Local o exprés?

Recordo el primer cop que em van explicar una de les claus per entendre el funcionament del metro de Nova York: l'existència de trens locals, que s'aturen a totes les estacions, i de trens exprés, que únicament fan algunes parades de la línia, en les estacions principals. Devia fer cara de perdut, palplantat al bell mig de l'andana, mirant a banda i banda —d'això ja en fa cinc anys— sense saber quin tren agafar. Un cop t'obren els ulls, però, i li agafes la pràctica al sistema, pots arribar a estalviar-te força temps en els trajectes més llargs. És tot un art, que inclou la tria de la combinació més idònia de línies i d'enllaços per unir dos punts de la geografia urbana de Nova York amb el menor lapse de temps. Això sí, en cap de setmana, no hi ha estratègies que valguin.

Subway Nocturne

De nit, en cap de setmana, el metro triga a arribar a l'estació. Ens esperem en una andana cada vegada més atapeïda, en la qual la gent es distribueix d'una manera poc estocàstica. Els afortunats troben lloc en els quatre bancs escadussers que hi ha, al costat d'un home sense sostre que hi dorm. La resta, aguanten, com poden, el cansament i la pesantor dels cossos en un estat de retorn cap a casa. Hi ha el pianista, i el dels tabals improvisats amb cubells de pintura que ens manté desperts amb un ritme que percut pels túnels. Els naturalistes curiosos observen els moviments frenètics de les rates entre les vies, i uns adolescents desaprensius (que duen carnets falsos a la butxaca) hi fan punteria a gargalls.

Which one is real?

Una és de debò i l'altra de joguina. O almenys això és el que diu aquest cartell al metro: “Quina és la de debò? No pas la que tu et penses.” Ras i curt. Sense embuts. Directament als budells. Aquest és l'efecte de la publicitat —en aquest cas no és propaganda, és missatge i advertència— “és il·legal pintar una pistola de debò per fer-la passar com una de joguina; i és il·legal vendre una pistola de joguina que sembli real.” I un consell: “si veus l'una o l'altra, truca al 311”. Perquè després diguin que als Estats Units tothom es passeja amb una pipa a la butxaca (i no precisament de la pau).



Apunt relacionat: ‘Wild’ Side Story

NYC Subway Map, Massimo Vignelli (1972)

L'agost de 1972 es va fer públic un nou mapa del metro de Nova York; obra del dissenyador italià Massimo Vignelli. El disseny de Vignelli mostrava, per primer cop, cada línia del subway novaiorquès d'un color, sobre un fons de tons clars, que no contenia carrers ni avingudes, i en el qual es desdibuixaven les característiques topològiques de la ciutat —com ara l'East River— i s'hi distorsionaven les proporcions geogràfiques per fer present, en primer terme, la xarxa del metro. D'aquesta manera, Central Park (que és tres cops més llarg que ample) es va transformar en un quadrat, i el trajecte de les línies de metro hi era esboçat a partir d'angles rectes i de 45 graus.

El mapa abstracte de Vignelli, que es podria dir que s'inspirava en el del metro de Londres (creat per Harry Beck el 1933), va persistir fins a 1979 quan, després de moltes crítiques per part dels usuaris, va ser substituït per un disseny que mirava de conciliar la geografia de la ciutat amb la racionalitat esquemàtica de la xarxa de metro: el mapa de Michael Hertz, que ha arribat amb modificacions fins als nostres dies, i del qual en parlaré en un altre apunt.

First season

Al meu costat, al vagó, s'hi asseu una noia que va vestida amb uns texans i un abric dels ubics, de caputxa peluda. Duu una bossa, de la qual en treu un MacBook recobert d'una d'aquestes fundes de plàstic rígides, en aquest cas de color vermell, a prova de xocs; un sobre amb una pel·lícula del videoclub per correu Netflix, i uns auriculars. Connecta els auriculars al portàtil, se'ls col·loca a les orelles, treu el DVD del sobre —és la primera temporada de The Sopranos— i el fica a l'ordinador. Capítol 4.
Penso que deu tenir un commute¹ llarg.



