Thanksgiving i els pelegrins

The First Thanksgiving at Plymouth (1914), de Jennie A. Brownscombe

Avui és Thanksgiving, el dia d'acció de gràcies als Estats Units, que se celebra, com cada any, el quart dijous del mes de novembre. Tradicionalment, Thanksgiving era una festa de la collita, en la qual es donava gràcies pels fruits que la terra havia proveït abans dels rigors de l'hivern. El folklore americà explica que el primer dia d'acció de gràcies es va celebrar el 1621, en un assentament de colons anglesos, els anomenats pilgrims (pelegrins), a Plymouth, Massachusetts. Els pelegrins formaven part d'una congregació protestant, que havia arribat a Nova Anglaterra fugint de la persecució religiosa, a bord del vaixell Mayflower, a finals de 1620. Del centenar de colons que viatjaven al vaixell, només la meitat van sobreviure al primer hivern. A l'octubre de 1621, els 52 supervivents van celebrar el primer dia d'acció de gràcies amb Massasoit, líder Wampanoag, i un centenar de nadius Pokanoket. La celebració va durar tres dies i va incloure un banquet, en el qual van menjar ànec, gall dindi, i peix (que van ser proporcionats pels colons) i cinc cèrvols, caçats pels nadius. La història dels pelegrins ens ha arribat a través del relat d'alguns dels protagonistes, a Of Plymouth Plantation, el diari de William Bradford escrit entre 1620 i 1647, i Mourt's Relation (1622) d'Edward Winslow; ambdós, governadors de la colònia.

L'acció de gràcies (de germanor) entre nadius i pelegrins és el que s'explica a les escoles. Aquest és el conte endolcit per a la canalla; però el relat original està farcit de guerra, de pactes (segellats amb la icònica pipa de la pau) i d'intrigues polítiques; de malaltia (els dos brots de verola gentilesa dels anglesos que va fer estralls entre els Wampanoag abans de l'arribada dels pelegrins de Plymouth), fam i mort.


The First Thanksgiving, de Jean Leon Gerome Ferris (1863–1930)

Tanquem la paradeta!

En aquesta ciutat, l'obertura i el tancament de comerços, de botigues, de bars i de restaurants és un esport tan arrelat com el beisbol. Quan et descuides, el teu japonès predilecte ha deixat pas a un mexicà, i a la teva bugaderia de confiança ara t'hi fan la manicura. El recanvi és imparable.

La crisi ha fet el salt de Wall Street a Main Street, i es comença a notar també en molts comerços que pleguen i no són reemplaçats immediatament per negocis nous. Tot i això, encara no hem arribat a l'extrem de la localitat anglesa que ha reconvertit en galeries d'art els aparadors buits de les botigues que tanquen. A la ciutat on segons Josep Pla “cada quinze dies s'hi inventa una religió nova”, el negoci de la fe tampoc se n'ha salvat; i sinó, que els ho diguin a aquests de Brooklyn, que han hagut d'abaixar la persiana.

P R A Y

Són de plàstic, alumini i vinil, i han aparegut del dia a la nit; n'han instal·lades un parell a la Tramway Plaza, dessota l'estació del Tram de Roosevelt Island. Més d'un deu haver pensat que aniran bé per a fer una darrera pregària abans d'agafar el Tram i poder demanar a Déunostresenyor que el trajecte de quatre minuts fins a l'illa de Roosevelt sigui suau i que el giny no es quedi suspès sobre les aigües de l'East River, com va ocórrer el 19 d'abril de fa un parell d'anys.

En una ciutat que es caracteritza per la diversitat de cultes religiosos i pel respecte als que els practiquen, l'aparició d'aquestes cabines de pregària ha aixecat polseguera; fins i tot, algú ha demanat al departament de parcs que se les endugui perquè incompleixen no sé quina ordenança sobre “mobiliari collat a terra”.

