Comiat #2: La ciutat de línies verticals

En cap cas, el títol de l'apunt anterior (Comiat#1) pretenia ser un punt final al blog; l'escrit és tan sols un comiat per etapes de la ciutat de línies verticals que és en l'origen de La Llumenera de Nova York. El blog romandrà obert i vull continuar-hi recollint les meves impressions de la ciutat; ben aviat, però, ho faré amb la perspectiva de la distància.

De Nova York se n'han escrit moltes coses, i moltes també en la nostra llengua: Artur Cuyàs (amb els seus pseudònims múltiples) va ser un dels primers en fer-ho des de les pàgines de la revista que va fundar i dirigir, de 1874 a 1881: La Llumanera de Nova York. Van seguir-lo, entre d'altres, i ja al segle vint, Josep Pla (que només hi va ser durant un weekend d'estiu… d'un parell de setmanes als anys cinquanta) o, més recentment, Quim Monzó, Carles Capdevila, Eva Piquer, Anna Grau, Lara Bonilla, Emma Reverter, Isaac Salvatierra i un llarg etcètera, des de la premsa i amb la literatura. Me'n deixo molts, començant pels corresponsals (freelance o no) dels mitjans de comunicació del país.

Durant els darrers anys, hi ha hagut alguns de nosaltres que ho hem fet des dels blogs, plens d'escrits amb més o menys càrrega personal: Salvador Macip (que també hi ha ficat cullerada literària), Guillem d'Efak Fullana-Ferré, Xavi Menós (en alguna ocasió també des del blog Catalans pel Món) o Jordi Graupera (que també en fa la crònica des de RAC1)… N'hi ha que són una font fiable, ben documentada i experimentada de la vida novaiorquesa, com el sempre recomanable Nova York és diferent de Joanot. Altres són iniciatives extraordinàries, com la dels alumnes que aprenen Català a Columbia University o les notes de cultura catalana del The Catalan Center a NYU.

Som molts, doncs, els enamorats de Nova York, que hi hem escrit, hi escrivim i n'escriurem, i perdoneu si em deixo algú. Avui mateix llegeixo que la periodista Bea Cabezas ha rebut el Premi Carlemany per la novel·la La ciutat vertical, ambientada en el tombant del segle XIX al XX en la Nova York de La Llumanera i de Rafael Guastavino… I, dies enrere, vaig ensopegar amb un nou blog en català sobre Nova York (Nou a New York)… Benvinguts!

Puc afirmar (amb modèstia) que us deixo en molt bones mans i que, si ho voleu, de tant en tant continuareu trobant en aquest blog petites dosis de la ciutat de línies verticals.

Un tallat! …a Washington, DC

Aquest any he fet poques vacances, ben poques, d'aquelles que pots comptar amb part dels dits d'una mà… i encara te'n sobren dos; i si en aquest país, on treballo, dels caps de setmana de tres dies en diuen long weekends (caps de setmana llargs), jo bé puc dir-ne vacances dels tres festius que he fet des del set de gener: Memorial Day, 4th of July i Labor Day.

El cap de setmana anterior al del quatre de juliol, vaig visitar per primer cop, en gairebé cinc anys que fa que visc als Estats Units, la capital del país: Washington, DC. Al DC, entre les visites de rigor als edificis federals i als memorials més destacats, vam poder passejar per barris molt agradables, com ara el de Georgetown, al voltant de la universitat del mateix nom. I va ser aquí, al cafè Baked & Wired (1052 Thomas Jefferson Street NW) que vam veure aquest menú. Ens hi va dur una amiga i el recomano: un lloc molt agradable on a banda de poder pendre't un bon cafè, també pots demanar un “tallat”… en català.

Benvinguts! …a Nova York

La remodelació de l'accés principal del Lincoln Center per l'avinguda Columbus, i d'alguns dels espais que comuniquen els diversos teatres del complex operístic, teatral i musical, com ara la plaça central (Josie Robertson Plaza) de davant de la Metropolitan Opera, ens ha dut algunes sorpreses. Una de les novetats més vistoses d'aquesta remodelació que ha anat a càrrec de l'estudi d'arquitectura novaiorquès Diller Scofidio + Renfro (wiki), en col·laboració amb Beyer Blinder Belle Architects & Planners, i que va ser inaugurada ara fa uns mesos, és l'escalinata d'accés. Com podeu veure en les fotografies que acompanyen l'apunt, els graons contenen un seguit de llums LED que anuncien la programació del dia i de la setmana. La sèrie de LED també ens informa dels diversos espais escènics, institucions (com, per exemple, la Filarmònica de Nova York) i disciplines artístiques residents al Lincoln Center.



