4th of July

Una onada de calor amb temperatures de 37 graus centígrads, que s'allargarà fins a finals de setmana, ha presidit un 4 de juliol (4th of July o Independence Day) atípic perquè ha caigut en diumenge, i com que a Nova York tot és obert en diumenge, no hi havia la mateixa sensació festiva d'altres anys. El festiu s'ha traslladat a dilluns, tot i que les celebracions tradicionals d'aquesta data (una de les més importants del calendari nord-americà) han tingut lloc en diumenge. Barbacoes, concerts de música a l'aire lliure, platja o focs artificials són algunes de les activitats que caracteritzen la festa del 4 de juliol. Els colors blau, blanc i vermell, i les banderes del país, són presents arreu. L'Empire State Building i altres edificis emblemàtics de la ciutat s'engalanen i són il·luminats amb els colors de la nació. A Nova York, l'acte central de les celebracions congrega desenes de milers de persones a la riba del Hudson per veure el castell de focs d'artifici que cada any paguen els magatzems Macy's, que presumeixen d'organitzar el castell més gran dels Estats Units —tot i que no té res d'envejar als que es fan a casa nostra. Des de l'any passat, els focs han tornat a l'emplaçament original del riu Hudson, després de diversos anys de celebrar-se a l'East River i, enguany, els vam gaudir des de l'altra riba del riu, a Hoboken, Nova Jersey, amb unes vistes privilegiades de l'skyline manhattanià de teló de fons.

…l'hivern ja és fora?

…ningú m'ha dit on és que la candelera ha de riure o plorar. Suposo que deu ser en aquest poble de Pensilvània, de topònim autòcton americà (Punxsutawney) on, cada any en aquesta data indicada, li busquen les puces a la marmota Phil i la desperten de tan somiada clapada hivernal. Avui, a Punxsutawney, hi feia bo, i la marmota se n'ha tornat al cau amb la predicció de sis setmanes més d'hivern sota el braç.

A Nova York, però, la candelera plorava; és a dir, que l'hivern ja és fora! I per si ens ho havíem empassat, aquest vespre ha començat a nevar.

Post Thanksgiving

Avui no m'he llevat com les gallines per anar a fer cua davant dels grans magatzems o de la botiga d'electrònica de torn. És Black Friday, l'endemà del dia d'acció de gràcies, i moltes botigues obren a les quatre o a les cinc del matí, i donen el toc de sortida a la campanya de Nadal, amb descomptes.

En canvi, escric “La ciutat es lleva mandrosa i amb el silenci de les grans ocasions. L'ànima de l'indiot encara ens ressona a la panxa.”

Thanksgiving i els pelegrins

The First Thanksgiving at Plymouth (1914), de Jennie A. Brownscombe

Avui és Thanksgiving, el dia d'acció de gràcies als Estats Units, que se celebra, com cada any, el quart dijous del mes de novembre. Tradicionalment, Thanksgiving era una festa de la collita, en la qual es donava gràcies pels fruits que la terra havia proveït abans dels rigors de l'hivern. El folklore americà explica que el primer dia d'acció de gràcies es va celebrar el 1621, en un assentament de colons anglesos, els anomenats pilgrims (pelegrins), a Plymouth, Massachusetts. Els pelegrins formaven part d'una congregació protestant, que havia arribat a Nova Anglaterra fugint de la persecució religiosa, a bord del vaixell Mayflower, a finals de 1620. Del centenar de colons que viatjaven al vaixell, només la meitat van sobreviure al primer hivern. A l'octubre de 1621, els 52 supervivents van celebrar el primer dia d'acció de gràcies amb Massasoit, líder Wampanoag, i un centenar de nadius Pokanoket. La celebració va durar tres dies i va incloure un banquet, en el qual van menjar ànec, gall dindi, i peix (que van ser proporcionats pels colons) i cinc cèrvols, caçats pels nadius. La història dels pelegrins ens ha arribat a través del relat d'alguns dels protagonistes, a Of Plymouth Plantation, el diari de William Bradford escrit entre 1620 i 1647, i Mourt's Relation (1622) d'Edward Winslow; ambdós, governadors de la colònia.

