Record #1

M'havia resistit a penjar aquesta fotografia. Alguns de vosaltres pensareu: un altre cop? És l'enèsima versió de la mateixa instantània, i (aquí, aquí i aquí) ja n'havia explicat la història i les diverses vicissituds que el rètol lluminós de la fotografia ha patit als darrers anys. Però un comentari al darrer post del blog, m'ha fet pensar en alguns dels amics que he conegut en aquest lustre a la ciutat dels gratacels. Un dels quals, l'autor del comentari en el post anterior va ser qui em va fer descobrir aquest racó de Nova York, a la riba queensiana de l'East River. Crec que el primer cop que m'hi van dur (segons l'arxiu fotogràfic, el març de 2007), hi vam anar amb cotxe (el cotxe privat, aquesta rara avis a Nova York!). Després, hi he tornat infinitat de vegades, amb el tren 7 des de Grand Central o, des que visc a Queens, amb la combinació d'N i 7. És el lloc idoni per portar-hi les visites perquè hi experimentin la sensació del "ja sóc a Nova York", gràcies a l'espectacle d'unes vistes magnífiques i privilegiades de Manhattan, davant de les Nacions Unides i del carrer 42 (foto). El parc i la tipografia de neó del rètol lluminós també valen la pena.

De la nit de Halloween al matí de la Marató

Encara he d'endreçar les fotografies de la darrera setmana. Una setmana en la qual he tornat a descobrir la ciutat a través dels ulls d'un visitant, amb la mirada verge de qui s'hi enfronta per primer cop. Els que hi vivim exiliats, i sovint rebem visites d'amics i familiars, fem anar el tòpic, del tot cert, que els visitants ens descobreixen i ens fan freqüentar llocs de la ciutat que la rutina ens havia fet invisibles. Ens recomanen algun lloc que surt a les guies; aquests llibres que ja no llegim perquè n'hem escrit un de propi i mental amb el qual arrosseguem les visites i juguem a fer de guia. En el meu cas, el top ten podria anar més o menys així: High Line Park i els edificis vells del Meatpacking District, Gantry State Park (amb unes fantàstiques vistes de Manhattan des de Queens), Williamsburg (amb el brunch de rigor al Sweetwater i les vistes de Manhattan des de Brooklyn, a l'East River State Park), unes quantes voltes Guastavino (la de l'Oyster Bar de Grand Central Station i la del Bridge Market del Queensboro Bridge, per exemple), una passejada pels carrers del West Village, l'East Village de nit (i Tompkins Square Park i els community gardens, de dia), el passat dels immigrants al Lower East Side, Harlem i el jazz (i una nit al St. Nick's Pub), el Brooklyn Bridge i el Manhattan Bridge (i el barri de DUMBO que hi ha a sota), els Brooklyn Heights…

Brooklyn Bridge Park

L'altre dia citava una frase de Le Corbusier, amb la qual l'arquitecte i urbanista suís-francès il·lustrava el caràcter inacabat i en transformació constant de Nova York; la frase era de 1937. A les acaballes de la primera dècada d'aquest nou segle, podem afirmar que Nova York és encara una ciutat incompleta, un work in progress: probablement sempre ho serà.

Els darrers anys, un dels fronts en els quals es concentra bona part de la transformació actual de Nova York és el que hi ha arran de l'aigua: el que aquí en diuen waterfront. Els molls, els vells magatzems portuaris i la ferralla industrial de tota mena poc a poc han anat deixant pas a una sèrie de parcs que formen part d'un projecte global encaminat a recuperar la primera línia de "mar" (i de riu) novaiorquesa, en gran part per a usos públics dels ciutadans. En aquest capítol, podem comptar-hi el Hudson River Park, que recorre la riba oest de Manhattan, del carrer 59 fins a Battery Park, i que és com una mena de passeig marítim amb espai per a vianants, carril de bicicletes, jardins i antics molls remodelats i reconvertits en zones d'esbarjo i de descans. També, i ara a Brooklyn, l'Empire Fulton Ferry State Park de DUMBO, o l'East River State Park de Williamsburg. A Queens, un bon exemple d'aquesta transformació del waterfront és el Gantry Plaza State Park. Tots ells, projectes encaminats a que els novaiorquesos recuperin la primera línia davant de l'aigua, i en puguin gaudir.