La cirereta d'aquest pastís és el missatge de benvinguda en desenes de llengües diferents que, des del cor de Nova York, també ens diu "Benvinguts" en català.


Altres rètols en català a Nova York: Nuova Collezione

El destí de les grans ciutats…

«El destí de les grans ciutats sempre ha estat aquest. Ja no són exactament del país del seu assentament, sinó que es converteixen en capitals del món. Qui coneix només Nova York s’equivoca si s’imagina que ja coneix els Estats Units. Aquesta ciutat fabulosa, absurda i tan misteriosament lírica ha d’ésser referida a ella mateixa. No hi ha cap dubte que en el seu resultat final és profundament americana. Però també és cert que el fruit d’aquest esforç ingent se li escapa de les mans i en un cert sentit ens pertany a tots. Al capdavall, a Nova York, a desgrat de les seves incomoditats evidents, ens trobem tots a casa.
Per això mateix aquesta ciutat tan enorme, selva de ciment i de ferro, hi ha un moment que té intimitat misteriosa i, també, una dolcesa sorprenent. Encara que sembli una paradoxa, recordo de Nova York hores silencioses, crepuscles romàntics, una pau acollidora en una cantonada perduda.»

Joan Teixidor. Tot apuntat 1965-1975. Destino, 1981.

Vist a Mapa Literari Català 2.0

Can I get a sweet bread?

L'ensaïmada ha entrat als Estats Units per "la porta gran" de la mà de la cadena de cafeteries Starbucks. A partir d'ara, al país de l'oncle Sam, podeu acompanyar l'skimmed milk tall latte de l'esmorzar amb aquesta especialitat mallorquina (això sí, sense saïm entre els ingredients), que els senyors d'Starbucks han rebatejat amb el nom de Mallorca Sweet Bread (pa dolç de Mallorca).

Segons el web de la cadena, «a l'assolellada illa balear de Mallorca, hom no gosa començar el dia sense una tassa de cafè i aquest pa dolç tradicional. Aquesta pasta deliciosa i delicada és tan indestriable del ritual matutí, que en moltes fleques de l'illa s'esgota poc després que n'hagin obert les portes. Una cop l'hagi assaborida, ens hi juguem la pell que també voldrà que formi part de la seva rutina de cada matí.»

I per rematar-ho hi afegeixen, «Anomenada ensaïmada en espanyol [sic], l'origen d'aquesta pasta en forma d'espiral es remunta com a mínim al segle XVII, i es ven tradicionalment en caixes octogonals lligades amb corda.»

En el blog de cuina The Stew, del Chicago Tribune, també en parlen i ho fan en una peça en la qual repassen la nova rebosteria "artesana" de la cadena de cafès. En aquest cas, al crític no li acaba de fer el pes la gran quantitat de sucre glacé que duu "l'enaïmada", «pel que fa al pa dolç (de 420 calories): una especialitat illenca espanyola, el Mallorca [sic] ens recorda un pa dolç portuguès força més dolç, encara que menys dens. Starbucks el recobreix amb una quantitat considerable de sucre de pastisseria, i pensem que això és una equivocació. El pa, de per si, té un lleuger toc de llimona i el sucre glacé amaga el sabor del que possiblement és una de les pastes més interessants d'Starbucks.»

L'he tastada, i us puc assegurar que les similituds d'aquesta "interessant" pasta amb les ensaïmades de debò comencen i acaben en el sucre que la recobreix.

Nevertheless, nevertheless, nevertheless

L'expresident Jordi Pujol ha pronunciat aquest vespre la conferència Europe & The United States in Today's World. Jordi Pujol ha estat convidat per The Catalan Center at New York University, a iniciativa del professor de Princeton University, Carles Boix, i del Program in Contemporary European Politics d'aquesta universitat. En la conferència, l'expresident ha navegat en un mar de generalitats sobre el pes d'occident (i les diferències del paper dels Estats Units i d'Europa) en l'escenari polític i econòmic mundial. Fins aquí tot bé i res de nou. Després, però, han fet acte de presència els valors, el pes de la demografia, la immigració i la identitat en la construcció europea, i, en aquest punt, al meu parer, el discurs de l'expresident ha començat a grinyolar. Per què els valors que s'atribueixen a occident són els únics vàlids i han de ser els hegemònics? En comparteixo el discurs quan parla del respecte als drets humans (que, per cert, no són garantits a tot occident) i, en el cas de l'extensió de drets socials a l'europea, però no quan fa referència a les polítiques (o no-polítiques) de natalitat dels estats membres de la Unió, o a la immigració i al suposat perill que pot representar per als valors i la identitat del país receptor. Tot i això, ha acabat amb una mirada positiva al futur i a la integració del “melting pot”. I amb un final, micròfon en mà i en català, amb tocs de talk show, que ha estat (amb diferència) la millor part de l'acte.

