L'entrada per l'oest a Central Park, a l'alçada del carrer 72, per sempre més quedarà associada al nom de John Lennon. A quatre passes d'allà, davant de l'edifici Dakota, on des de 1973 ell i Yoko Ono havien instal·lat la seva residència, va ser assassinat el vuit de desembre de 1980. Prop d'aquesta entrada i dins del parc, es va construir el jardí Strawberry Fields en honor al músic i, cada any, amb motiu de les efemèrides de la mort o del naixement de Lennon, s'hi congrega gent per a retre-li homenatge. Enguany les celebracions tenen un to especial perquè ha fet setanta anys del naixement (ahir dissabte) i en farà trenta que va ser assassinat.
Ahir a la tarda, una gernació peregrinava des de la porta del Dakota fins al rosetó amb la inscripció IMAGINE que hi ha a terra en un punt central d'Strawberry Fields: grups de música que tocaven cançons de Lennon i dels Beatles, flors i molta gent a tot el parc. A la Rumsey Playfield, a les set, hi tenia lloc la preestrena gratuïta del documental LENNONYC, sobre la relació de Lennon amb Nova York i els nou anys que va viure a la ciutat, que ja es va presentar al New York Film Festival i que s'emetrà el 22 de novembre a la televisió pública PBS.
Aquesta setmana, a la secció del programa El secret de l'estiu de Catalunya Ràdio, hem parlat dels edificis de Nova York que tenen elements construïts amb volta catalana, a cavall dels segles XIX i XX, per l'empresa de l'arquitecte valencià Rafael Guastavino (i pel seu fill del mateix nom); i també de la transformació de l'skyline de la ciutat que serà una realitat amb un nou gratacels que es construirà ben a prop de l'Empire State Building.
Dissabte passat es va celebrar el 65è aniversari de la rendició del Japó i, per tant, del final de la Segona Guerra Mundial. També se celebraven 65 anys d'un petó molt famós: el d'un mariner a una infermera que va tenir lloc al cor de Nova York, a Times Square, i que va ser immortalitzat pel fotògraf Alfred Eisenstaedt en una instantània per a LIFE Magazine que va esdevenir icònica i que, per sempre més, ha quedat associada a les celebracions del final de la Guerra Mundial.
Times Square kiss-in
Per commemorar l'efemèride, cada 14 d'agost, des de fa cinc anys, la Times Square Alliance organitza una mena de "petonejada popular" o "aplec del petó" que, amb el nom de Times Square Kiss-In, congrega diverses parelles (ells vestits de mariners i elles d'infermeres) en el lloc precís on es va produir el petó original per tal de recrear-lo.
L'esdeveniment té lloc a la placeta central de Times Square delimitada per Broadway i la setena avinguda, entre els carrers 43 i 44, i enguany, va ser precedit pels parlaments de diversos veterans de guerra (Keep the Spirit of '45 Alive!), en un acte que vol mantenir viva la memòria dels pocs supervivents de la guerra que encara són vius. També, aprofitant que es tractava del 65è aniversari, es va col·locar de manera provisional, només durant el cap de setmana, una escultura de 8 metres d'alçada que reprodueix la famosa instantània. L'escultura “Unconditional Surrender” (rendició incondicional) és obra de l'artista Seward Johnson, fa vora 8 metres d'alçada i és feta de bronze i pintada a sobre. Per les dimensions, i per la factura de les dues figures que s'hi representen, més que una escultura sembla una falla valenciana. Dissabte passat, als volts de les onze del matí, unes quantes desenes de parelles van respondre a la crida dels organitzadors i es van congregar als peus de l'escultura. Ben disciplinats, quan els ho van indicar per megafonia, van començar a fer-se petons, i s'hi van estar fins que es va disparar el darrer flaix dels fotògrafs que immortalitzaven l'escena per als mitjans.