Un dels darrers parcs que s'ha afegit a aquesta llista és el Brooklyn Bridge Park. De fet, és una ampliació de l'Empire Fulton Ferry, entre els ponts de Manhattan i de Brooklyn, que l'ha acabat incorporant en un projecte de més envergadura i extensió que abarca els antics molls davant de la Brooklyn Queens Expressway i dels Brooklyn Heights. El parc, com veieu en la foto encara està en construcció, però el 22 de març d'enguany se'n va inaugurar la primera fase, el Pier 1, i al juny la segona, el Pier 6. El parc ha d'estar enllestit el 2013 i, com podeu veure a les altres dues fotografies (de l'octubre de l'any passat) que acompanyen aquest apunt, les obres van a molt bon ritme.



En les imatges, també podeu apreciar la transformació de l'skyline del Lower Manhattan, amb aquest nou edifici de 76 plantes, i silueta retorçada, que hi ha a prop de l'extrem manhattanià del pont de Brooklyn: és la Beekman Tower, un gratacels projectat per Frank Gehry i ja pràcticament acabat.

PepsiCo Sign i Gantry State Park

Finalment, sembla que el rètol clàssic de Pepsi Cola de més de setanta anys, que havia coronat la planta embotelladora de Hunters Point, Queens, i que, quan aquesta va tancar a finals dels noranta, va passar a ocupar un lloc privilegiat al costat de l'East River, ha trobat un emplaçament definitiu, una mica més al nord d'on estava situat inicialment. L'any passat, va ser desmuntat lletra per lletra per poder-lo traslladar. La zona s'ha urbanitzat completament, amb la construcció de diversos gratacels d'apartaments que configuren el nou skyline de Long Island City i l'ampliació cap al nord del fantàstic Gantry State Park al costat de l'East River. El rètol de neó de Pepsi ha estat reubicat per integrar-lo més bé en el nou parc i el passeig que voregen el riu, i que són un lloc excepcional per passar-hi les hores de més calor d'aquests dies i, al capvespre, veure com es pon el sol entre els edificis de Manhattan.

Dylaniana

Dies enrere parlàvem de l'aprofitament dels espais urbans, de la remodelació i del reciclatge per a altres usos. Un d'aquests espais privilegiats el podem trobar al parc de la High Line, i és una sèrie de bancals de fusta que hi ha a l'alçada del carrer 17, on la gent hi pot seure, i que acaben en uns grans finestrals que t'aboquen en suspensió sobre el trànsit la desena avinguda. Des d'allà pots veure passar la pel·lícula urbana de cotxes que pugen en direcció a la ciutat alta. Els cotxes et passen literalment per sota. És allà on una parella asiàtica es feia les fotos l'àlbum de noces l'altre dia, i també l'escenari on s'han rodat aquestes cançons del suec The Tallest Man on Earth.



Vist a Pitchfork.tv

The Whispering Gallery

Un dels secrets més ben guardats del subsòl de Grand Central Station és la Whispering Gallery (o galeria dels murmuris). L'espai rep el nom per les seves qualitats acústiques, que et permeten sentir el xiuxiueig d'una persona des d'una distància de 12 metres. Aquest particular efecte acústic és produeix gràcies a la volta catalana amb què va ser construïda, el 1913, per l'empresa de l'arquitecte valencià Rafael Guastavino (València, 1842 – Asheville, Carolina del Nord, 1908). Només cal que la persona emissora es col·loqui de cara a la paret, en un dels extrems de la galeria, i que la persona receptora se situi en l'altre extrem de la diagonal, per tal que pugui sentir —amb una claredat cristal·lina— les paraules que la primera pronuncia a cau d'orella. La galeria dels murmuris de Grand Central és l'antesala de l'Oyster Bar: el primer restaurant de l'estació, encara en funcionament, que també té un magnífic sostre de volta de rajola vista, construït per la Guastavino Fireproof Construction Company.

