Dromedaries & Rockettes

Aquest matí, a punt d'arribar a la feina, m'he trobat amb un parell de dromedaris al mig del carrer. A Nova York, les sorpreses són contínues i, per això, la gent quan veu alguna cosa que se surt de la normalitat, únicament estarrufen el nas, aixequen un instant la mirada per sobre de les pàgines del diari i, tot seguit, retornen al seu capficament individual. En aquest cas, però, l'escena era prou insòlita com per atreure un bon nombre de curiosos i borinots que envoltaven els animals en un eixam de flaixos i instantànies preses amb els telèfons. Els dromedaris (molt tranquils) eren a sobre la vorera, al carrer 67 entre la segona i la tercera avingudes, i no impedien el trànsit de cotxes, però sí el dels vianants que transitàvem per la vorera nord, al davant dels estudis de la cadena de televisió FOX. El pessebre el completaven un parell d'ovelles i un ruc, i quatre Rockettes que, en aquell precís instant, estaven sent entrevistades a peu de carrer (fotos).



The Rockettes són la companyia de ball del Radio City Music Hall de Nova York. Són l'actuació estel·lar de l'espectacle Radio City Christmas Spectacular que, des de fa 77 anys, ocupa cada dia de la setmana, durant la temporada de Nadal, l'escenari del Radio City Music Hall.

Febrer

Aquesta la vaig fer un dia d'aquells de finals de febrer quan a Nova York experimentes el que és un hivern de debò. De nit, al carrer, hi ha la gent justa que va d'un lloc a un altre i que no s'entretenen gaire a pensar on és que van, perquè ja ho han decidit amb antelació abans de sortir a l'exterior. També hi ha munts de neu bruta als vorals.

Érem al Lower East Side, en concret, a la cantonada de Stanton Street amb Essex, a recer del fred dins d'un restaurant mexicà-caribeny, El Nuevo Amanecer, d'aquests en què a la carta tenen un mateix plat, amb arròs, fesols i carn, que es repeteix una infinitat de vegades amb noms diferents segons com estiguin enroscades les tortilles de blat de moro que l'acompanyen.

Des de dins del local, a través del vidre, vaig veure com dues noies sortien a fora a fumar. A Nova York, des de 2003, no es permet fumar en bars i restaurants i la gent surt al carrer a fer un cigarret; els més intrèpids, com les noies de la imatge, es juguen la vida en ple hivern quan les temperatures exteriors són sota zero. Les noies seien en els dos pilons que delimiten el lloc on hi ha una boca de reg i parlaven; la foto captura l'instant precís en el qual una d'elles deixava anar per la boca el fum del tabac. Al fons a l'esquerra, s'hi veu una ATM (Automatic Teller Machine, un caixer automàtic) d'aquestes per sortir del pas, que et cobren dos dòlars de comissió, i també, tot de cartrons lligats i bosses d'escombraries amuntegades a la vorera.

Queensboro Plaza

El que veieu en aquesta fotografia, presa a contrallum, és el que es veu des d'un dels extrems de l'andana de l'estació de Queensboro Plaza. Aquesta estació del metro de Nova York és la primera que us trobareu a l'aire lliure, un cop els trens de la línia d'Astoria (actualment els trens N i Q) surten a la superfície. És una estació (i una andana) compartida amb els trens de la línia 7 que van cap a Flushing.

Des de l'extrem oest de l'andana, podeu veure part de la silueta urbana de Manhattan, amb l'Empire State Building que treu el nas darrera de l'edifici industrial que hi ha en primer terme. També, i en el terrat d'aquest edifici, s'observa un d'aquests dipòsits d'aigua, fets amb fusta, tan característics de Nova York (i dels quals en vaig parlar aquí). Darrera de l'anunci d'una marca de cotxes, hi ha el cartell dels estudis de cinema i de televisió Silvercup de Long Island City, i, més enllà, a la dreta de la imatge, un gratacels de sostre inclinat que forma part de l'skyline manhattanià i del qual, fa uns dies, vaig llegir-ne la història de la seva construcció, en un apunt molt interessant i que us recomano al blog Nova York és diferent: “El dia que el gratacels de Citibank gairebé es va partir en dos”.