La història d'una fotografia
A les set de la tarda del 14 d'agost de 1945, el president Truman va llegir l'anunci de la rendició incondicional del Japó, que marcava el final de la Segona Guerra Mundial. En aquell moment, milers de persones van sortir als carrers de diverses ciutats americanes, entre les quals Nova York, per celebrar el que més tard es va anomenar V-J Day (Victory over Japan Day). A Nova York, el fotògraf Alfred Eisenstaedt era al carrer amb la seva càmera Leica a les mans a la caça d'instantànies; de sobte, va començar a seguir un mariner amb l'uniforme fosc característic, que repartia petons a tort i a dret, a qualsevol dona amb què es creuava; i un cop a Times Square, va veure que engrapava una dona vestida de blanc, una infermera, i que li feia un petó. No va dubtar ni un segon i va disparar quatre fotografies de l'escena. Anys més tard, n'explicaria els detalls en els llibres Eisenstaedt on Eisenstaedt i The Eye of Eisenstaedt, en els quals afirma que, si la infermera no hagués anat vestida de blanc, la imatge no hagués existit: “el contrast entre el vestit blanc [de la dona] i l'uniforme fosc del mariner donen a la fotografia una força extra”.
Qui n'eren els protagonistes?
El que no va fer Eisenstaedt (i que és pràctica habitual dels fotoperiodistes que l'han precedit) va ser prendre notes per posar en context la imatge: el fotògraf no va demanar els noms als protagonistes de la imatge i això, juntament amb el fet que en la fotografia no se'ls veu pràcticament la cara, va deixar la porta oberta a tota mena d'especulacions futures.
Curiosament, no va ser fins al cap de 35 anys que algú va fer un pas endavant per reclamar el protagonisme de l'escena. El 1980, Edith Shain, llavors professora en una llar d'infants de Los Angeles, va escriure una carta a Eisenstaedt: “ara que tinc 60 anys, em fa gràcia reconèixer que sóc la infermera de la seva famosa fotografia”. Eisenstaedt va respondre a la carta i va viatjar a LA per fer-li diverses fotografies a Shain per a un especial de la revista LIFE. Alhora, la revista va fer una crida per tal d'identificar el mariner, a la qual van respondre 11 pretendents i tres candidates més a infermera, que van formar part d'un reportatge al número d'octubre d'aquell any. Des de llavors, dos mariners més han afirmat que ells n'eren el protagonista i, fins i tot, han aportat proves "científiques" comparant marques de la pell per demostrar la seva versió dels fets. Edith Shain, que des que va fer el pas endavant va participar en diversos actes commemoratius de la instantània, va morir el 20 de juny als 91 anys.
Una segona fotografia de l'escena El petó va ser capturat en una altra instantània (molt menys coneguda que la d'Eisenstaedt) pel fotògraf Victor Jorgensen. Aquesta imatge, presa des d'un angle diferent, va ser publicada l'endemà al New York Times i s'hi veuen els mateixos protagonistes, però tampoc se'n veuen les cares. La fotografia és menys reeixida que la d'Eisenstaedt a causa de l'enquadrament (i per això suposo que també menys famosa), però al fons, entre els passavolants que observen el petó, hi ha una dona, Gloria Bullard, que ha entrat darrerament a escena (als 84 anys) i s'ha presentat com a testimoni dels fets. Si la seva història és certa, posa en entredit l'hora en què va ser presa la instantània, que hauria tingut lloc abans de les set de la tarda i, per tant, de l'anunci del president Truman.
“Get a room!”
Són freqüents els petons al mig del carrer a Nova York? A Nova York no és gaire habitual veure parelles fent-se petons i altres mostres d'afecte en públic. Almenys no és tan normal i natural com a casa nostra. Les causes probablement són diverses i tenen un origen cultural (i religiós d'arrel puritana). De fet, perquè us feu a la idea de l'"anormalitat" que pot suposar, tot i que en aquest sentit Nova York és més oberta que altres ciutats i pobles americans, els novaiorquesos s'hi refereixen amb les inicials PDA (de Public Display of Affection, o mostra d'afecte en públic). Fins i tot, m'he trobat en situacions en les quals algú cridava l'atenció a una parella pel fet de fer-se un petó llarg i apassionat a la boca en un parc urbà. Hi ha universitats que tenen codis de conducta que regulen quines PDA són acceptables i quines no ho són i, fins i tot, hi ha gent a Nova York que arriba a l'extrem d'interpel·lar als implicats en els petons i magrejos i sugerir-los que es busquin una habitació, amb la frase “Get a room!”.