Per les seves característiques acústiques, la Whispering Gallery ha estat escenari de nombroses proposicions de matrimoni; entre les quals la protagonitzada pel músic de jazz Charles Mingus, que Sue Graham Mingus relata en el seu llibre de memòries.



«Vam caminar uns quants carrers i vam agafar un taxi davant de l'Hotel Plaza, on deia que era més fàcil trobar un conductor que passés per alt el color de la pell en favor del color verd de dins de la cartera. A meitat de trajecte, Mingus va canviar d'opinió sobre el sopar i va dir-me que hi havia una cosa important que volia mostrar-me primer. Va indicar al conductor que, per comptes, ens portés a Grand Central Station. Quan vam arribar-hi, va saltar del taxi i ràpidament em va portar escales avall, corrent pels vestíbuls i passadissos, fins a arribar a una cantonada en la qual les nostres veus ressonaven al llarg d'una volta. Vaig esperar en un extrem de la llarga paret mentre ell em parlava en veu baixa des de l'altra banda, amb paraules inesperades de tendresa que ressonaven a través de la cambra, paraules tímides d'amor que lliscaven per les parets brutes de Grand Central Station, tan distants i irreals com el grafit que travessaven.

“T'estimo”, em deia. “Vull que siguis la meva dona.” Em vaig riure de les seves paraules. Eren els sons, en una estació, d'un home que amb prou feines coneixia. Tot i això, vaig seguir escoltant.»

❧

[«We walked for a few blocks and caught a cab in front of the Plaza Hotel, where he said it was easier to find a driver who overlooked the color of your skin in favor of the green inside your wallet. In the middle of our ride, Mingus changed his mind about dinner and said there was something important he needed to show me first. He ordered the driver instead to Grand Central Station. When we arrived, he jumped out of the cab and swiftly led me downstairs, hurrying through the halls and corridors until we reached a corner that echoed our voices along a wall. I waited at one end of the long wall while he spoke in a low whisper from the other side, unexpected words of tenderness that roared across the room, shy words of love that slid along the grimy walls of Grand Central Station as distant and unreal as the graffiti they swept past.

"I love you," he was saying. "I want you to be my woman." I laughed off his words. They were sounds in a station from a man I hardly knew. Still, I went on listening.»]

Tonight at Noon, Sue Graham Mingus (2002).

Houston and Bowery, Shepard Fairey

Shepard Fairey, l'artista contemporani i dissenyador gràfic provinent de la cultura del monopatí, que va començar dissenyant adhesius per a taules i samarretes de patinadors, i que va fer el salt a l'escena mundial de l'art durant la campanya de les presidencials americanes de la mà del seu pòster HOPE, amb l'efígie de Barack Obama, és l'encarregat d'ocupar la paret nord de la intersecció de Bowery amb East Houston Street, després que, durant el darrer any, ho hagin fet Os Gêmeos, un parell d'artistes bessons del Brasil, grafiters i il·lustradors (ressenya al New York Times), i que durant el 2008 l'inquilí fos la recreació d'un mural històric que Keith Haring havia pintat en el mateix lloc el 1982 (escrits a La Llumenera aquí i aquí).

El mural de Fairey, en vermell, negre i blanc, és un collage format per diversos elements constants en l'obra de l'artista, que havien fet acte de presència anteriorment en altres racons de la ciutat, com ara André the Giant (OBEY Giant), i tota la imatgeria inspirada en cartells tant de propaganda política com comercial del segle XX. Ocuparà la paret d'East Houston durant sis mesos i actua de tret de sortida de l'exposició May Day, que durant tot el mes de maig portarà les noves creacions de Fairey a la galeria Deitch Projects.

[+ Web de Shepard Fairey]
[+ Fotografies a Flickr]

Old Merchant's House

Al cor de Greenwich Village, a poques passes de Washington Square, encara podem trobar un fragment de l'antiga Nova York; és la casa de maó vermell que hi ha al número 29 d'East 4th Street, entre Lafayette i Bowery (mapa), obra de l'arquitecte Minard Lafever i construïda el 1832 per Joseph Brewster. Combina elements arquitectònics d'estil federal, com ara la façana, i neogrec, a l'interior.