L'acció de gràcies (de germanor) entre nadius i pelegrins és el que s'explica a les escoles. Aquest és el conte endolcit per a la canalla; però el relat original està farcit de guerra, de pactes (segellats amb la icònica pipa de la pau) i d'intrigues polítiques; de malaltia (els dos brots de verola gentilesa dels anglesos que va fer estralls entre els Wampanoag abans de l'arribada dels pelegrins de Plymouth), fam i mort.


The First Thanksgiving, de Jean Leon Gerome Ferris (1863–1930)

Carabassa!

Avui hem canviat l'hora d'aquest racó de món. A les dues de la matinada tornava a ser la una i, malgrat això, els corredors de la Marató d'enguany han sortit ben puntuals del pont de Verrazano-Narrows, que comunica els boroughs d'Staten Island i de Brooklyn. A la sortida, els han acompanyat quatre gotes de pluja i el mateix cel encapotat del dia d'ahir; l'últim d'octubre.

Dissabte a la nit, els llums de l'Empire State Building, d'un carabassa Halloween, presidien la ciutat. La parade cercavila de la sisena avinguda, al West Village, va durar el que va trigar la pluja a fer acte de presència. El paraigua era el complement en comú de vampirs, morts vivents i infermeres calentes. Almenys aquest cop, tot i la pluja, les temperatures (inusualment altes per l'època de l'any) no van passar factura a les portadores de disfresses curtes, escotades i picants que, cada cop més en la nit de Halloween, desbanquen les monstruoses.

Panellets i vi dolç

Nova York s'adorm. Es clou un altre dia, i un altre octubre se'ns escola entre els dits. Aquesta nit, les disfresses omplen els carrers d'un cap de setmana de carabasses. Un mes més, i vuitanta-nou dòlars menys del bitllet groc de les voltes infinites*.

*Data de caducitat: l'u de desembre.

3 Valentines

Una Valentina de 1875

“Lo dia catorze de febrer és Sant Valentí i en aquest país hi ha el costum d'enviar en eix dia, les noies als seus amics, unes estampes fetes expressament per a l'ocasió que es diuen valentines.”

Una Valentina de 1992

“La boda va tenir lloc el dia de Sant Valentí de l'any olímpic de 1992. Els preparatius inicials preveien una cerimònia al gran hotel César Palace de Las Vegas; però, quan tot ja estava llest, el director de l'hotel es va fer enrere i la cerimònia es va haver de celebrar als afores de la ciutat, en ple desert.”

Una Valentina de 2008

“Aquest V-Day ens ha dut una altra carnisseria en un centre educatiu que se suma a les de Columbine i de Virginia Tech. Aquest cop a Illinois. És un nou episodi d'aquesta epidèmia que s'estén als Estats Units; encoberta per la segona esmena —per no dir-ne pegat— d'una Constitució que garanteix la tinença lícita d'armes, i beneïda per l'NRA.”

Groundhog Day

Avui és la candelera. En aquestes terres del nord-est americà (i en concret en poblacions com ara Punxsutawney a Pennsilvània hi ha la tradició per Candlemas day (o Groundhog day) de mesurar el que resta d'hivern segons el comportament d'un rosegador: una marmota (groundhog). Com diu el refrany…

If Candlemas be fair and bright
Winter will have another flight
If Candlemas be cloud and rain
Winter will be gone and not come again

És a dir…

Si la candelera plora el fred és fora,
si la candelera riu el fred és viu.

Així doncs, en cas que la marmota tregui el nas a fora i s'hi trobi un dia clar, veurà la seva ombra i tornarà cap al cau per continuar hivernant durant sis setmanes més. Si per contra, treu el cap en un dia ennuvolat, la marmota no tornarà al cau i l'hivern tindrà les hores comptades.

Avui a Nova York fa un dia assolellat i amb bones temperatures, per sobre del zero, i això vol dir que la marmota s'ha vist l'obra i que ens esperen sis setmanes més d'un hivern ben cru, fins a mitjans de març marçot, que mata la vella i la jove si pot.