Winter Journey, de Jaume Cabré

Aquests darrers dies, Jaume Cabré ha fet les Amèriques (Providence, Chicago i Nova York) per presentar la primera adaptació d'un dels seus llibres a l'anglès. És el recull de contes Viatge d'hivern, que aquí ha estat adaptat com a Winter Journey i publicat per Swan Isle Press en traducció de Patricia Lunn.

A Nova York, Jaume Cabré va presentar el seu llibre de la mà de l'Institut Ramon Llull, i en el marc de la programació d'hivern i primavera de The Catalan Center at New York University que, dilluns al vespre, ens va convocar al KJC d'NYU, a Washington Square, a una lectura bilingüe (català-anglès) d'un dels contes del llibre, a càrrec de l'autor, i de l'actriu Hillary Spector; com podeu veure en aquest vídeo i en l'entrada corresponent al blog d'Antoni Bassas.



L'endemà dimarts, l'autor de Les veus del Pamano va participar en un Meet the Author a la fantàstica llibreria Idlewild Books del carrer dinou; però malauradament aquest cop no hi vaig poder assistir. Tot i això, em quedo amb les bones sensacions de dilluns, d'un autor que sap presentar la seva obra de manera magistral, captar l'atenció del públic i els lectors, i que ens va fer venir ganes de córrer a llegir els contes de Viatge d'hivern (Winter Journey).

See you soon… New York City

«Vam viure a Nova York entre deixalles,

trepitjant restes de misteris transparents,

vora els moribunds de plàstic de les places,

que es disfressaven amb cortines velles

per al carnaval de la misèria.

[…]»

New York…, Francesc Josep Vélez, Cants d’Esblada (2002)

Cugat, Granados i Nova York

«Vaig ser potser l'últim espanyol a dir-li adéu al port de Nova York (…) S'ha dit que tots els diners que va guanyar en la presentació de Goyescas els duia en or i que s'havia fet una armilla per a portar-los a sobre. El pes es va convertir en un obstacle perquè els mariners el salvessin. No estic segur de la veracitat dels fets, però si fos així afegiria una nova nota tràgica a la mort d'aquell gran músic.»

Xavier Cugat, Yo Cugat. Mis primeros 80 años (1981).

Oriol Malet

Entre els lectors d'aquest blog, tinc l'honor de poder-hi comptar el gran il·lustrador Oriol Malet; un altre enamorat de Nova York, que treballa habitualment per a les revistes Time Out Barcelona i Benzina, i el diari La Vanguardia; il·lustra llibres, i ha dissenyat, entre d'altres, les portades dels discos Shaman de Triphasic, Mística Domèstica de Roger Mas, i Sol y Sombra de El Chico con la Espina en el Costado. Us recomano d'allò més que feu una volta per la seva pàgina web per tal de copsar tota la creativitat d'aquest magnífic il·lustrador.

Des d'avui, gràcies a l'amabilitat de l'Oriol, una de les capçaleres d'aquest blog és una il·lustració seva de la silueta urbana de Manhattan. Moltes gràcies, amic!

I just need a little time

Fa un fred hivernal de tardor novaiorquesa. Per terra hi ha escampats en forma d'octavilles, els milions de dòlars que Michael Bloomberg s'ha gastat en la campanya que s'acaba aquesta nit quan tanquin els col·legis i comenci el recompte dels vots.

Una nit de començaments de novembre, que ens ha dut al Torch Club de la New York University, on una delegació de l'ajuntament de Vilassar de Dalt, ha presentat la Primera Biennal Guastavino.

Al costat de la feina, a quarts de nou del vespre, encara m'aturen per demanar-me el vot per a l'alcalde Mike Bloomberg. Me'ls espolso amb educació, dient-los la veritat, que no sóc resident i que, ergo, no tinc dret de vot.