I aquesta deu ser la funció de l'art en espais públics, ja que les Public Prayer Booths són simplement això, una instal·lació de l'artista Dylan Mortimer i seran a la Tramway Plaza fins al novembre.

Les cabines tenen instruccions d'ús i un avís que resa “Aquest dispositiu existeix per facilitar el control i l'oració en espais públics. L'ús inadequat de la cabina pot comportar una sanció o multa. Si us plau, no l'empreu si sou sensibles o us sentiu amenaçats per accions de caràcter religiós”. Amén!

In hell there's no air conditionin'!

Nova York, ciutat de cultes. [Aquí deixo anar el tòpic]: Nova York, la Jerusalem contemporània, cruïlla de religions al segle XXI. [Entoma'l!].

Per tots, i per cadascun dels porus de la superfície de la ciutat [no sé si també pels manholes, les trapes fumejants que ja no fumegen] hi aflora pràcticament la totalitat de cultes que s'ha empescat la nostra espècie des de temps immemorials: els més vells i els que no per ser de creació recent deixen de ser tan arcaics i tronats com els de tota la vida.

Els temples moderns són franquícies de menjar ràpid per a l'esperit, amb rètols lluminosos que recorden els de les sucursals d'aquestes cadenes i que se serveixen de les mateixes eines del llenguatge publicitari.

En altres casos, si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma no té més remei que anar a cercar-la.

A primera hora d'un dissabte d'estiu, de processó cap a l'illa del foc (cap a les platges de Fire Island), i sense pretendre-ho, assistim a una missa matinera que reconverteix el vagó d'un comboi del metro de Nova York en un temple de culte que serpenteja a través de Queens i en direcció a Jamaica.

El mossèn del subway pregunta si anem a Coney Island. Jo em pregunto per dins si es deu haver confós de línia, i em fa gràcia que al seu imaginari modern particular aquesta platja, que des de finals del XIX ha acollit atraccions i zones d'esbarjo i que fa anys i panys que ha entrat en decadència, encarni encara les Sodoma i Gomorra del Nou Món.

Assistir a la penitència d'una d'aquestes misses mòbils és tota una prova de foc per a qualsevol que estigui aprenent la llengua anglesa; un cop entens l'accent del predicador, com un cop entens el rapejat dels MC del Bronx i de Brooklyn, es pot dir que t'has doctorat amb nota alta en la llengua de Shakespeare. D'ya enjoy da air conditionin' in diz car? 'cuz in hell there's no air conditionin'! [Oi que gaudiu de l'aire condicionat d'aquest vagó? Doncs, sapigueu que a l'infern no n'hi ha pas d'aire condicionat!]. Al·leluia!

Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris

Si no t'avisen t'endús un ensurt dels bons. Ja m'ha passat altres cops i com que tinc una formació en esperit sant —i en pare i en fill, tot sigui dit de pas— més aviat pèssima, d'un any a l'altre em torno a sobresaltar. Deu ser la manca de costum. I suposo que hi contribueix l'absència, en aquest país, tant de Carnaval com de dijous llarder —amb botifarra d'ou inclosa—, amb perdó del Mardi Gras de la Louisiana; i que tant la quaresma com la setmana santa i altres festes cristianes tinguin en comú amb llamps i redobles de bateria que no saps mai quan cauran, on cauran, ni el mal que faran.

Així les coses, aquest migdia m'hi he tornat a trobar. I direu, amb què? Doncs amb persones de totes les edats que duien una marca feta amb cendra al bell mig del front. No hi he caigut fins a la segona o la tercera persona amb què m'he creuat: És dimecres de cendra! I és que en aquest racó de món de religiositats fervents on hi conviuen, com deia Pla, una "diversitat de formes i de contingut religiós de diferents sectes [que] no sembla pas, en cap cas, un factor separatiu entre la població del país", es prenen molt seriosament això de la litúrgia i de l'outfit. Ai las, si almenys enterressin la sardina!