En aquella època, la ciutat alta arribava a l'alçada del carrer 14 i la zona de Bond Street, on es troba la casa, era una àrea elegant en la qual els novaiorquesos adinerats establien les seves residències per fugir de la massificació de la ciutat baixa.

L'any 1835, el mercader Seabury Tredwell va comprar la casa a Joseph Brewster per divuit mil dòlars i va establir-hi la residència de la seva família: la seva muller, cinc filles i dos fills, diversos familiars, i quatre persones del servei, ocupaven la casa del carrer quatre. Els Tredwell hi van viure gairebé un segle, fins a 1933, any en què Gertrude, la filla petita de Seabury, va morir en una de les habitacions del pis de dalt.

Gertrude Tredwell va ser la responsable que la casa es preservés en el seu estat original amb tots els mobles i altres objectes familiars, llibres i quadres. Nascuda el 1840, hi va viure ininterrompudament tota la seva vida. Únicament dues de les seves germanes i un dels germans van casar-se i van abandonar la residència familiar. Seabury va morir el 1865 i la resta de la família va continuar vivint a la casa. Gertrude va passar-hi sola els darrers 24 anys de la seva vida, després de la mort de la seva germana Julia, el 1909. Tot i que, en aquest temps, la situació econòmica de Gertrude va empitjorar, va aconseguir mantenir la casa en el seu estat original. A començaments del segle XX, el barri s'havia transformat i havia perdut l'aire senyorial del XIX; moltes de les residències dels voltants van ser transformades en hostals o tenements, edificis d'apartaments modestos, o enderrocades per a construir-hi edificis comercials. La preservació de la casa i del passat familiar es van convertir en l'obsessió de l'última Tredwell. També hi va contribuir George Chapman, un cosí llunyà, que va impedir-ne l'enderrocament i que va ser l'artífex per tal que el 1935, després d'una restauració, la vella casa del mercader Tredwell es convertís en un museu. L'Old Merchant’s House ha arribat intacta fins als nostres dies i ens permet fer un viatge en el temps i traslladar-nos a la Nova York del segle XIX.

[+info: The Historic House Trust]
[+fotos: flickr]

The Passage

Segur que, qui més qui menys, s'hi ha aturat al davant algun cop i ha pensat què diantre és aquesta tirallonga de números en dansa que presideixen la façana de l'edifici horrorós del cantó sud-est de Union Square, a la confluència del carrer catorze i la quarta avinguda. Fins i tot, quan surts del metro per la boca de l'est de la plaça, la que hi ha tocant al carrer quinze, un rodamón et pregunta si saps què són i, si fas que no, et diu que t'ho explicarà, evidentment per un mòdic preu.

El marcador digital de l'edifici 1 Union Square, format per quinze digits LED, rep el nom de The Passage, i forma part d'una obra més gran, Metronome, dels artistes Kristin Jones i Andrew Ginzel, que cobreix la façana de l'edifici en qüestió. Un pastitx absolut, de proporcions descomunals.

El marcador, però, té gràcia i permet jugar a endevinar què indica (sobretot amb els nouvinguts). És un compte enrere? Però si el 2000 ja va arribar! Indica el temps que falta perquè el COI decideixi sobre la candidatura olímpica de Chicago? (No, no, això era fa cinc anys!). The Passage és un rellotge digital que marca l'hora seguint el patró de 24 hores; sistema que aquí, en terra d'hores AM (ante meridiem) i PM (post meridiem), és poc utilitzat.

Els set dígits de l'esquerra indiquen les hores (2 dígits), els minuts (2 dígits), els segons (2 dígits) i les dècimes de segon (1 dígit); mentre que els set de la dreta són el compte enrere del que falta perquè arribi la mitjanit, seguint el mateix patró que abans, amb les hores que ocupen els dos dígits de més a la dreta. El dígit central correspon a les centèsimes de segon. En la fotografia "202504XXX553403" indica que són dos quarts menys cinc de nou (i 4 segons) i que falten 3 hores, 34 minuts i 55 segons perquè s'acabi el dia; si no fos perquè el rellotge fa dies que marca l'hora amb retard.

