partida als taxis grocs.

Scaffoldings of New York

Gires la cantonada i veus que hi ha alguna cosa diferent. Què és? Un dia era una ombra allargassada que cobria tota una vorera normalment assolellada. Feia un parell de setmanes que no hi passaves i a la vorera del davant havien pujat uns quants pisos més del gratacels en construcció fins a tapar el sol. Normalment, però, el detonant de la pregunta és una bastida, una d'aquestes bastides tan novaiorqueses que les deixen col·locades durant mesos i que el dia que les desmunten te n'adones que al paisatge li manca alguna cosa, però no saps ben bé el què.

Les bastides de Nova York són usualment d'un únic nivell, és a dir, que arriben fins al primer pis dels edificis i, en moltes ocasions, fan les funcions d'uns porxos. Tenen una relació particular amb el temps: et protegeixen de la pluja i són molt útils els dies que t'has deixat el paraigua a casa, però per contra a l'hivern s'hi acumula neu i gel que quan es fonen són font (mai més ben dit) d'algun disgust en forma de gotellada.

Un amic ja va escriure fa temps sobre aquesta ciutat porticada que cada dia s'assemblava més a Pàdua. El perquè de tantes bastides és una normativa de 1998 que obliga a inspeccionar periòdicament l'estat de les façanes. En cas que trobin alguna cosa que calgui arreglar, el propietari normalment opta per deixar-hi la bastida col·locada, perquè és més barat que desmuntar-la i tornar-la a muntar quan tingui llestos els permisos d'obres. La burocràcia com a tot arreu és molt lenta (sinó ho és més aquí) i gràcies a això molts trams de carrer a Nova York són porticats durant força mesos l'any.



En fa 1: Tee shirt
En fa 2: The Highline

P R A Y

Són de plàstic, alumini i vinil, i han aparegut del dia a la nit; n'han instal·lades un parell a la Tramway Plaza, dessota l'estació del Tram de Roosevelt Island. Més d'un deu haver pensat que aniran bé per a fer una darrera pregària abans d'agafar el Tram i poder demanar a Déunostresenyor que el trajecte de quatre minuts fins a l'illa de Roosevelt sigui suau i que el giny no es quedi suspès sobre les aigües de l'East River, com va ocórrer el 19 d'abril de fa un parell d'anys.

En una ciutat que es caracteritza per la diversitat de cultes religiosos i pel respecte als que els practiquen, l'aparició d'aquestes cabines de pregària ha aixecat polseguera; fins i tot, algú ha demanat al departament de parcs que se les endugui perquè incompleixen no sé quina ordenança sobre “mobiliari collat a terra”.

I aquesta deu ser la funció de l'art en espais públics, ja que les Public Prayer Booths són simplement això, una instal·lació de l'artista Dylan Mortimer i seran a la Tramway Plaza fins al novembre.

Les cabines tenen instruccions d'ús i un avís que resa “Aquest dispositiu existeix per facilitar el control i l'oració en espais públics. L'ús inadequat de la cabina pot comportar una sanció o multa. Si us plau, no l'empreu si sou sensibles o us sentiu amenaçats per accions de caràcter religiós”. Amén!

Aquí del bicing en diuen víking

Passejo de nit per Wall Street; els carrers deserts, una fina pluja, el perímetre de seguretat al voltant de la borsa, els cotxes de policia entravessats al mig del carrer. A la vorera, davant del número 82, hi acaben de soldar un símbol de dòlar fet d'acer, de dimensions considerables.

Nit del cap de setmana a Williamsburg; Bedford Avenue és una bullícia de gent que va i ve, deu fer fred, perquè aquest agost n'ha fet. També deu ser tard, perquè els peus m'arrosseguen en direcció al subway. Prop de la intersecció amb el carrer sis nord, algú ha collat a terra la silueta d'una guitarra de color vermell.



L'incansable David Byrne, que aquest any ja ha signat la instal·lació Playing The Building (i amb qui comparteixo gustos musicals), ha creat nou escultures urbanes per al seu ús com a aparcaments de bicicletes. Les escultures-aparcament són fetes d'acer i recreen diversos elements característics de la ciutat i de la zona on han estat instal·lades.

---
De dalt a baix i d'esquerra a dreta: The MoMA: al carrer 54 oest, amb l'avinguda de les Amèriques; The Olde Times Square: al carrer 44 oest, amb la setena avinguda; The Villager: davant del 536 de La Guardia Place, entre el carrer 3 oest i Bleecker; The Coffee Cup: a l'avinguda Amsterdam, entre els carrers 110 i 111 oest; The Wall Street: al 82 de Wall Street, amb Water; The Ladies’ Mile: a la cinquena avinguda amb el carrer 57 (al davant de Bergdorf’s); The Hipster: a Bedford Avenue, amb el carrer sis nord, in Williamsburg, Brooklyn; The Chelsea: al 530 del carrer 25 oest, amb l'onzena avinguda (al davant de la galeria PaceWildenstein); The Jersey: a la cantonada de la novena avinguda i el carrer 39, prop del Lincoln Tunnel.

It's a Bird… It's a Plane… It's Superman!