Mentre algú recompta en un racó de la ciutat, torno cap a casa, amb el fred que em talla la pell de la cara i els auriculars encasquetats a les orelles. Em deixo portar pel riff de guitarra de The Stokes i la veu trencada de Julian Casablancas, que em marca el pas fins al metro. You talk way too much, you talk way too much…

Una rata de dos pams creua la vorera davant meu, d'una bossa d'escombraries a l'altra. Una parella transporten una orquídia en un carro del supermercat. Un home dorm estirat a sobre de la reixa de ventilació del metro, per aprofitar-ne l'escalfor. Un parell de camions de repartiment estan entravessats al carrer seixanta: és la càrrega i descàrrega de Bloomingdale's. Give me some time, I just need a little time; Give me some time, I just need a little time…

Són més enllà de les nou i la boca de metro de la tercera avinguda ja està tancada i em toca anar fins a Lexington. Is this how it ends? Is this how it ends?

Un cop el metro surt a la superfície, veus els llums de l'edifici del Citigroup, a One Court Square, i el nou edifici que estan construint a tocar de les vies, que de nit sembla cobert per un vestit de gasa vaporosa il·luminat amb una llum tènue de color rosa. I a la megafonia del tren, se succeeixen les estacions: this is 39th avenue; this is 36th avenue; this is Broadway; this is 30th avenue…

Graupera a Nova York

Llegeixo al blog de l'amic Jordi Graupera…

«El passat 14 d’octubre l’alcalde de la ciutat de Nova York Michael Bloomberg i el candidat a substituir-lo a les eleccions d’aquesta tardor, William Thomson, van oferir a l’audiència el primer debat televisat de la campanya. El lloc del debat va ser el renovat Museo del Barrio, que obria les portes al públic justament l’endemà del debat.»

…la resta de l'apunt aquí. Del blog, en recomano especialment els apunts, i els punts de vista del Jordi, sobre Nova York. També el podeu sentir un cop per setmana a El Món a RAC1, “a quarts de quinze” (com diu ell) des de Nova York.

7 d'octubre?

A l'edició d'ahir del New York Times, a la secció d'efemèrides extretes de l'International Herald Tribune, destacaven l'aniversari dels Fets del 6 d'octubre del 1934 a Barcelona, ara fa 75 anys.

«1934
Leaders Arrested in Catalonia

BARCELONA: The independent state of Catalonia, which was proclaimed by President Lluís Companys at 8.30 last night [Oct. 7], came to an end at 6 o’clock this morning when Spanish troops under General Batet occupied the government buildings and arrested the Catalan President and the members of the Cabinet. Simultaneously the project of proclaiming Spain a federated republic with Manuel Azaña, former Premier, as its first President, collapsed. Azaña was not to be found all day, but it was reported tonight that he has been arrested at a small port near here as he was about to embark for France.»

A la blogosfera, també se'n fa ressò el bloc In varietate concordia. Del text de l'efemèride en destaca la normalitat amb que parlen dels fets, amb una redacció neutra, gairebé teletípica, i l'error que comet el redactor en situar els fets un dia després de què succeïssin. També m'ha fet pensar en l'hemeroteca del New York Times, rica en notícies sobre les convulses primeres dècades dels segle XX a Catalunya.

Els millors ambaixadors catalans

A una de les estudiants xineses del grup, que acaba de defensar la tesi i que, per tant, ja és doctora, li agraden els Manel. L'altre dia al laboratori, els vaig fer sonar al meu iPod connectat a uns petits altaveus, i em va dir que li agradava aquesta música "dance folk" que practiquen. Me'n ha demanat una còpia. 

Li vaig explicar que són un grup català i m'ha dit que la propera vegada que viatgi a Europa no es vol perdre Barcelona per res del món.

L'anècdota és un bon exemple que la música no té barreres idiomàtiques; i si en té, són únicament les que cadascú de nosaltres (per prejudicis lingüístics i culturals) ens hem autoimposat; també aquelles que provenen de la indústria i de les lleis del mercat.

Que serveixi doncs d'exemple, a qui li hagi de servir, per adonar-se'n d'una vegada per totes que la nostra cultura mereix el mateix respecte que la resta de les sis mil cultures del món.