New York at our fingertips

En una ciutat com aquesta, d'skylines i vistes espectaculars des de les altures, n'hi ha que viuen en apartaments magnífics amb perspectives privilegiades sobre Central Park, o de midtown Manhattan, o del riu, o del pont, o del…

Aquestes són les visions de Nova York que s'emporta el turista quan torna cap a casa; la vista espaterrant de la ciutat que el nouvingut degusta des del rooftop (el terrat) d'aquell hotel o club semi-exclusiu amb una sensació de petitesa i un martini a la mà.

Nova York és això. Però en la majoria dels casos, és també la paret anodina de maons de l'edifici del davant de casa, que pots tocar amb el palmell de la mà si treus el braç per la finestra.

Yes, I shoot

En altres casos, pretèrits (aquí i aquí) o més propers (aquí), he parlat de diversos tipus de boda amb què et trobes a Nova York; de parelles empolainades i disfressades de pastissets (elles) i de pingüins (ells), que es passegen per diversos racons de la ciutat buscant el decorat més idoni per a la seva particular pel·lícula ensucrada (tràiler promocional inclòs). D'un temps ençà (potser pel bon temps, encara), em fa la sensació que els publireportatges conjugals, en forma de sessions de fotos amb parella, fotògraf i comitiva, han proliferat i te'ls trobes com bolets en qualsevol excursió urbana de cap de setmana; especialment, i això ho hem comentat amb amics, pels volts del nou Brooklyn Bridge Park i en l'Empire Fulton Ferry State Park, de DUMBO (amb el "marc incomparable" dels ponts de Brooklyn i Manhattan, i la silueta urbana del Lower Manhattan de fons) on, en un cap de setmana qualsevol, pots trobar-hi tres i quatre sessions fotogràfiques nupcials.

Tom Traubert's Blues

En més d'una ocasió hem parlat de com les esperes llargues als transports públics accentuen la creativitat d'alguns novaiorquesos. En la majoria dels casos, la creativitat és la vàlvula d'escapament, la forma que adopten la queixa i el malestar interiors: és una forma de resistència pacífica, individual i (més o menys) silenciosa a l'autoritat; una revolta contra les normes i els avisos (o anuncis) que són força abundants al subsòl (quan el transport responsable de l'espera i de la pèrdua de paciència és el subway, cosa ben probable de nit i en cap de setmana). En comptes de descarregar la frustració contra el mobiliari urbà o contra l'aparador d'alguna botiga, els soferts novaiorquesos —que són irònics de mena— agafen el retolador que duen a la butxaca i modifiquen "l'espera" del cartell (per fer-la més passadora) en un "vals" vienès.



Do not wait waltz in this restricted clearance area
[No s'esperi balli el vals en aquesta zona de seguretat]

Tribute in Light

Des de 2006 que no passava un onze de setembre a Nova York. Enguany ha caigut en dissabte i, a primera hora del matí, com cada any coincidint amb el moment just de l'impacte dels avions a les torres bessones, ha començat l'acte de record de les víctimes de l'atemptat contra el World Trade Center: s'han succeït els parlaments, els moments de silenci i la lectura dels noms de les persones que hi van perdre la vida, tot televisat i a una hora en què bona part dels novaiorquesos dormien o començaven el cap de setmana (polèmiques a banda). A Nova York, el record d'aquells dies fatídics de setembre és present cada inici de tardor des de fa nou anys; no se'n parla gaire si no ets tu qui pregunta, qui treu els fets a la conversa. L'altre dia, un amic ens explicava els seus records de l'onze de setembre del 2001: tot just feia dues setmanes que havia arribat a la ciutat, provinent d'un país àrab, quan va tenir lloc l'atemptat. També he recordat el que em va explicar una amiga, que llavors vivia a Nova Jersey, davant de les torres bessones, i com ho va viure en primera persona de camí cap a la feina. Records soterrats o records molt presents que, inconscientment, esmorteïm. Ahir al capvespre, un any més, es van encendre els llums reflectors, aquest Tribute in Light que, des de la zona zero, simbolitza les torres i en projecta el record cap al cel. I l'any que ve, en farà deu.