A través del facebook d'una amiga (novaiorquesa d'adopció), descobreixo aquesta instantània tan colpidora, obra de la fotògrafa americana Berenice Abbott. A començaments dels trenta, Abbott va dur a terme (sense finançament extern inicial) un projecte fotogràfic que va anomenar Changing New York, amb el qual volia documentar l'evolució de la ciutat de Nova York durant els anys de la Gran Depressió. A partir de 1935, la fotògrafa va poder dedicar-s'hi en cos i ànima, gràcies a un contracte del Federal Art Project. Les 305 fotografies que en van resultar, com aquesta imatge impactant de Central Park, formen part de la col·lecció del Museum of the City of New York, que el 1998 li va dedicar una exposició retrospectiva.
A l'altra banda del pont de Brooklyn, la pregunta és “Before the end of today, what would you wish to happen?” (“Abans que s'acabi el dia, què t'agradaria que passés?”). I les respostes: cinquanta fragments de vida a la ciutat de línies verticals.
En aquest cas, la pregunta és “Where would you wish to wake up tomorrow?” (“On voldries llevar-te demà?”). I la resposta la donen cinquanta passavolants en un carrer de Brooklyn.
«Estar novament sense feina, va fer que considerés seriosament aquella opció. Vaig preguntar-li a Chico si podia fer alguna cosa per a introduir-me en el seu terreny. No podia haver-li demanat en un moment més oportú. Llavors, ell treballava en un beer garden de Yorkville, però li havien ofert la possibilitat de tocar en un nickelodeon a l'altra banda del carrer, on el pianista, un noi anomenat George Gershwin, acabava de ser acomiadat perquè els clients es queixaven que la seva música els produïa mal d'orella.»
Al llarg de la seva carrera, De Vinne va esdevenir l'impressor de més prestigi de l'Amèrica de finals del segle XIX, tant pels seus tractats sobre l'art de la impremta i de la tipografia com pels seus treballs d'impressor, que es compten entre els millors de l'època. Va ser un estudiós que va advocar pel bon ús de la tipografia per part dels impressors americans, i també va contribuir a establir uns nous estàndards d'excel·lència per a la reproducció d'il·lustracions.
Theodore Low De Vinne (1828–1914), va néixer a Stamford, Connecticut. Fill d'un pastor protestant, va passar la infantesa en diversos pobles del nord-est americà. En un dels quals, Fishkill, a l'estat de Nova York, va ser on es va introduir a l'ofici d'impressor treballant d'aprenent en una impremta. També va treballar a la Gazette de Newburgh abans de traslladar-se a Nova York. Un cop a la gran ciutat, el 1848, va començar a treballar a la impremta de Francis Hart. El 1858 en va ser nomenat soci, i després de la mort de Hart, el 1877, De Vinne es va convertir en propietari de l'empresa, que el 1883 va passar a anomenar-se Theo. L. De Vinne & Company. Tres anys després, De Vinne va traslladar la impremta a un nou edifici, que ell mateix va ajudar a projectar, a Lafayette Place (l'actual Lafayette Street) i, el 1908, va ser rebatejada finalment amb el nom de De Vinne Press.
Entre d'altres, De Vinne fou autor de The Invention of Printing (1876), Historic Printing Types (1886), Plain Types (1890), The Practice of Typography (1900), Correct Composition (1901), Title-Pages (1902), Modern Methods of Book Composition (1904), i Notable Printers of Italy during the Fifteenth Century (1910). El 1884, va ser un dels deu fundadors del Grolier Club, el club de bibliòfils més antic dels Estats Units, que encara continua en actiu. A la mort de De Vinne, el 1914, un dels altres fundadors, el gravador i escriptor Alexander Wilson Drake, en va escriure aquesta sentida carta de comiat al New York Times.
Com podeu veure a la fotografia que acompanya aquest text, el magnífic edifici de maó roig de la impremta De Vinne, continua dempeus a la cantonada nord-est de Lafayette Street amb el carrer 4 (mapa). Actualment, és la seu d'una de les botigues de vins més populars de Nova York.