Per al lector compulsiu de còmics

A la Metròpolis actual dominada pel telèfon mòbil —allò que aquí en diuen cell phone— Clark Kent, el reporter del Daily Planet, tindria seriosos problemes per canviar-se de vestuari quan plegués de treballar al rotatiu i —com molts altres americans pluriocupats— comencés la seva segona jornada laboral; la de superheroi. Si us en recordeu, per posar-se els calçotets vermells per sobre del mono blau i la capa, Superman feia servir una cabina telefònica com a vestidor.

Doncs bé, allò que en un altre temps —als anys trenta, quaranta, cinquanta i fins fa ben poc— era ben usual, ara s'ha convertit en una rara avis. A Nova York hi ha encara 22.697 telèfons públics al carrer, però el que es diu cabines cabines, com la de Mercero, a Manhattan en queden només queden quatre. Totes són a West End Avenue: la de la foto a 101st Street, i les altres tres a l'alçada dels carrers cent, noranta-sis i seixanta-sis. En altres indrets de la ciutat, la cosa no millora. Només n'hi ha un parell més a Governors Island, en una zona de molls tancada al públic.

Tot i que aquesta darrera localització li reportaria a Superman una certa privacitat i tranquil·litat a l'hora de colocar-se els calçotets vermells, l'ínfima quantitat de "vestidors per a superherois" que hi ha a la moderna Metròpolis, més aviat faria exclamar als meus conciutadans, És un ocell... és un avió... és Superman (a mig canviar)!

Apunts relacionats:
+ Man-hand-tan
+ Marylin Monroe in Bus Stop

Marilyn Monroe in Bus Stop

Una empresa espanyola transforma des de fa mesos la fesomia de la ciutat de línies verticals; però no pas en alçada construint un colós per alterar-ne la silueta; ho fa més aviat arran de terra, amb la transformació cosmètica del mobiliari urbà.

De manera gradual, arreu dels cinc boroughs les velles bus stop estan sent substituïdes per unes parades modernes amb marquesina inclosa —el que aquí en diuen un bus shelter (un recer). Val a dir que en molts indrets de la ciutat, les parades es limitaven simplement a un trist pal on s'hi sustentaven els rètols amb la numeració i el trajecte dels autobusos. En d'altres, sí que hi havia un recer però sense banc per a seure a esperar-hi el bus. Les parades noves —de vidre i acer— tenen sostre, il·luminació, un rètol amb el nom de la parada i plafons d'informació de les línies de bus i dels trajectes; i un banc per a seure-hi. I, evidentment —i aquesta n'és la seva primera raó de ser, no ens enganyem— una bona superfície reservada per a la publicitat. És estrany que al país on fa més de cent anys ja estampaven propaganda als colls de les camises, hagi hagut de ser una empresa europea la que hagi estès la publicitat en forma de parada d'autobús fins al lloc més recòndit dels cinc boroughs.

Dels dos batents que formen la parada i que haurien de servir per protegir els passatgers de les inclemències del temps, n'hi ha un —el més gran— que és el que conté l'anunci i és el més efectiu. L'altre és un vidre de dimensions més reduïdes que no serveix absolutament de res. Més, si tenim en compte que Nova York, quan hi arriba l'hivern, es torna una ciutat ventosa a l'assot del temporals de pluja i neu —que sovint cauen en horitzontal.

Amb tot, les noves parades d'autobús li donen a Nova York un toc de ciutat europea moderna ben estrany.

El contracte de l'empresa espanyola amb l'ajuntament de Nova York és per als propers vint anys i, a banda de les 3300 noves parades d'autobús, contempla la substitució de 330 quioscos de premsa i la instal·lació i manteniment de vint lavabos públics.


[+ A Madison Avenue han canviat les bústies de diaris velles per unes de noves amb un disseny que entona més amb la solera de l'avinguda]

Man-Hand-tan

Els arquetípics semàfors per a vianants DON'T WALK/WALK, que durant més de mig segle van indicar, de manera alfabètica, quan podies creuar el carrer a Nova York, són història. Aquests indicadors lluminosos, immortalitzats en tantes pel·lícules, van començar a ser substituïts, el 1999, per un model amb dos pictogrames: una mà roja que t'atura i un homenet blanc que t'assenyala que ja pots passar (com podeu veure en aquest vídeo de l'amic Xavi Menós). Actualment, és pràcticament impossible de trobar-ne cap dels antics.

Sembla que els primers senyals per a vianants van ser instal·lats pels volts de 1939 per a regular una de les cruïlles més conflictives de la ciutat, Times Square. Els semàfors per a cotxes daten de 1924 i foren col·locats en primer lloc a Broadway. Entre una data i l'altra, segur que més d'un vianant no va poder arribar a explicar l'experiència que suposava creuar, a començaments de segle, una de les grans avingudes de la ciutat.

El canvi dels DON'T WALK/WALK pels pictogrames Hand & Man va ser motivat per la creixent població immigrant no angloparlant i pel flux constant de turistes que rep la ciutat. Els primers van ser substituïts als borough més perifèrics i, finalment, a tota la ciutat, inclosa Times Square, on els primers DON'T WALK/WALK de Nova York hi van ser instal·lats el 1952.

Ara, dels antics se'n fan cadires. I també hi ha qui dels nous en fa art.