divendres, 16 de març de 2007

Divendres de Llumanera: Tipus i escenes de Nova York

Ha arribat divendres i, aquesta setmana, reprodueixo una peça curta i satírica del segon número de La Llumanera de Nova York sobre prototipus urbans i escenes dels carrers de Nova York de la dècada dels setanta del segle XIX. Felip Cusachs els va recrear, a la portada del periòdic, amb una de les seves magnífiques il·lustracions i Artur Cuyàs els va retratar amb la seva ploma esmolada. Que vagi de gust!

La Llumanera
Any I / Nova York / Desembre de 1874 / Núm.2

Tipus i escenes de Nova York

Ni que haguéssem anat a buscar pel carrer los tipus que presentem a la primera plana i els haguéssem fotografiat, no haurien sortit tan exactes com los que ens ha dibuixat en Felip Cusachs. Semblen de veritat! Miren lo carnisser què satisfet que està, vestit de senyor, amb un diamant molt gros a la pitrera, i tot tapat fins als peus amb una espècie de camisa o brusa blanca per a no embrutar-se. La pedra que porta li dóna un aire de gravetat, i no m'estranyaria, aquí on el veuen amb lo tallant a la mà, que fos tot un senyor alcalde de barri. Més endavant trobaran lo drapaire, tot espellifat i amb un tarot al cap. Per a no gastar-se la veu cridant: Draps i ferro vell! porta un carretó amb uns esquellots penjats que fan un soroll com si passàs un ramat de bous. A la dreta veuran un home com un Sant Pau. No es pensin que és lo gegant del pi, ni el de la ciutat; és un policeman o municipal que serveix de guardià de l'ordre. Són homes escollits entre els més alts i jo fins i tot crec que els fan expressament, puix n'hi ha que tenen set peus de alçada. Un pagès acabat d'arribar de la nostra terra se'l mira com un badoc. Dessota hi veuran un senyor molt ben vestit que es moca amb los dits, la qual cosa es veu aquí molt sovint. Lo mocador que porta li serveix per a eixugar-se los dits després de l'operació. Cap a l'esquerra es veu una noia molt gaia i eixerida que pesca amb art i a l'encesa. A la cantonada hi ha dos peixos que són a punt de caure.

Més enllà veuran un ianqui que paeix lo dinar i s'escura les dents amb un trempaplomes. Cap ianqui no està còmode si no és en aqueixa posició. No es pensin que allò que té és un llençol, no: és lo diari de la tarda. Allò gros que hi ha al seu costat és una escopidora. Sota d'ell veuran dos joves letxuguinos que han passat la nit en lo club, on han agafat un gat que els fa anar torts. L'escena del costat no necessita explicació. És un cotxe del tramvia que és ple de gom a gom. Així van sempre, com barrils de sardines, i lo conductor crida: Encara hi ha lloc per a una persona més. L'últim ninot representa un ianqui que va corrents i que fa caure al neteja-botes, trepitja un senyor, n'ensopega amb un altre, empenta a tothom i mai es gira a dir: Perdoni. Com aqueix, se'n troba un a cada pas. Per anar pels carrers de Nova York s'han de dur uns ulls com taronges.

Cap comentari:

Publica un comentari