L'altre dia a la nit, passava per aquesta zona de la ciutat que tan poc m'agrada i que té com a atraccions principals el Madison Square Garden, Penn Station i Macy's; anava a buscar l'estació de metro que hi ha a Herald Square i caminava pel carrer trenta-quatre vorejant l'edifici dels grans magaztems. És una zona esquerpa, plena de botigues amb rètols lluminosos i música estrident, molt de trànsit de cotxes, persones atrafegades, voreres brutes, parades de menjar de les quals n'emana l'olor de fregit, i les riuades de turistes i locals que, en temps de crisi, encara es llancen desenfrenats al consumisme.
Ara, que les temperatures nocturnes són més benignes, i potser també com a conseqüència de la flaquesa econòmica, es torna a veure força gent que dorm al carrer, asseguts en un banc o en qualsevol altre racó arrecerat i improvisat per a passar-hi la nit. L'estultícia humana (i fins i tot la crueltat) arriba a l'extrem del que vaig presenciar l'altre dia a la nit, quan tres homes (que ben bé podrien ser turistes) es feien fotografies asseguts al costat d'un altre, sense sostre, que dormia en un banc del carrer trenta-quatre, com si fos una atracció o una mona de fira.
Va començar a manipular els cartells publicitaris de les andanes del metro en el trajecte de casa seva, a Brooklyn, fins a Manhattan, amb un cúter i la imaginació com a úniques eines per crear composicions que subvertien els missatges originals dels anuncis.
Poster Boy, que s'amaga rere aquest àlies per mantenir l'anonimat, és un artista de carrer i el seu art té un component social ben clar: la recuperació de l'espai públic sobreexplotat per la publicitat. Les accions artístiques de Poster Boy són una resposta als centenars d'impactes visuals publicitaris que rebem cada dia, que omplen les parets de les ciutats, i dels quals no ens podem desempallegar simplement canviant de canal. Poster Boy aprofita les característiques dels anuncis del metro de Nova York, que són impresos en un paper auto-adhesiu que es pot tornar a enganxar després d'haver estat retallat, per crear collages i jocs de paraules absolutament genials, i que podeu veure recollits al Flickr Poster Boy NYC.
Al vídeo que trobareu a continuació s'hi mostra una de les accions de Poster Boy; la música de fons és del músic barceloní Pablo Díaz-Reixa, àlies El Guincho.
La popularitat de Poster Boy en l'underground de Nova York ha fet que, des de començaments d'any, n'hagin brollat imitadors que n'han estès la pràctica i l'han convertida en un moviment que fa anar de corcoll les autoritats i els anunciants (probablement la foto que acompanya aquest apunt correspon a un d'aquests deixebles).
El 29 de setembre de 1932, uns carrers més al nord del magnífic gratacel amb que Nova York havia conquerit el cel un any enrere, el fotògraf Charles C. Ebbets va disparar la seva càmera i va immortalitzar un grup d'onze obrers de la construcció que feien una parada per dinar, asseguts en una biga del futur RCA Building, a centenars de metres d'alçada per sobre dels carrers de la ciutat. Ebbets era director fotogràfic de les obres de construcció del complex de catorze edificis d'estil Art déco que seria batejat amb el nom del filantrop John D. Rockefeller, Jr; i la fotografia, Lunchtime atop a Skyscraper, va ser publicada al suplement dominical del New York Herald Tribune el 2 d'octubre d'aquell any, i ha passat a la posteritat com una de les instantànies més famoses del Nova York dels anys trenta.
Parlen d'aparicions misterioses al subway de Nova York, però la veritat és que són de carn i ossos, i que se'ls ha vist diversos cops en estacions d'allò més cèntriques, com ara la del carrer 59 i la tercera avinguda, o les de Times Square i Union Square. Encara que són ben terrenals, hi ha qui ha canviat d'andana, i fins i tot ha perdut un tren, per tal d'acostar-s'hi i, després de sentir la frase “it's 3 for a dollar”, poder degustar un grapat de xurros, que qui els ha tastat qualifica de celestials.
Els venedors duen els xurros, coberts per un plàstic, en una plata col·locada damunt d'un carro de la compra, que durant el dia arrosseguen d'un lloc a un altre, i al vespre de tornada cap a casa.
També hi ha carros en què els fan i els fregeixen a l'instant; però per a això s'ha de fer un viatge amb metro fins a Queens i buscar la venedora que hi ha a la cantonada de l'avinguda Roosevelt i el carrer 81. Aquí, com que és a Queens, per un dòlar te'n donen cinc.
