Harpo Marx i Nova York
Harpo Marx (amb Rowland Barber), Harpo Speaks! (1961)«Estar novament sense feina, va fer que considerés seriosament aquella opció. Vaig preguntar-li a Chico si podia fer alguna cosa per a introduir-me en el seu terreny. No podia haver-li demanat en un moment més oportú. Llavors, ell treballava en un beer garden de Yorkville, però li havien ofert la possibilitat de tocar en un nickelodeon a l'altra banda del carrer, on el pianista, un noi anomenat George Gershwin, acabava de ser acomiadat perquè els clients es queixaven que la seva música els produïa mal d'orella.»
Molt bo! El gran Gershwin produïa mal d'orella? Això em fa pensar que potser algú com Carsten Nicolai (aka Alva Noto) potser es convertirà en un clàssic del segle XXI.
ResponEliminaSegurament, així és com passen les coses més grans de la vida: per casualitat!
ResponEliminapd: inversemblant que Gershwin produís mal d'orella! com ens hem de veure!
Jo vivia a dos carrers de la casa dels Marx a Yorkville. És clar que llavors ja no hi havia nickelodeons ni pianistes que tocaven música que feia mal a les orelles!
ResponEliminaQue bo el "noi" Gershwin... ;-)
ResponEliminaSentir el començament de la 'Rhapsody in Blue', i més interpretada pel mateix Gershwin (http://www.youtube.com/watch?v=1U40xBSz6Dc), penso que és un dels plaers màxims de què pot gaudir un amant de la música. I si, a més, ve adobat amb els títols de crèdit de 'Manhattan', de Woody Allen, llavors la convocatòria sensorial pot arribar a ser apoteòsica.
ResponEliminaRenoi! Sembla mentida oi, que Gershwin produís mal d'orella i que algú el pogués tractar de noi. Però, és clar, aquest algú és un dels germans Marx; i Nova York ha canviat molt des de llavors. Què interessant que devia ser aquella NY plena de creadors i d'immigrants europeus del tombant de segle XIX al XX. I la Yorkville dels cinemes amb pianista i dels beer garden…
ResponEliminamm.. muy interesante..
ResponEliminaHas llegit Camas, Groucho Marx?
ResponEliminaImma
No, però me l'apunto. Gràcies!
ResponElimina