Un tallat! …a Washington, DC

Aquest any he fet poques vacances, ben poques, d'aquelles que pots comptar amb part dels dits d'una mà… i encara te'n sobren dos; i si en aquest país, on treballo, dels caps de setmana de tres dies en diuen long weekends (caps de setmana llargs), jo bé puc dir-ne vacances dels tres festius que he fet des del set de gener: Memorial Day, 4th of July i Labor Day.

El cap de setmana anterior al del quatre de juliol, vaig visitar per primer cop, en gairebé cinc anys que fa que visc als Estats Units, la capital del país: Washington, DC. Al DC, entre les visites de rigor als edificis federals i als memorials més destacats, vam poder passejar per barris molt agradables, com ara el de Georgetown, al voltant de la universitat del mateix nom. I va ser aquí, al cafè Baked & Wired (1052 Thomas Jefferson Street NW) que vam veure aquest menú. Ens hi va dur una amiga i el recomano: un lloc molt agradable on a banda de poder pendre't un bon cafè, també pots demanar un “tallat”… en català.

Benvinguts! …a Nova York

La remodelació de l'accés principal del Lincoln Center per l'avinguda Columbus, i d'alguns dels espais que comuniquen els diversos teatres del complex operístic, teatral i musical, com ara la plaça central (Josie Robertson Plaza) de davant de la Metropolitan Opera, ens ha dut algunes sorpreses. Una de les novetats més vistoses d'aquesta remodelació que ha anat a càrrec de l'estudi d'arquitectura novaiorquès Diller Scofidio + Renfro (wiki), en col·laboració amb Beyer Blinder Belle Architects & Planners, i que va ser inaugurada ara fa uns mesos, és l'escalinata d'accés. Com podeu veure en les fotografies que acompanyen l'apunt, els graons contenen un seguit de llums LED que anuncien la programació del dia i de la setmana. La sèrie de LED també ens informa dels diversos espais escènics, institucions (com, per exemple, la Filarmònica de Nova York) i disciplines artístiques residents al Lincoln Center.



La cirereta d'aquest pastís és el missatge de benvinguda en desenes de llengües diferents que, des del cor de Nova York, també ens diu "Benvinguts" en català.


Altres rètols en català a Nova York: Nuova Collezione

Park Avenue

Per Park Avenue, l'antiga Fourth Avenue (gran absent del mapa de Nova York si no fos per un petit tram que encara s'anomena així), circulen els trens que surten de Grand Central Terminal i que van cap al nord de Nova York i cap a Connecticut. Des de l'estació Grand Central fins al carrer 96, les vies del Metro-North Railroad discorren per un túnel que hi ha sota de Park Avenue. A partir del carrer 97, les vies surten a la superfície i, des d'aquell punt, segueixen un viaducte elevat que separa el barri en dues meitats, a banda i banda del carrer. El viaducte té diversos túnels de pas per a vianants i alguns carrers principals, com el 102, el travessen per sota. En el tram de vies soterrades, Park Avenue és una avinguda senyorial, amb un boulevard central enjardinat, i conté alguns dels edificis d'apartaments més cars de Nova York. L'alta cara de la moneda és el tram que comença al carrer 97 i que s'enfila Harlem amunt, que és una zona ben modesta de la ciutat. És significatiu que la frontera entre el barri exageradament ric de l'Upper East Side i el barri ben humil de l'Spanish Harlem (“el Barrio”) estigui delimitada pel carrer 96, a tocar de lloc on les vies del tren veuen la llum del dia.

Chinese Can Collector

Nova York recicla!
Dos ninots amb forma de cubells de la brossa (un per al paper i cartró, que aquí és de color verd, i un altre per a vidre i tota mena d'envasos, de color blau) ens aconsellen «Recycle More, Waste Less!»: que reciclem més coses, i que en llencem menys, al tercer ninot de color gris que representa el cubell de rebuig. Diversos adhesius i cartells et guien per saber què és recicla i on s'ha de llençar; i, fins i tot les papereres del metro, que s'empassen indiscriminadament tota la brossa que no acaba per terra a les andanes o directament a les vies, tenen un rètol que t'indica que després (ai las!) hi ha algú que ja ho separarà per reciclar-ho.