Avui fa una nit atípica de desembre: mitjanit i encara fa 16 graus centígrads (!). Comparteixo un taxi amb uns amics que són a Nova York per feina; hem sopat plegats i ells tornen a l'hotel on s'estan hostatjats, i jo cap a casa. En aquesta ciutat, és usual compartir taxi, i un cop hi puges indicar-li al taxista quantes parades haurà de fer i a quins carrers. En aquest cas, me n'oblido (i ja us ho dic d'avançada, perquè alguna cosa té a veure amb el que s'esdevindrà).
Dies enrere algú feia referència a la pel·lícula Night on Earth de Jim Jarmusch. Aquesta nit, però, les referències eren més les de She's the One d'Edward Burns; en concret, l'escena en què Heather (Cameron Diaz) puja a un taxi que condueix el seu ex, Mickey (Edward Burns), i, quan se n'adona qui és que el duu, li etziba un contundent “Look where your decency has gotten you. You are the only English-speaking white guy driving a cab in New York. That should tell you something.” [Mira on t'ha dut la teva honradesa. Ets l'únic blanc que parla en anglès que condueix un taxi a Nova York. Això t'hauria de fer reflexionar].
I sí que és veritat que és ben poc usual ensopegar amb un taxista autòcton, i que els cops que m'hi he trobat els puc comptar amb els dits d'una mà. Avui n'he d'afegir un altre. Només pujar al taxi, el conductor ens ha demanat d'on érem; i després de whoa de rigor en sentir el nom de la ciutat, ens ha deixat ben descol·locats quan ens ha preguntat amb quantes dones es podia casar un home al nostre país. Jo li he dit que, normalment, només amb una; i ell m'ha respost amb un misògin “one is too many” [una ja és massa]. Tot seguit, per compensar-ho (o acabar-ho d'adobar), ha repetit la mateixa pregunta però a la inversa, i a la resposta —ara dedicada al sexe masculí—, hi ha afegit un “one is too much laundry” [una cosa així com “un únic home ja són massa calçotets i mitjons per rentar”]. També ens ha ofert candies [caramels] (bé, ha fet que ens fixéssim que en duia un cistell ple a la part de darrera del cotxe) i, finalment, hem arribat a l'hotel. Allà, els meus amics han baixat i, com que el conductor havia aturat el taxímetre perquè jo no li havia indicat que faríem una segona parada, l'ha hagut de tornat a encendre.
No m'he menjat cap caramel. Això sí, una nova baixada de bandera; i amb el taxímetre rodant de nou, i el taxi enfilant una Park Avenue carregada de llums de nadal, s'ha obert la veda de nou i m'ha tornat a demanar (com si fos un passatger totalment diferent) que “amb quantes dones es podia casar un home al nostre país”. La mateixa resposta, el mateix oferiment de caramels…
El taxista en qüestió respon al pseudònim de “The DJ Taxi” i a la tarja que m'ha donat hi diu que es dedica a “Raising money for the Homeless Through the Arts: Transportation, Music, Education and Writing”, i que fa hores extra i organitza "Fund raising DJ Taxi Musical Charity Events”. Propina i donació. I, això sí, “Happy Holidays!”.
Al pati de la PS 183, l'escola pública del costat de la feina, el dissabte al matí hi ha mercat; un d'aquests farmers market que proliferen al cap de setmana a diversos punts de la ciutat a l'aire lliure, o com el que hi ha tres dies entre setmana (i també en dissabte) a Union Square.
A mercat, hi venen principalment fruita i verdura, però també s'hi pot trobar formatges, pa, confitures artesanes, pollastres (dels que corren lliures) i salmó, entre altres viandes. Avui (és a dir dissabte passat) m'hi he trobat al periodista José Maria Carrascal i senyora; si no era ell, s'assemblaven com dues gotes d'aigua. Això sí, no duia cap de les seves corbates característiques, i traginava dues bosses amb la compra. És el segon cop que me'l creuo pel barri, deu viure a la vora, i crec que a la tercera, si s'escau, l'aturaré i li demanaré allò tan evident de si és ell.