¹Viatge de casa a la feina o viceversa.

Quarts de quatre

Passes la metrocard per la màquina i sents com arriba el tren. Saps que és el teu; ho pressents. I és igual que corris, i baixis les escales de dos en dos, mentre sents per megafonia la cançoneta del “Queens-bound…”, perquè el perdràs. Efectivament, hi arribes quan tot just s'acaben de tancar les portes i arrenca davant dels teus nassos. Perdre el tren a determinades hores de la nit a Nova York és el pitjor que et pot passar. Ara t'hauràs d'esperar més de vint minuts, assegut en un banc de l'estació deserta —encara sort que avui no fa fred!— que comparteixes amb dos rodamons i una noia que ha tingut la mateixa fortuna que tu, però que almenys no ha vist com el metro s'esfumava davant dels seus propis ulls per una mil·lèssima de segon. Obres un llibre. Paciència.

Optimisme de butxaca

Tot va començar, el 1995, com un projecte de final de carrera del dissenyador Reed Seifer: 500 xapes amb la paraula "optimisme" impresa en un tipus de lletra de finals del XIX, precursora de l'Helvetica.

A finals del 2009, en plena crisi, el Project Optimism ha reviscolat de la mà del programa MTA Arts For Transit, i la paraula ha fet el salt a la butxaca de 14 milions d'usuaris del metro i els busos de Nova York, impresa al revers de les targetes de transport; que aquí es coneixen amb el nom de MetroCard i, normalment, duen escrits missatges d'avís més contundents, com ara "IF YOU SEE SOMETHING, SAY SOMETHING" ("Si veus alguna cosa, digues-ho").

Visionaris i zepelins

Al cel de Nova York, sovint es veuen aeronaus autopropulsades i dirigides, que se sustenten principalment per un gas més lleuger que l'aire, com l'hidrogen o l'heli. Com en aquesta ocasió.

Són pura propaganda. Ben lluny queda el romanticisme d'aquells zepelins; dirigibles rígids i ràpids, de forma allargada i amb una cabina per a transportar-hi persones o càrrega, que solcaven els cels de la ciutat als anys vint i trenta, i per als quals s'havia projectat un "port" (que mai va arribar a bon…) en un dels pisos superiors de l'Empire State Building. Quan hi penso, em ve al cap aquell dibuix satíric de quan es va inaugurar la Casa Milà, La Pedrera, a Barcelona, que la representava amb tot de zepelins encastats a les finestres… si no em traeix la memòria.

Com vaig escriure fa temps…

L'antena original de l'Empire State Building va ser dissenyada per a amarrar-hi zepelins i el pis cent-dos disposava d'una plataforma per a l'aterratge d'aquests dirigibles. Tot i això, la idea va ser abandonada, després de diversos intents fallits, a causa dels forts corrents d'aire ascendents produïts per les dimensions de l'edifici.

Si heu pujat a l'Empire State en un dia de tempesta, haureu pogut comprovar l'efecte curiós dels corrents d'aire ascendents en les gotes de pluja.

Panellets i vi dolç

Nova York s'adorm. Es clou un altre dia, i un altre octubre se'ns escola entre els dits. Aquesta nit, les disfresses omplen els carrers d'un cap de setmana de carabasses. Un mes més, i vuitanta-nou dòlars menys del bitllet groc de les voltes infinites*.

*Data de caducitat: l'u de desembre.