La ciutat de Nova York no té contenidors de la brossa (els contenidors o cubells són els de cada edifici o casa, i normalment són a l'interior o, en el cas dels restaurants, al soterrani). En la majoria de barris, hi ha un dia (o un parell) a la setmana que passen a recollir les escombraries, i és llavors quan els porters dels edificis treuen les bosses al carrer (això sí, separades per a reciclar) i les amunteguen a la vorera. Aquestes piles de merda, de les quals n'he parlat en altres ocasions poden arribar a fer-te difícil el pas (aquí i aquí).

Aquest dia en qüestió, veus com la versió novaiorquesa dels drapaires, els recollidors de tota mena d'envasos, surten al carrer a la caça d'aquests objectes preuats. Obren les bosses, en destrien les ampolles i les llaunes, i les carreguen en sacs que més tard canviaran pel seu pes en or. N'he vist molts, i sempre tornen a lligar les bosses de la brossa i les deixen tal i com les havien trobades. En alguns casos, la tècnica de transport és tan sofisticada (i tradicional) com la de la dona xinesa de la fotografia.

Springtime in NY: Un violoncel·lista al Village

En aquestes nits caloroses de finals de primavera s'està molt més bé passejant pel carrer, o assegut a la fresca (quina fresca?) a la terrassa d'un restaurant, que no pas a casa, en un dels apartaments minúsculs i difícils de ventilar de Nova York. Molta gent, sobretot durant les hores de més calor del dia, en caps de setmana, o cap al tard els dies laborables, planten les cadires i els culs al mig de la vorera. A casa, l'aparell d'aire condicionat comença a ser un aliat indispensable.

L'altre dia, era un divendres al vespre de fa una setmana, tot passejant pel West Village camí de la White Horse Tavern (habitual lloc de borratxeres del poeta gal·lès Dylan Thomas), vaig ensopegar amb una escena de carrer meravellosa. Era a la intersecció de Bleeker amb Perry (Street View), on un petit grup de gent format per dues parelles, i un pare i la seva filla petita, escoltaven atentament la música d'un violoncel·lista que tocava Bach allà al mig del carrer.

Springtime in NY: The Wedding

Quan comença el bon temps i els dies s'allargassen, arriba (en primer lloc) l'època dels cirerers florits: japonesos i de jardí. És en aquesta època (que aquí rep el nom de Cherry Blossom) que proliferen les parelles de nuvis de faccions asiàtiques (tan elles com ells) que es retraten a l'ombra del cirerer de torn (Central Park i el Jardí Botànic de Brooklyn són dues de les localitzacions predilectes) fent tota mena de carantoines (el que aquí es coneix com a PDA, inicials de Public Display of Affection), més o menys estudiades, davant de l'objectiu del fotògraf.

Les sessions fotogràfiques amb cirerer japonès de fons van ser les primeres que em van cridar l'atenció (tot un clàssic novaiorquès que deu respondre a una tradició mil·lenària de l'orient); però darrerament he començat a veure'n variacions que amplien els paisatges urbans de l'àlbum fotogràfic de noces. L'altre dia, una parella es deixava retratar al metro, amb un comboi a tota castanya de teló de fons. O bé aquests, amb el marc incomparable del parc de la High Line, de nit.

Subway Nocturne

De nit, en cap de setmana, el metro triga a arribar a l'estació. Ens esperem en una andana cada vegada més atapeïda, en la qual la gent es distribueix d'una manera poc estocàstica. Els afortunats troben lloc en els quatre bancs escadussers que hi ha, al costat d'un home sense sostre que hi dorm. La resta, aguanten, com poden, el cansament i la pesantor dels cossos en un estat de retorn cap a casa. Hi ha el pianista, i el dels tabals improvisats amb cubells de pintura que ens manté desperts amb un ritme que percut pels túnels. Els naturalistes curiosos observen els moviments frenètics de les rates entre les vies, i uns adolescents desaprensius (que duen carnets falsos a la butxaca) hi fan punteria a gargalls.

The Passage

Segur que, qui més qui menys, s'hi ha aturat al davant algun cop i ha pensat què diantre és aquesta tirallonga de números en dansa que presideixen la façana de l'edifici horrorós del cantó sud-est de Union Square, a la confluència del carrer catorze i la quarta avinguda. Fins i tot, quan surts del metro per la boca de l'est de la plaça, la que hi ha tocant al carrer quinze, un rodamón et pregunta si saps què són i, si fas que no, et diu que t'ho explicarà, evidentment per un mòdic preu.