Black Friday, 2

Sóc l'únic ocupant d'un Tram que a quarts de dues de la matinada sobrevola les aigües fosques de l'East River. Des d'aquí dalt no se sent ni una ànima; ni tan sols el xerric dels cables que sostenen el telefèric. Als meus peus, Manhattan dorm o acaba el dia; molts apartaments ja són a les fosques, d'altres emanen llampecs catòdics o, més concretament, llampecs de plasma. El Tram passa a fregar d'alguns gratacels; molts apartaments no tenen cortines i pots veure-hi bocins de vida quotidiana com en una versió novaiorquesa de 13 Rue del Percebe. L'East River resta immòbil; el riu que no és riu (perquè és mar) a aquestes hores no puja ni baixa: ja ho sé que no té cap base científica, però una concessió poètica em porta a pensar que una marea es contraresta amb l'altra, o dos corrents (o vés a saber què). L'FDR és gairebé deserta a aquestes hores; a York Avenue, ni una ànima; i a First, quatre cotxes que pugen en direcció uptown i que semblen de joguina tan petits i tan avall. Second Avenue és un riu de taxis grocs que fan cap a la ciutat baixa per a cercar passatge. Aquí, el Tram minora la marxa; som més a prop de terra. Catacrec, i ja hem arribat a destí. El conductor s'acomiada amb un sonor “Have a good night!” i jo li dono les gràcies per haver-me fet de xofer particular en aquesta travessa nocturna sobrevolant les aigües glaçades del riu de l'est.

Black Friday

El matí de l'endemà, la ciutat és com si despertés en matí de Nadal, de cap d'any o de Reis. Nova York es lleva somnolent, amb el cap que encara li roda i l'estómac que molt més; si més no, són el gall d'indi i els pastissos que fan voltes d'una banda a l'altra de l'aparell digestiu. El dia comença poc a poc, els carrers continuen deserts i potser hi ha algú més que treballa, però tot i així no és gaire gent. Els més matiners s'hi hauran posat a quarts de quinze (id est les cinc del matí o abans i tot) per les rebaixes del Black Friday que, en aquest sentit, és un dia com ara Sant Jordi, en què es ven tot el que no s'ha venut la resta de l'any.

Thanksgiving Day

Ciutat d'avingudes desertes a migdia i plena d'un silenci que a Nova York únicament se sent dos cops l'any. Tots els comerços i les botigues tancats, ni un camió de repartiment al carrer i molt pocs taxis; no hi ha treballadors a les oficines buides ni obrers als darrers pisos de les estructures verticals en construcció. No se sent ni una ànima; la bèstia avui dorm de dia i el rum-rum constant que tan bé interioritzes quan hi vius, i que només se't fa aparent quan les visites demanen “què és aquest soroll que se sent?”, és gairebé imperceptible: les sirenes dels bombers i de les ambulàncies s'han reduït al mínim, els sons de la maquinària que percut l'asfalt o que excava el subsòl on s'hi aixecarà un gratacel són de vacances. I és que avui és thanksgiving day: el dia d'acció de gràcies.

Avui, els únics que treballen són els venedors d'arbres de nadal, que al captard ja han omplert els carrers de parades, i algun científic enfeinat i poc integrat que, amb retard, es menjarà l'indiot d'enguany demà. Algú sap perquè en anglès d'aquesta bèstia se'n diu “Turquia”? La paradoxa més gran d'aquest holiday i d'un dels pocs ponts que celebren aquí, però, són les rebaixes de demà divendres (les thanksgiving sales); és festa? doncs a comprar! Les rebaixes més fortes són per als matiners (els early birds) i molts comerços obren a les set del matí; fins i tot algun s'hi posa a les quatre! Com diria l'Obèlix “són ben bojos aquests americans”.

Follim, follam

Ara al Parc, els arbres són només els esquelets del que eren dies enrere. En algun lloc hi he escrit que la tardor del nord-est dels Estats Units fa servir una paleta cromàtica sensacional per la gamma i la quantitat de colors que conté, que són diferents dels que ens brinda l'autumne mediterrani. La tradició dicta sortir de la ciutat i anar upstate a veure el foliage; és a dir, el fullatge, el fullam, o la fronda. I això pots fer-ho durant un parell de setmanes, fins que els primers vents canadencs converteixen el fullatge en fullaraca.