Eat something you can't pronounce

Camino per la primera avinguda i em sorprèn l'eslògan d'un anunci en un telèfon públic que diu “Menja alguna cosa que no puguis pronunciar”. M'hi fixo detingudament i veig que, a sota de la frase, hi ha la paraula Barcelona, per 669 dòlars, vol i tres nits d'hotel. Tot, gentilesa de British Airways, i il·lustrat amb una fotografia dels pollastres rostits que fan voltes a les portes de Los Caracoles del carrer dels Escudellers.

Tanta roba i tan poc sabó!

Un amic americà se m'acosta amb una llibreta petita de tapes negres a les mans; d'aquestes de la goma i la butxaca interior per a desar-hi retalls; d'aquestes com les que (per màrqueting) diuen que empraven Hemingway, Matisse i Picasso. El meu amic intenta pronunciar tres cops, i s'entrebanca en tots tres intents, el nom de Mercè Rodoreda; em diu que amb tantes erres i des li resulta difícil i em demana que el pronuncii jo, amb el meu barceloní genuí*. Em diu que en va estar fullejant un llibre l'altre dia a la tarda a la llibreria Strand de Broadway, i que feia bona pinta. En va apuntar el títol i me'l recita; resulta que és Death in Spring, la traducció de La mort i la primavera, que Open Letter acaba de publicar. Somric i li explico que dissabte vaig assistir a la presentació del llibre i a la lectura que Jessica Lange va fer d'una de les altres novel·les de l'autora, de qui li'n faig un breu esbós biogràfic: les quatre coses que en sé. Crec que l'he convençut i que comprarà el llibre. Ara em tocarà fer els deures a mi i llegir-ne l'original, com ja em va passar amb La pell freda d'Albert Sánchez Piñol. En aquest cas, però, crec que m'agradarà més.



*Això de “barceloní genuí” ho dic jo, i a qui m'intenti convèncer que barceloní i xava són la mateixa cosa, el mossego.

Punt de trobada del qui és qui

Aquest cap de setmana han estat, primer, el tàndem Rodoreda-Lange a The Time of Doves i, després, Carles Santos amb l'espectacle No al no, qui han donat el tret de sortida a tota una setmana de nits catalanes al Baryshnikov Arts Center (BAC) de Hell's Kitchen. Des de l'Institut Ramon Llull es pretén donar continuïtat a aquest certamen, que té el seu precedent més immediat en el Made in CataluNYa de 2007. Llavors, ja es va inaugurar la relació de la institució de promoció exterior de la nostra cultura amb el centre d'arts escèniques que duu el nom del ballarí de Riga, que a més n'és el director artístic.

Des de l'IRL han estat intel·ligents per partida doble: per una banda, han triat un espai emergent en l'escena artística novaiorquesa, creat fa tan sols quatre anys i que, en aquest temps, ha demostrat uns criteris de programació ben sòlids i s'ha fet un nom en el complex panorama d'espais dedicats a la creació que hi ha a la ciutat. En aquest aspecte, la solvència de l'espai actua de reclam per al públic novaiorquès que no està familiaritzat amb els creadors catalans, però que està obert a noves propostes. Així ho recollia la corresponsal de l'AVUI, Lara Bonilla, a l'article sobre la lectura de La plaça del Diamant: «És un text amb el qual tothom es pot identificar. M'ha deixat sense paraules, comentava una espectadora que amb prou feines sabia qui era Rodoreda, però que no es perd cap de les activitats del centre dirigit pel ballarí Mikhail Baryshnikov». De l'altra, l'IRL vol donar continuïtat a la col·laboració amb el BAC; i això és una gran notícia, perquè en una ciutat tan atapeïda d'actes culturals, la constància té recompensa.

És veritat el que diu Bonilla a l'article de l'AVUI, que dissabte entre el públic «hi havia el qui és qui de la comunitat catalana de Nova York»; però, per primera vegada, a la cua també hi vaig poder veure molt de públic autòcton. Fins i tot, vaig contribuir a la promoció exterior de la nostra cultura, cedint l'entrada extra que tenia a una senyora novaiorquesa que s'esperava per veure si quedaven tiquets d'última hora, i que em va plantificar un petó a la galta com a mostra d'agraïment.

Diamond Square

El primer d'aquests Catalan Days (i per què no Catalan Nights?) al Baryshnikov Arts Center (BAC) de Nova York, el van protagonitzar dissabte a la nit tres dones: Mercè Rodoreda, autora de l'obra original (La plaça del Diamant), Martha Tennent, traductora a l'anglès de la novel·la (The Time of the Doves), i Jessica Lange, l'actriu americana dos cops oscaritzada, que encarnava el personatge de la Colometa per primer cop als Estats Units, de la mà de Joan Ollé, director de l'espectacle, i amb música de Pascal Comelade.