Untitled 2010?

Tinc ganes de retrobar-me amb Williamsburg. Segur que aquest cap de setmana, si les temperatures hi juguen una mica a favor, em deixaré atreure per aquest imant brooklynià de cases baixes, parades de llibres i d'altra parafernàlia a les voreres; artistes, hípsters i tota mena de fauna alternativa. Parades obligades a Ear Wax Records, i a la llibreria Spoonbill de Bedford Avenue.

En aquesta artèria del barri, hi comprovaré també si amb l'any nou "l'obra d'art" s'ha revaloritzat.

Brooklyn Bridge at night

Quan et pregunten “què em recomanaries de Nova York?” i no et tremolen les cames davant de la infinitat de possibilitats que s'obren amb aquesta qüestió (interiorment sí que penses “per on començo?”), pots anar sobre segur suggerint a l'interlocutor l'opció de creuar el pont de Brooklyn caminant.

Potser la sensació, en l'actualitat, no serà la mateixa que van experimentar els dos primers catalans que van creuar-lo l'estiu de 1877, cinc anys abans que fos inaugurat, segons documents de l'època (aquí i aquí); però de ben segur que la recomanació tindrà garantit l'èxit. Especialment, si l'excursió és al capvespre, acompanyats de la posta i dels llums dels edificis de downtown Manhattan que es comencen a encendre.

Hobokeniana

Si agafes els ferrocarrils del PATH, allà a tocar del forat on hi havia les torres bessones —exactament on Santiago Calatrava en farà de les seves, si li ho permeten—, pots creuar de Nova York a Nova Jersey, amb tren, per sota del riu Hudson.

Un cop a Nova Jersey, baixes a Hoboken*, la ciutat que hi ha a l'altra banda de la frontera estatal que passa pel mig del riu; i des de la riba oest (hobokeniana) del Hudson, des del parc del Pier A, tens una panoràmica immillorable de la silueta urbana de Manhattan; que de nit, amb la luminotècnia de la ciutat de línies verticals en la seva màxima esplendor, és especialment espectacular.

*Hoboken, a banda de ser a l'altra banda de la frontera estatal, és el bressol del beisbol (diuen que, el 1846, s'hi va celebrar el primer partit d'aquest esport), i la ciutat on va néixer Frank Sinatra, i grups com ara Yo La Tengo.

Tants caps, tants sombrets

The Village Scandal. Quin nom més idoni per a una casa de barrets! De fet, tant la mestressa com les dependentes d'aquesta barreteria del carrer 7, a l'East Village, et reben amb un sonor “Welcome to the Scandal!” (“Benvinguts a l'escàndol!”). A l'interior minúscul de la botiga, hi trobareu una selecció acurada de barrets per a dones i homes. Nova York és una ciutat en què l'ús de tota mena de gorres i de barrets (a banda de ser del tot indispensable quan arriba el fred intens) és força més estès que a altres indrets i un dels trets distintius dels meus conciutadans.

Quatre passes més enllà, a la mateixa vorera de la casa de barrets, hi ha la McSorley's Old Ale House: una de les tavernes més antigues de Nova York (de la qual ja en parlaré en una altra ocasió). Paradoxalment, taverna i casa de barrets són al davant de l'església ucraïnesa de Sant Jordi, que podeu veure reflectida als vidres de l'aparador en la fotografia que acompanya aquestes línies.



I és que ja ho deia Artur Cuyàs a La Llumanera, que en anglès del “pa nostre de cada dia” en diuen sombret.

Astor Place

A la intersecció de Lafayette Street, d'Astor Place, i de la quarta avinguda (la quarta avinguda?) hi ha un d'aquests altres edificis moderns que no sé si m'acaben de convèncer del tot: l'Astor Place Tower, una torre de 21 pisos, construïda el 2005, obra de l'estudi de l'arquitecte Charles Gwathmey (Gwathmey Siegel Associates Architects).