David "Honeyboy" Edwards va tocar dilluns al vespre al BB King's. No vaig ser-hi, però m'ho explicava aquest matí l'E, que sí que hi va anar per veure-hi la segona actuació de la nit: la de la banda del californià Coco Montoya, en la qual hi toca de bateria el seu cosí. Per això van donar-li un passi de backstage i és així com va poder parlar amb "Honeyboy" Edwards als camerinos. Edwards va néixer a Shaw, Mississipí, fa noranta-tres anys i és un dels darrers músics de blues del delta vius en actiu; que encara fa un centenar d'actuacions l'any. Era amic del llegendari Robert Johnson; aquell que, en una cruïlla, va vendre's l'ànima al diable per convertir-se en el més gran guitarrista de blues de tots els temps, i que va morir als 27 anys enverinat per un marit gelós. "Honeyboy" era present la fatídica nit en què Johnson va beure de l'ampolla de whisky que contenia estricnina. També explica com, als primers anys trenta, pràcticament no circulaven diners i que cada nickel que arreplegaven el guardaven com un tresor; i que, a mitjans dels quaranta, era molt difícil de viatjar pel sud dels Estats Units, no perquè les comunicacions del temps de la guerra fossin dolentes, sinó perquè un negre s'exposava a que el matessin si anava d'un lloc a un altre. David "Honeyboy" Edwards és la història viva del blues i de l'Amèrica del segle XX; i, amb noranta-tres anys, ha pogut veure com finalment un negre era elegit president dels Estats Units.
A l'institut, la major part de les feines d'administració i serveis les duen a terme negres i llatins. Negres (i dones) són la pràctica totalitat de les administratives, i també de les tècniques del servei d'esterilització; negres (i homes), la majoria dels vigilants i recepcionistes. Els llatins generalment treballen de repartidors del correu i de paquets, al servei de neteja, o com a tècnics de l'animalari.
Un dels repartidors, que és dominicà, s'estranya, cada dia quan ens porta algun paquet, que siguin quarts de dues i que, ni jo ni un company de laboratori que també és català, no hàgim anat encara a dinar. Parla un espànglix autèntic, d'aquests en què es barregen mots i expressions de totes dues llengües de manera totalment espontània, sense adonar-se'n, en una mescla lingüística especiada que és glòria a les orelles.
Avui, al meu company li deia papi i li donava consells de com combatre el fred de l'hivern, que ja ha arribat. També, fa dies, ens va recomanar un lloc de cuina hispana del carrer 70 on, al migdia, per uns pocs pesos et serveixen una bona quantitat de menjar: arròs, fesols i porc rostit.
Es va llevar d'hora al matí i va baixar a fer el primer cafè ben a prop, a La Fortuna. Després va passar pel barber i, més tard, va tornar a casa. Un cop a l'apartament, van entrevistar-lo per a la BBC, i Annie Leibovitz els va fer a tots dos unes fotos per a Rolling Stone. Tot i que ningú a la revista volia que ella hi sortís, ell hi va insistir. Leibovitz li va assegurar que farien portada.
"What is interesting is she said she'd take her top off and I said, 'Leave everything on' -- not really preconceiving the picture at all. Then he curled up next to her and it was very, very strong. You couldn't help but feel that she was cold and he looked like he was clinging on to her. I think it was amazing to look at the first Polaroid and they were both very excited."—Annie Leibovitz
A les cinc de la tarda, van abandonar el Dakota per anar a mesclar Walking on Thin Ice, una cançó d'ella. A la sortida de l'edifici van signar autògrafs a diversos fans, entre ells, un a un tal Mark David Chapman.
Després de diverses hores a l'estudi del carrer 54 oest, pels volts de les deu de la nit, van decidir de no anar a sopar i de tornar directament cap a casa, perquè així encara podrien dir-li bona nit a Sean abans d'anar-se'n a dormir. Ell, però, no ho va arribar a fer. A l'entrada del Dakota, l'esperava Champan que va disparar-lo per l'esquena.