Si la ciutat ens reté com un imant, sempre ens quedarà el Parc: foliage en versió de butxaca. Un bon llibre i una jaqueta, o un llibre i una bona jaqueta, faran el fet. Són els darrers dies de la Sheep Meadow, que durant l'estiu s'omple de jovenalla àvida de sol i morenor, i a la tardor és un recés tranquil per a dedicar-se a la lectura, abans que l'hivern la cobreixi d'una capa de neu blanca immaculada i que en tanquin les portes fins a la primavera. El nom direu que no fa la cosa (en anglès sheep meadow vol dir “el prat de les ovelles”), però fins a 1934 aquí hi pasturaven ovelles de debò, que Robert Moses va fer traslladar a Prospect Park.

Quatre

Pinzellades de compte enrere per a les Eleccions de 2008.

És estrany això de ser fora de la ciutat per Halloween, especialment enguany que cau en divendres i que, durant tota la nit, hi haurà una multitud considerable de ganàpies disfressats al carrer i als bars. Si te la mires des de fora, Halloween no deixa de ser una festa curiosa; té un component central familiar i tradicional, el trick or treat dels marrecs que van de casa en casa i que en innumerables ocasions ha plasmat el cinema; i d'altra banda, als que són una mica més grans i això d'anar a recollir caramels els sembla ja una cosa de canalla, els queda encara la vessant de carnestoltes i de ball de disfresses. Les màscares sempre ajuden a desinhibir-se. A banda dels vestits habituals de temàtica monstruosa, a les botigues de disfresses (que aquí en diuen Halloween stores i són obertes tot l'any), hi pots trobar tota una altra línia de vestits que faria les delícies del catàleg de qualsevol sex shop. Aquesta mena de disfresses acostumen a anar destinades al sexe femení, i deu ser perquè les dones són més resistents a les inclemències de l'hivern del nord-est dels Estats Units. Sinó, no m'explico aquests escots.

Tot i això, si en comptes de seduir s'opta per una disfressa tradicional de les de fer por, sempre es pot provar sort amb una màscara com la de dalt. A quatre dies de les eleccions, segur que més d'un s'endurà un bon ensurt o, si més no, riurà ben a gust.

Cinc

Pinzellades de compte enrere per a les Eleccions de 2008.

Som a les portes de Halloween i entre boscos frondosos del nord de Long Island, en una mena de mansió pseudocolonial que ens serveix d'allotjament i que, fins a data d'avui, és la casa amb més habitacions on he estat mai. Aquesta època de l'any, el bosc té totes les coloracions imaginables, del verd al notincfulles. Les carreteres que el travessen són les típiques sense marges i amb doble línia mitgera contínua de color groc que surten a les pel·lícules; els pals de la llum en ressegueixen l'itinerari i no puc sinó imaginar-me'ls tots entravessats després d'una tempesta de gel.

És l'escenari perfecte per una seqüela d'un film barat de terror. Ara i adés, et trobes amb petits cartells electorals rectangulars en què només hi ha escrit el nom dels candidats. N'he vist un del tàndem McCain-Palin. En aquest racó de món les campanyes no són com les de casa; Nova York no està empastifada de cartells electorals, ni els grans rètols lluminosos de Times Square al servei de les maquinàries demòcrata i republicana. En l'apartat dels cartells, aquí els va el minimalisme. Enguany però, la Jenny i en Dean han modificat les regles del joc i se n'ha empescat aquest que veieu a la fotografia. La campanya és diu A Frightening Prospect i gasta una iconografia (a banda d'altres coses) que s'escau d'allò més amb la festa de Halloween.

Per sant Patrici, tots els gats són verds

Si no ho saps, pensaràs que s'han tornat tots ximples. Què ho fa que avui no pares de creuar-te amb individus vestits de verd? Samarretes verdes, pantalons verds, cares amb pintures de guerra verdes, ulleres verdes, barrets verds i gorres verdes. És com aquell dia en què tot cristo sembla afectat per una malaltia contagiosa —maculats al front amb cendra fent el signe de la creu. Però en aquest cas la marca és un trèbol...verd.