Astor Place és un dels punts de trobada de la ciutat —una mena de font de Canaletes novaiorquesa—, especialment si has quedat a l'East Village; hi ha una parada de metro de la línia 6 del mateix nom, i l'escultura en forma de cub giratori de Bernard Rosenthal, Alamo (de 1967), instal·lada a la placeta central, que és el que actua d'esquer i punt de referència per a les trobades. També, un parell de cafès de la cadena omnipresent del logotip verd (i la camioneta taronja del cafè Mud, la competència d'estil "David contra Goliat").

Astor, com la nostra estimada plaça Catalunya de Barcelona, és un despropòsit de construccions de diverses èpoques, d'afegitons i capes que se superposen les unes a les altres. Per una banda hi ha dos edificis antics: un dels quals, l'anomenat 21 Astor, de 1892, és un edifici elegant de maó vermell, catalogat, i anterior a la quadrícula de carrers de Manhattan. Als baixos hi van afegir, a finals del segle passat, una estructura de vidre i acer, que actualment ocupa un dels dos cafès. Els de l'altre edifici antic són uns grans magatzems. La resta de la plaça la formen la torre de nova construcció (amb una oficina bancària a la planta baixa), i un parell d'edificis de la Cooper Union (l'històric, i un altre de més nou que probablement data dels anys setanta).

Tot i les múltiples capes, Astor Place conserva una mena de caràcter propi que la fa atractiva, ni que sigui tan sols per la boca de metro antiga que dóna accés a una de les entrades de l'estació… i que no és antiga, sinó una reproducció.

Theodore L. De Vinne

Al llarg de la seva carrera, De Vinne va esdevenir l'impressor de més prestigi de l'Amèrica de finals del segle XIX, tant pels seus tractats sobre l'art de la impremta i de la tipografia com pels seus treballs d'impressor, que es compten entre els millors de l'època. Va ser un estudiós que va advocar pel bon ús de la tipografia per part dels impressors americans, i també va contribuir a establir uns nous estàndards d'excel·lència per a la reproducció d'il·lustracions.

Theodore Low De Vinne (1828–1914), va néixer a Stamford, Connecticut. Fill d'un pastor protestant, va passar la infantesa en diversos pobles del nord-est americà. En un dels quals, Fishkill, a l'estat de Nova York, va ser on es va introduir a l'ofici d'impressor treballant d'aprenent en una impremta. També va treballar a la Gazette de Newburgh abans de traslladar-se a Nova York. Un cop a la gran ciutat, el 1848, va començar a treballar a la impremta de Francis Hart. El 1858 en va ser nomenat soci, i després de la mort de Hart, el 1877, De Vinne es va convertir en propietari de l'empresa, que el 1883 va passar a anomenar-se Theo. L. De Vinne & Company. Tres anys després, De Vinne va traslladar la impremta a un nou edifici, que ell mateix va ajudar a projectar, a Lafayette Place (l'actual Lafayette Street) i, el 1908, va ser rebatejada finalment amb el nom de De Vinne Press.

Entre d'altres, De Vinne fou autor de The Invention of Printing (1876), Historic Printing Types (1886), Plain Types (1890), The Practice of Typography (1900), Correct Composition (1901), Title-Pages (1902), Modern Methods of Book Composition (1904), i Notable Printers of Italy during the Fifteenth Century (1910). El 1884, va ser un dels deu fundadors del Grolier Club, el club de bibliòfils més antic dels Estats Units, que encara continua en actiu. A la mort de De Vinne, el 1914, un dels altres fundadors, el gravador i escriptor Alexander Wilson Drake, en va escriure aquesta sentida carta de comiat al New York Times.

Com podeu veure a la fotografia que acompanya aquest text, el magnífic edifici de maó roig de la impremta De Vinne, continua dempeus a la cantonada nord-est de Lafayette Street amb el carrer 4 (mapa). Actualment, és la seu d'una de les botigues de vins més populars de Nova York.