Al teatre C del tercer pis del BAC, un ple absolut va rebre a l'escenari Carles Torner, cap de l'Àrea de Literatura i Pensament de l'Institut Ramon Llull (IRL), Martha Tennent, i Chad Post, editor, que van presentar la versió anglesa de La mort i la primavera (Death in Spring), novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda que Open Letter publica aquest mes de maig. Després de la presentació d'aquesta nova edició de Rodoreda i abans de donar pas a la lectura dramatitzada de La plaça del Diamant, Borja Sitjà, cap de l'àrea de Creació de l'IRL, va adreçar unes paraules de record i va dedicar l'espectacle a Mavi Dolç, cap de l'àrea de Llengua i Universitats de l'IRL, que va morir divendres passat.

Les paraules van deixar pas al silenci, i el silenci a la narració en primera persona de la Natàlia, aquesta noia de Gràcia a qui en Quimet coneix en un ball i bateja amb el nom de Colometa. Dissabte a la nit, al cor de Hell's Kitchen a Nova York, la Colometa de Rodoreda va alçar el vol amb una interpretació emotiva i vibrant de Jessica Lange; el text a flor de pell, Colometa asseguda en un banc de la plaça del Diamant, llegeix d'un llibre obert a la falda, a la llum tènue de l'envelat.

...en taxi per Nova-York

«Recorda que els dos mesos que hem passat a Amèrica ens han revelat la gran simpatia de què gaudeixen els republicans espanyols a l'Amèrica del Nord. Mira, Niní i jo anàvem en taxi per Nova-York. El taxista va adonar-se que érem espanyols. Va girar-se fet un energumen i ens va dir: “Si sou feixistes, ja podeu saltar a terra; jo no tragino pas aquesta mena de gent”. I consti que no era un fet isolat; la massa i no poques persones de les altes esferes són partidaris dels republicans, no hi ha dubte.»

Carles Soldevila, Papers de Família (1960)

Catalan Days

A la bústia rebo la informació dels actes dels CatalaN DaYs, Arts Food and Literature from Catalonia and the Balearic Islands, que se celebraran a Nova York entre el 15 d'abril i el 20 de maig d'enguany (podeu fer un cop d'ull al programa aquí, perquè la web encara no és activa).

Aquests Catalan Days prenen el relleu del Made in CataluNYa, Catalan Culture in New York, que es va celebrar del 7 de març al 3 de juny de 2007 (coincidint amb l'exposició Barcelona & Modernity al Metropolitan Museum of Art), i del CataluNYa, Catalan Culture in New York, que va tenir lloc a començaments de 2006.

En l'edició d'enguany cal destacar la presència de les Illes Balears, que s'han tornat a incorporar a l'Institut Ramon Llull i que participen, conjuntament amb Catalunya, als actes de presentació de la nostra cultura aquesta primavera a Nova York.

Els actes inclouen una lectura en anglès de La Plaça del Diamant (The Time of the Doves) a càrrec de l'actriu Jessica Lange, dirigida per Joan Ollé, el 2 de maig, que obrirà el programa al Baryshnikov Arts Center, que ja va acollir molts dels espectacles de l'edició de 2007 i que enguany serà l'escenari de lectures d'obres de teatre catalanes, entre les quals The Grönholm Method (El mètode Grönholm) de Jordi Galceran, espectacles de dansa (Àngels Margarit/Cia. Mudances, Mal Pelo), música (Carles Santos) i una nit dedicada al Sònar (amb Marcel·lí Antúnez, Reactable, DJ/Rupture, Prefuse 73 i Balago, entre d'altres).

Una de les novetats d'enguany és la programació a la sala Jazz Standard amb noms tan destacats com els de Llibert Fortuny, Gary Willis i David Gómez (Triphasic), Marc Miralta, Chano Domínguez, Alexis Cuadrado o Jordi Rossy.

Finalment, la Coral Universitat de les Illes Balears, dirigida per Joan Company, farà un concert a la Catedral de Saint John The Divine (que té una cúpula projectada per l'arquitecte valencià Rafael Guastavino); i els actes inclouran també la participació, com en altres anys, de diversos autors catalans i balears al Pen World Voices Festival, que durant una setmana duu el bo i millor de la literatura de diversos països a Nova York.