I si durant tot el dia encara no t'has assabentat de què va la cosa, a la nit l'Empire State Building lluu la il·luminació de color verd per recordar-te que avui és Saint Patrick's Day —el sant patró d'Irlanda i dels irlandesos; i, en el cas de Nova York i de moltes altres poblacions americanes, dels seus descendents. Aquests que avui, aferrats a la genètica i a una ampolla, acabaran el dia ben gats demanant Is that green beer or New York City tap water?

Jackson, está muy bien eso del cariño

Avui comentàvem amb una amiga que en aquest país hi ha festes de primera, de segona i de tercera. Les de primera són, per ordre d'importància, Thanksgiving, Independence Day, Christmas i New Year's Day. Són festes que les celebra tot cristo i que, excepte la d'acció de gràcies —quart dijous de novembre—, s'escauen el mateix dia fix del calendari cada any. Totes les altres, d'ençà de la Uniform Monday Holiday Act de 1968 se celebren en dilluns.

—Totes?— Totes no: n'hi ha una de les de tercera fila que se celebra sempre l'onze de novembre i és Veterans Day. La resta, en dilluns. De tercera també ho són Martin Luther King Day (tercer dilluns de gener) i Columbus Day (segon dilluns d'octubre); tothom va a treballar, tots els comerços són oberts i només tanquen les escoles i els organismes públics, inclosa l'oficina de correus. De segona són les dues festes que marquen l'inici i el final de la temporada d'estiu (i de platges): Memorial Day (últim dilluns de maig) i Labor Day (primer dilluns de setembre), i la que ens ocupa avui, Presidents Day (tercer dilluns de febrer). Tanca algun comerç més que en les de tercera, tot i que són dies de sales que s'anuncien especialment per a l'ocasió, i algun espavilat s'agafa un cap de setmana "llarg" de tres dies. Ja veieu que en aquest país el terme pont només fa referència a una construcció sobre la qual una via de comunicació salva una depressió o un obstacle, o creua una altra via de comunicació a un nivell inferior.

Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris

Si no t'avisen t'endús un ensurt dels bons. Ja m'ha passat altres cops i com que tinc una formació en esperit sant —i en pare i en fill, tot sigui dit de pas— més aviat pèssima, d'un any a l'altre em torno a sobresaltar. Deu ser la manca de costum. I suposo que hi contribueix l'absència, en aquest país, tant de Carnaval com de dijous llarder —amb botifarra d'ou inclosa—, amb perdó del Mardi Gras de la Louisiana; i que tant la quaresma com la setmana santa i altres festes cristianes tinguin en comú amb llamps i redobles de bateria que no saps mai quan cauran, on cauran, ni el mal que faran.

Així les coses, aquest migdia m'hi he tornat a trobar. I direu, amb què? Doncs amb persones de totes les edats que duien una marca feta amb cendra al bell mig del front. No hi he caigut fins a la segona o la tercera persona amb què m'he creuat: És dimecres de cendra! I és que en aquest racó de món de religiositats fervents on hi conviuen, com deia Pla, una "diversitat de formes i de contingut religiós de diferents sectes [que] no sembla pas, en cap cas, un factor separatiu entre la població del país", es prenen molt seriosament això de la litúrgia i de l'outfit. Ai las, si almenys enterressin la sardina!

Si la candelera plora...

Com que avui és la candelera, i aquí als Estats Units se celebra l'equivalent Groundhog Day —el dia de la marmota— reprodueixo un apunt de l'any passat sobre aquesta data i tradició.

§

El meteoròleg Phil Connors i el seu equip viatgen a Punxsutawney (Pennsilvània) per a cobrir la celebració anual del dia de la marmota. Un cop closa la cerimònia, i de retorn cap a Pittsburgh són sorpresos per una tempesta de neu i decideixen tornar enrere i fer nit al poble. L'endemà al matí, la tempesta ha amainat i tenen via lliure, però Connor –que s'ha despertat altre cop amb les notes de I Got You Babe de Sonny & Cher– se n'adona que torna a ser dos de febrer i que es troba atrapat en el temps.