Broadway Boulevard, 2

A mitjans d'agost, les àrees de vianants del nou Broadway van omplir-se de colors amb la instal·lació del nou mobiliari urbà format per tot un seguit de taules i cadires individuals ben llampants. El paviment per on abans circulaven els cotxes, i que ara trepitgen els vianants, ha estat pintat en consonància: verd fosc, en els trams en els quals el mobiliari és de tons eminentment freds, i roig, pels volts de Times Square, on les taules i les cadires són càlides. Tant de color actua com a reclam, i alguns dels comerços que hi ha de vora aquestes àrees de vianants noves de trinca han vist incrementat el volum de negoci en un 25 per cent. Estadístiques econòmiques a banda, el que em sorprèn del mobiliari urbà a Nova York és que en la majoria dels casos no està collat a terra i la gent no el pispa, no se l'enduen a casa per moblar la terrassa. I el fet que no estigui aferrat, et permet col·locar-lo segons la disposició que més et convingui; fins i tot, per fer les fotografies que acompanyen aquest text.

Broadway Boulevard

Qui diu que Nova York és el paradigma —i no pas el paradís— de l'estrès? De les riuades de gent atrafegada, del trànsit dens, els fums i els clàxons dels cotxes, i de les aglomeracions de passatgers al metro en hora punta? Sí, potser sí que totes i cadascuna d'aquestes instantànies formen part de l'imaginari que, indefectiblement, associem a la metròpoli atlàntica.

El paradigma local de l'estrès a Nova York és, sense cap mena de dubte, Times Square. Tot aquest anar i venir de persones, els rètols lluminosos dels anuncis, les notícies, i les marquesines dels teatres, les pantalles gegants amb imatges en moviment, la congregació de turistes, els carretons de menjar que hi ha a cada cantonada, els venedors ambulants i els repartidors de tota mena de fulls volants, els homes anunci, i altres personatges habituals de la plaça (entre els quals aquest Naked Cowboy que ha començat campanya per a l'alcaldia), formen un retaule barroc atapeït i angoixant d'impactes visuals, sonors i olfactius.

Però els temps estan canviant i moltes ciutats grans es pacifiquen; fins i tot Nova York, on des de la primavera s'ha posat en marxa un pla pilot encaminat a disminuir la congestió de trànsit de la ciutat mitjana (de midtown). El projecte, que rep el nom de Broadway Boulevard, ha convertir diversos trams de Broadway, des del carrer 47 al 35, en un bulevard per als vianants. La reestructuració ja va començar l'estiu de l'any passat quan, dels quatre carrils de circulació que té aquesta artèria, se'n van retallar dos (en el tram entre els carrers 42 i 35) per afegir-hi un carril de bicicletes, parterres de separació, i taules, cadires, i para-sols. Enguany, les taules i les cadires han ocupat altres trams del carrer, i els voltants de places com Madison Square, Herald Square i Times Square són plens de treballadors d'oficines i de turistes que, a l'hora de dinar, frueixen de l'espai guanyat als cotxes.

El passeig és especialment agradable als trams de Broadway que prop de Herald Square i Times Square. En aquesta darrera plaça és on és més palès el contrast entre el brogit del passat i les zones de vianants i de descans del present: les cadires i les taules han guanyat la partida als taxis grocs.

The High Line… el parc

Comença a la intersecció de Gansevoort Street i Washington Street, s'enfila per sobre dels escorxadors del Meat Packing District (al nord del West Villlage) fins al carrer 34. És una antiga via de mercaderies elevada, una secció d'una mica més de dos quilòmetres de la West Side Line, que fou construïda als anys trenta i que és en desús des de 1980. La High Line, com s'anomena popularment, serpenteja per la riba oest de Manhattan; discorre a tocar dels edificis; alguns els travessa (com ara el de l'antiga fàbrica de galetes Nabisco (National Biscuit Company, Na-Bis-Co), i que des de fa uns anys va ser convertida en l'exitós i interessant Chelsea Market): és aquí on es carregava i es descarregava la mercaderia, abans que els camions li prenguessin la feina al tren.