Ve doble

[A la nit] Fa vent i el senyal de trànsit aferrat al semàfor xerrica. Un conductor treu el cap per la finestra i borda. Alguns carrers són embussats les vint-i-quatre hores: per exemple, i per vint-i-cinc pessetes, la segona avinguda. La tercera ja és una altra cosa, és més oberta i, doncs, molt ventosa; i el vent s'endú els cotxes cap a una altra banda de la ciutat. Aquí, hi ha nenes mones i botigues de roba. També, l'entrada del metro i part del trajecte de quinze minuts que cada dia faig caminant per anar i venir de la feina. Torno cap a casa. Un cop a l'estació, marco a la màquina la targeta dels vuitanta-nou dòlars mensuals i passo pel torn; sento —pressento— que el metro és a l'andana i baixo els graons de dos en dos. L'encerto; entro al vagó d'una revolada, al darrer instant. És un tren ve doble. En la mateixa via, en aquesta estació, també s'hi aturen els ena, que fan el mateix trajecte que els ve doble, i els erra, que es desvien cap a altres barris de Queens. Un cop hem creuat el riu per sota, els passatgers que no continuen el trajecte cap a Astoria, i que s'encaminen cap a Jackson Heights o Flushing, baixen a la primera estació on hi ha l'enllaç amb el set. [Hi baixen tots els xinesos de la Chinatown de Queens].

Harlem loves Michael

A les onze de la nit, el metro d'Astòria és ple de gom a gom, i a les escales de l'avant-penúltima estació de la línia has de fer cua per poder sortir al carrer. De camí cap a casa, m'aturo a la fruiteria que és oberta les vint-i-quatre hores i hi compro plàtans i raïm. Unes passes més enllà, quan fico la clau al pany de la porteria, apago el reproductor de música i deso els auriculars a la bossa, penso que qualsevol diria que torno de Harlem, de l'històric Apollo Theatre, de veure-hi Elvis Costello, Lyle Lovett, Ray Lamontagne i John Prine per un preu mòdic de zero dòlars. Sovint, unes quantes estacions de metro són la millor cura per tornar a tocar de peus a terra.

Luckily, we brake a lot

A les vuit del vespre, el metro d'Astoria és ple de gom a gom. Hi ha gent que dorm —vés a saber quant fa que són en dansa— però no és d'estranyar perquè a tothora hi ha gent que hi dorm. Al vagó sento parlar en anglès, en espanyol amb accent mexicà, en italià, en portuguès del Brasil, en xinès, en àrab i en coreà. Segur que si canvio de vagó, i compto les llengües que es parlen als vuit vagons que formen el comboi, me'n sortiran unes quantes dotzenes: una petita mostra no necessàriament representativa dels centenars que es parlen a la ciutat i, en concret, a Queens —un dels racons més diversos del món ètnicament parlant. Tot això, en un trajecte de deu minuts. Ja m'ho deia una amiga l'altre dia que algun director de càsting devia haver col·locat tota aquesta gent tan diversa al vagó, com si es tractés d'un anunci d'aquella casa de roba italiana. Plegats, viatgem en un dels models de tren nous de trinca. Són d'acer per fora, argentats, que els fa semblar antics, però segons un rètol que hi ha de dins del vagó, són ben moderns: a cada frenada creen energia reutilitzable, i “Luckily, we brake a lot” (per sort, frenem constantment). Almenys ara, cada cop que ens sacsegin dins del vagó, en tota la nostra magnitud i diversitat, podrem pensar —cadascú en la seva llengua materna— que estem contribuint a contrarestar el canvi climàtic.

N or W Train

A partir d'aquesta setmana, i per primer cop en tots aquests anys que fa que visc aquí, faré servir el metro per anar a treballar cada matí. No és un trajecte llarg ni dels més concorreguts en hora punta; són uns deu minuts fins a l'estació que hi ha a la vora de la feina i, com explicava dies enrere, gairebé tot el recorregut és exterior, amb unes vistes magnífiques de la silueta urbana de Manhattan i del Queensboro Bridge.