Avui he presenciat una conversa digna de la pel·lícula Smoke. I ara sé el perquè dels diàlegs delirants tramats per Paul Auster; el de Brooklyn no fa més que reproduir el que sent a qualsevol cantonada del seu borough, de Manhattan, Queens, Staten Island o el Bronx. Era a fora al carrer, davant del Java Girl, quatre homes d'edats compreses entre els quaranta i els seixanta fumant cigarrets llargs Seneca, que produeixen els indis iroquesos i que venen lliures d'impostos per internet. La conversa anava així: un dels tertulians, el més docte, ha començat explicant el que, segons ell, era l'origen de les cigarretes; l'ha situat als anys vint, amb Aristòtil Onassis a Turquia, on deia que va desenvolupar el concepte de la manufactura en sèrie de les cigarretes, que inicialment eren de color rosat i adreçades al creixent mercat femení de la dècada dels vint. El cert és que Onassis, després de la Primera Guerra Mundial, amb disset anys i l'equivalent de tan sols seixanta-tres dòlars a la butxaca va arribar com a refugiat a l'Argentina, on va reprendre l'empresa de tabacs familiar i on, als vint-i-cinc anys, va fer el primer milió d'una fortuna que en va sumar molts més. De seguida, les cigarretes rosades que importava es van estendre per Buenos Aires, sobretot entre les dones com a signe d'emancipació.
En aquest punt, la conversa ha derivat cap als signes d'emancipació de la dona al segle passat: de les cigarretes als talls curts de cabell dels anys vint (bob cut) i a l'adopció dels pantalons com a peça bàsica del vestuari femení. La regressió posterior a la segona guerra mundial, el renaixement als seixanta... "Sabíeu que fins als setanta hi havia restaurants a NYC que no deixaven entrar a les dones que duien pantalons?"
I finalment, un d'ells, el que tenia pinta de Robert De Niro, s'ha acomiadat, ha dit que havia d'anar a endreçar la seva col·lecció de DVDs, i com a colofó ha explicat que ahir a la nit havia vist una pel·lícula clàssica de James Bond i que aquest matí quan s'ha despertat amb les notícies de l'NPR, l'ha sobresaltat la informació de la mort de l'actriu que encarnava la Monny Penny.
La noia que estava asseguda al meu costat xerrava per telèfon apassionadament amb una amiga i li explicava que no sabia què fer perquè estava molt ocupada amb la feina i no volia haver de destinar part del seu valuós temps a decidir amb quin dels dos nois amb què estava embolicada es quedava, que li agradaven tots dos.
Wake up Loisaida, defend what’s yours, Wake up Boricua, defend what’s yours! — Armando Pérez
Dissabte a la tarda, Stanton Street, Lower East Side (LES).
Des de l'interior del restaurant on som, sentim una fressa de banda de músics, que entona les primeres notes del Crazy In Love, popularitzat ja fa uns anys per la bella Beyoncé. Paguem, sortim escopetejats —els seguim—, i els demano un full volant per a saber de què va la cosa. Tenim el temps just, perquè ens esperen per una visita guiada al Tenement Museum: un viatge al temps, cap al febril Lower East Side de finals del dinou. Em guardo el full volant a la bossa, i apretem a córrer, ara sota la pluja, pels carrerons de LES, per a no fer tard a la cita.
Diumenge al vespre, a casa, Upper East Side.
Esgotat, després d'un cap de setmana intens. Buido la bossa i trobo el full volant rebregat...
El 3 d'abril de 1999, a l'exterior dels Ravenswood projects de Queens, Armando Pérez, activista social, fou assassinat per venedors de droga contraris als seus esforços per deslligar els projects, i la comunitat sencera, del control de les bandes.
Armando Pérez, nascut a Puerto Rico, va créixer al Lower East Side de Nova York. El barri, a la dècada dels seixanta havia absorbit part de les onades migratòries de porto-riquenys (La Gran Migración), que es van afegir al melting pot d'un Lower East Side, bressol d'immigrants jueus centre i est-europeus i xinesos. Un Lower East Side, estigmatitzat de sempre per la pobresa i l'oblit. Pérez, juntament amb altres joves que havien format part de bandes, es van proposar canviar les condicions de vida del barri. S'autoanomenaven The Real Great Society i, més tard, CHARAS, acrònim dels noms dels fundadors: Carlos "Chino" García, Armando Pérez, i Robert i Angel Nazario. Van ser cabdals per a l'establiment dels primers community gardens (jardins comunitaris, que encara ara poblen aquesta zona de la ciutat), del centre dramàtic de la University of the Streets, i del primer centre de reciclatge del Lower East Side. Des de CHARAS van ajudar a obrir una mútua de crèdit local, al desenvolupament d'energia solar per a usos urbans i d'un programa d'habitatge social modèlic.