Fa anys que les males herbes eren les usuàries úniques d'aquestes vies; però la feina voluntariosa de l'associació Friends of the Highline ha fet possible el miracle. La High Line es recupera; serà conservada com a mostra de la Nova York industrial del segle passat i entra al XXI transformada en un magnífic parc públic; un corredor verd a l'oest de Manhattan. De moment, al juny se'n va inaugurar el primer tram, que discorre de Gansevoort fins al carrer 20; i continuen treballant en el tram nord, que es vol obrir al públic l'any que ve. El vidre, la fusta, i el ciment nous, es combinen amb el ferro de l'estructura i dels trams de via originals. I la vegetació conserva l'aire silvestre i caòtic de les males herbes, però ara calculat al mil·límetre. Un passeig per la High Line és especialment recomanable al capvespre, amb la posta de sol sobre el Hudson i la llum que il·lumina Manhattan que, des d'allà dalt, es veu des d'una nova perspectiva.

Wilco (The Band)

Dilluns, 13 de juliol de 2009

Quaranta parades de subway em separen del llit. Quaranta parades! Des de Coney Island, Brooklyn, fins a Astoria, Queens, a través d'un bon tram del primer dels boroughs i de Manhattan. Si l'anada ja s'ha fet interminable (més d'una hora, quan encara funcionava el tren exprés), ara de nit, l'excursió pren un aire d'odissea i promet un trajecte de vora dues hores de durada, perquè el metro s'atura a totes i cadascuna de les estacions.



Tornem, però, d'un concert memorable de Wilco, un dels pocs grups que cuiden el so fins a l'últim detall; és un plaer sentir-los en tot tipus de recintes. En aquest cas, en un camp de beisbol a Coney Island al costat del mar: el KeySpan Park, seu dels Brooklyn Cyclones. El cartell era immillorable: l'aperitiu l'han servit els veterans Yo La Tengo, i el plat fort, els de Chicago, que presentaven el seu darrer disc. Wilco han convençut amb nota, després de dues hores llargues d'actuació, en les quals han desplegat les seves millors cartes a l'escenari: els canvis sobtats de ritme de les cançons, la delicadesa melòdica i la força més contundent. Cap al final, ha arribat el torn d'uns convidats excepcionals, Leslie Feist a la cançó You & I (vídeo) del nou disc homònim Wilco (The Album), i els membres de Yo La Tengo, a Spiders (Kidsmoke).

“La BAM”

“El BAM”, com nosaltres l'anomenem erròniament o, per ser més exactes, “la BAM” (l'Acadèmia de Música de Brooklyn, Brooklyn Academy of Music) va ser fundada el 1861 als Brooklyn Heights i originàriament fou la seu de la Societat Filharmònica de Brooklyn. Com tants altres edificis de finals del XIX, la BAM primogènita va sucumbir a les flames el 30 de novembre de 1903, i tres anys més tard, es va posar la primera pedra d'un nou edifici a l'avinguda Lafayette. Durant la tardor de 1908, van tenir lloc tot un seguit de gales d'inauguració que van culminar amb l'estrena de Faust de Charles Gounod, en una producció de la Metropolitan Opera amb Geraldine Farrar i Enrico Caruso.

L'edifici històric de la BAM és actualment la seu de la Howard Gilman Opera House, un teatre amb 2109 butaques, i dels Rose Cinemas, un seguit de sales de cinema que projecten films independents. La BAM, tal i com la coneixem, és el resultat d'un projecte capitanejat des de 1967 per Harvey Lichtenstein, director durant 32 anys, fins al 1999, que l'ha convertida en una de les institucions d'arts escèniques més emblemàtiques de la ciutat; noms com els de Merce Cunningham, Pina Bausch, Philip Glass o Peter Brook són indestriables d'aquesta renaixença de la BAM que, com cada any des de 1983, presenta un programa format per creadors emergents que despunten en diverses arts escèniques al costat de noms més consolidats que continuen innovant, al festival Next Wave.