Així comença Groundhog Day (Atrapat en el temps, 1993), pel·lícula de Harold Ramis protagonitzada per Bill Murray en el paper de meteoròleg Phil. El film transcorre en un petit poble de Pennsilvània, on cada dos de febrer, com en altres viles nord-americanes i canadenques, se celebra el dia de la marmota. Als Estats Units se'n tenen registres des de 1841. La tradició diu que per la candelera (Candlemas day), si la marmota després d'haver hivernat treu el cap en un dia clar, veurà la seva ombra i tornarà cap al cau per a continuar hivernant durant sis setmanes més. Si per contra, treu el cap en un dia ennuvolat, la marmota no tornarà al cau i l'hivern té les hores comptades.


A banda del meteoròleg Phil —la marmota de Punxsutawney immortalitzada a la pel·lícula— als Estats Units hi ha altres bestioles del temps, com ara Chuck del zoo d'Staten Island a Nova York (a la foto). Chuck conviu amb el seu cuidador que cada dia al vespre se l'endú a casa i l'ensinistra per tal que s'acostumi a la presència humana i no mossegui cap dels presents en una data tan assenyalada. Des de fa molts anys, generació rere generació de Phils i Chucks han predit puntualment cada dos de febrer la durada de l'hivern. La tradició probablement la van dur a Amèrica del Nord pobladors europeus i deu tenir orígens celtes com posa de manifest aquest fragment d'un poema escocès,

If Candlemas be fair and bright
Winter will have another flight
If Candlemas be cloud and rain
Winter will be gone and not come again

que s'assembla de manera molt sospitosa a la dita catalana,

Si la candelera plora el fred és fora,
si la candelera riu el fred és viu.

Potser per això, el dia dos de febrer en Tomàs Molina no fa la informació del temps des de la Fira de la Candelera de Molins de Rei. Per si les marmotes.

Inacció (de gràcies)

Algú se'n fotrà de com comença tot això.

El fred fa difícil l'escriptura, assegut —tot esperant l'M15— en una d'aquestes parades noves d'autobús.

És de sobra demostrat que l'estructura de vidre i d'acer de l'invent es mostra del tot ineficaç per aturar el vent glaçat que s'hi esmuny per entre les costures. Punyeta de tramuntana canadenca que em congela les mans! I és que avui és la primera nit de tardor a la ciutat en què els termòmetres marquen sota zero. Finalment, arriba l'autobús. Tot just hi pujo que ja sento la bafarada de la calefacció que em reviscola.

Per ser nit de divendres, els carrers són prou deserts. Baixo de l'autobús uns quants carrers més al sud, però abans de baixar li dono les gràcies de rigor i li desitjo bona nit al conductor.

Aquests carrers de Mecanoscrit del segon origen no són únicament l'efecte del fred. Encara ens dura la ressaca del dia de l'indiot. Fa dos jorns que Nova York és lleva amb un silenci de marbre. És una sensació ben estranya en aquesta ciutat que mai no atura.

I amb els primers freds de debò i dades i beneïdes totes les gràcies, hi ha qui avui cap al tard ja feinejava muntant les primeres parades per a la venda d'arbres de Nadal.

Visions de Halloween

Com viuen Halloween els fills dels postdocs xinesos al Bronx? I la canalla de l'Spanish Harlem, que baixa al sud del carrer noranta-sis per a pronunciar el tradicional trick or treat a la porta d'una mansió de l'Upper East Side?

Més al nord, a Chicago, vivim un Halloween ben casolà, amb una copa de vi a les mans i, a Connecticut, a poques hores de la gran ciutat, les diferències culturals dels xiquets a l'hora de recollir els caramels. Són quatre visions de Halloween des de l'exili (blogosfèric) català als Estats Units.

guillemdefak/blog - Tlick or tlit (Bronx, Nova York)
bloGuejat - Tradicions (Manhattan, Nova York)
ruido - Tarde de Halloween (Oak Park, Chicago, IL)
tardor a l'euromed - Halloween, des del porxo (Connecticut)