El 1979, Armando Pérez i altres membres de CHARAS van recuperar l'edifici de l'escola pública 64 (PS 64), al 605 del carrer 9 est. L'edifici, de començaments de segle vint, feia anys que estava en desús i havia esdevingut un amagatall i lloc de venda per a traficants. Amb l'ajut de fons federals, estatals i municipals, i d'altres organitzacions veïnals, l'antiga escola va ser reoberta com a CHARAS/El Bohio Community and Cultural Center. El centre oferia a la comunitat del barri, eminentment humil, espais de reunió, assistència tècnica, programes de formació, espais per a assajar, programes extra-escolars, cursos i tallers. En els seus més de vint anys d'existència, de 1979 a 2001, a CHARAS/El Bohio —fidels al seu leitmotiv de doing more with less— s'hi van realitzar més de sis-cents programes d'activitats: teatre, lectures de poesia, cinema, concerts, tallers, exposicions, festivals, colònies, festes. Més de cinc-centes associacions veïnals van utilitzar-ne l'edifici, que va esdevenir un centre de referència nacional i internacional pel que fa a les arts i a l'activisme socials.
Malgrat l'èxit del centre social, el 1996, The City of New York Department of Citywide Administrative Services va comunicar a CHARAS la seva intenció de posar l'immoble a subhasta pública i vendre'l al millor postor. CHARAS va intentar negociar amb l'administració, però cap de les seves propostes de compra va rebre una resposta positiva, i després de dos anys de protestes, recollida de signatures, tramesa de cartes i altres tipus de manifestacions, CHARAS/El Bohio Cultural and Community Center va ser adquirida per la immobiliària Gregg Singer per 3.15 milions de dòlars. A partir de l'adquisició, el nou propietari va batallar per fer-ne fora els usufructuaris, fins a que el 27 de desembre de 2001 ho va aconseguir, i el centre cívic va ser desallotjat. Des de llavors, l'edifici resta en desús i s'ha anat deteriorant.
Des de finals del 2004, i gràcies a la pressió veïnal i a la feina de diversos líders del districte i membres del consell, i congressistes i senadors locals, s'ha aconseguit que l'ajuntament aprovi l'obertura de nou, a l'antiga PS 64, d'un centre cívic que durà el nom d'Armando Pérez, com a homenatge pòstum a l'activista social, líder del districte, i director artístic de l'antic CHARAS/El Bohio Community & Cultural Center, que fou assassinat el 1999.
El cercavila que ens vam trobar era per a donar suport a la creació de The Armando Pérez Community Center al seu lloc original, allà on durant vint anys hi havia hagut el CHARAS/El Bohio, i per a recordar als edils electes el seu compromís amb la reobertura.
Ara, quan tornava cap a la feina des de casa, després d'haver dinat, he hagut de fer els equilibris de cada dia. I és que el trajecte es torna unes passes més llarg perquè la vorera per on arribaria directe a la feina és ocupada per un gran camió de les obres del solar del costat. Hi descarreguen paletades i més paletades de runa, de la que van traient del sot, amb l'ajuda del braç articulat d'una excavadora. Ara, el trajecte inclou de propina un pas de vianants addicional i, més avall, has de creuar altre cop el carrer seixanta-set, més o menys a l'alçada de la feina o una mica més amunt, davant de la porta de l'escola italiana. En algunes ocasions, el pas el regula un dels obrers que duu una banderola de color roig descolorit. Obrers amb banderoles de color roig descolorit?
Ara, quan tornava cap a la feina des de casa, després d'haver dinat, he creuat pel bell mig. A l'obrer de torn, en el gest de marcar-nos el pas, li ha caigut el casc a terra. Quan el casc ha impactat amb l'asfalt ha començat a giravoltar sobre l'eix, com una baldufa. L'obrer, amb aquest ritme que imprimeix la sang africana, ha començat a ballar una mena de break dance, tot seguint les voltes del casc. Jo creuava el carrer. Ens hem quedat mirant. Jo he rigut, i ell m'ha tornat el somriure.
_2.jpg)