El marcador digital de l'edifici 1 Union Square, format per quinze digits LED, rep el nom de The Passage, i forma part d'una obra més gran, Metronome, dels artistes Kristin Jones i Andrew Ginzel, que cobreix la façana de l'edifici en qüestió. Un pastitx absolut, de proporcions descomunals.

El marcador, però, té gràcia i permet jugar a endevinar què indica (sobretot amb els nouvinguts). És un compte enrere? Però si el 2000 ja va arribar! Indica el temps que falta perquè el COI decideixi sobre la candidatura olímpica de Chicago? (No, no, això era fa cinc anys!). The Passage és un rellotge digital que marca l'hora seguint el patró de 24 hores; sistema que aquí, en terra d'hores AM (ante meridiem) i PM (post meridiem), és poc utilitzat.

Els set dígits de l'esquerra indiquen les hores (2 dígits), els minuts (2 dígits), els segons (2 dígits) i les dècimes de segon (1 dígit); mentre que els set de la dreta són el compte enrere del que falta perquè arribi la mitjanit, seguint el mateix patró que abans, amb les hores que ocupen els dos dígits de més a la dreta. El dígit central correspon a les centèsimes de segon. En la fotografia "202504XXX553403" indica que són dos quarts menys cinc de nou (i 4 segons) i que falten 3 hores, 34 minuts i 55 segons perquè s'acabi el dia; si no fos perquè el rellotge fa dies que marca l'hora amb retard.

Which one is real?

Una és de debò i l'altra de joguina. O almenys això és el que diu aquest cartell al metro: “Quina és la de debò? No pas la que tu et penses.” Ras i curt. Sense embuts. Directament als budells. Aquest és l'efecte de la publicitat —en aquest cas no és propaganda, és missatge i advertència— “és il·legal pintar una pistola de debò per fer-la passar com una de joguina; i és il·legal vendre una pistola de joguina que sembli real.” I un consell: “si veus l'una o l'altra, truca al 311”. Perquè després diguin que als Estats Units tothom es passeja amb una pipa a la butxaca (i no precisament de la pau).



Apunt relacionat: ‘Wild’ Side Story

Icones

Si mai em pregunten per un element icònic de Nova York, més enllà de l'omnipresent

I ♥ NEW YORK

de les samarretes turístiques i de les bosses dels take out, o de les inicials de la insígnia dels New York Yankees a les gorres de beisbol, crec que diria les torres d'aigua. Aquest és un skyline d'estar per casa. La silueta retallada de les torres d'aigua, que poblen els terrats dels edificis de la ciutat, exposades a l'exterior o amagades en una multiplicitat d'estructures impossibles, és l'element icònic de la meva Nova York.

Guèiser

Twitejo (o piulo): “Amb el fred que regna a la superfície, el magma del nucli s'escola per qualsevol clivella de l'escorça urbana, i forma guèisers¹ en l'asfalt.”


(1) m. [GL] [LC] Brollador natural que llança intermitentment rajos d’aigua i vapor.

Sex, love & tomato bread

A data d'avui, i amb vora 10500 visites al flickr de La Llumenera, les tres fotografies més vistes són: en el número 3, amb 710 visites, un petó de comiat a Union Square, amb posta de sol manhattanhengeiana de fons (foto); en el número 2, amb 1009 visites, el rerefons sexual de la campanya electoral de John McCain (foto); i en el número 1, amb 1346 visites…
…el pa amb tomàquet! (foto). La xarxa ja les té aquestes coses.

Pedres a les butxaques

Fa un entretemps d'aquells de muntar i desmuntar les terrasses dels bars i els restaurants. Avui sí, demà no, demà passat potser. El rètol del semàfor que es gronxa avisa als propietaris de les terrasses del perill del vent. D'un vent que amenaça d'endur-se'ls les estovalles, les cadires i les taules; un vent que arrencarà el paviment de les voreres i deixarà al descobert les entranyes del subsòl.

Un pis per sota, l'exprés passa rabent carregat d'autòmats solitaris. Aïllats, amb els auriculars blancs a les orelles, ignoren el que s'esdevé a la superfície. El vent escombra la ciutat. Els ciutadans més prims són els primers que en patiran les conseqüències.