De ben segur que el trajecte amb metro em proporcionarà un bon grapat d'històries per anar omplint planes i més planes, i em donarà una perspectiva encara més diversa i àmplia del que és aquesta ciutat i dels seus habitants, que cada matí s'enfronten al transport públic per arribar (tard o d'hora) a la feina.

El

Com a darrers supervivents de les línies de tren elevades, dels El (Elevated) que travessaven Manhattan i que van ser desmuntats del tot als anys quaranta i cinquanta del segle passat, queden encara els trams de diverses línies de metro, soterrats a Manhattan, però que surten a la superfície tan bon punt arriben al Bronx, a Brooklyn o a Queens. També, a Manhattan, s'hi conserva l'estructura de la Highline, que acaba de ser inaugurada (en una primera fase) com a parc públic.

Ara que, ben aviat, després de tres anys llargs, abandono Manhattan, podré gaudir d'una vista privilegiada de la silueta urbana de Nova York des d'un d'aquests trens elevats, camí de casa o cap a la feina.

Deficiències del servei

Algú n'ha acabat fins als… dels Service Advisories que omplen les parets de les estacions del metro de Nova York, i que t'avisen de les incidències al servei, de per on no circulen els trens i dels canvis de trajecte, i s'ha empescat aquest enginyós cartell de protesta, que tot seguit us tradueixo.



Deficiències del servei
Sempre
De l'1 de gener al 31 de desembre, de 12:01 AM a 12:00 AM.

Tots els trens estaran plens de gent, el tren G serà massa curt i mai arribarà a l'hora. Al tren L hi haurà una gentada, com sempre. La megafonia gairebé mai funcionarà i, si ho fa, serà ben difícil de sentir-la.

Com afecta això al meu trajecte?
No ens importa.
Fonamentalment estàs ben fotut.
Probablement faràs tard a la feina.
Podràs flairar durant més estona al sense-sostre que seu al teu costat.
Podràs escoltar tot el podcast SENCER!
Entreteniment de franc = observar les rates que es passegen vora les vies.
Estàs cansat d'esperar-te? Corre pel túnel. Et desafiem a que ho facis.
Ah, sí, i malgrat tot això, t'apujarem les tarifes.

Per què és una merda el servei?
Un cop has pagat, a qui li importa el bon servei? A nosaltres no.

Divendres (dos)

(...)

Encara hi ha moltes línies en les quals qui dóna els avisos són directament els conductors, i la gent es queixa perquè no hi ha manera d'entendre'ls; perquè surten d'uns altaveus que saturen i que fan incomprensible qualsevol missatge; perquè qui els dóna no té veu —ni formació— de locutor de ràdio; i perquè cada conductor té un accent propi, no sempre intel·ligible.

Un aspecte positiu d'aquest sistema de vella escola és la immediatesa que permet i, suposo que per això, el reserven per a les línies que tant de nit com als caps de setmana pateixen més canvis de trajecte.

També és divertit quan arreplegues un conductor amb sentit de l'humor i que, en comptes de repetir a cada estació el mateix missatge com un disc ratllat, el modifica i hi afegeix fragments de collita pròpia; sobretot, a altes hores de la matinada.

En canvi, si ets un usuari assidu d'una línia amb la megafonia enllaunada, t'acabes sabent de memòria tots i cadascun dels missatges que hi sonen pels altaveus. “This is a Bronx-bound 6 train. The next stop is…”

Baixem amb el metro cap a Chinatown des de l'Upper East. Al vagó, tres germanes d'edats compreses entre els sis i els nou anys juguen animades perquè és divendres al vespre i anticipen l'arribada del cap de setmana. El tren s'atura al carrer 23, la següent és Union Square (una de les estacions d'enllaç més grans de la línia); un instant abans que es tornin a tancar les portes, sona per la megafonia la cantarella que anuncia que Union Square “is next” i que “transfer is available to the 4, 5, N, Q, R, W and L trains”; i les tres germanes canten a l'uníson amb la megafonia la tirallonga de línies de metro que enllacen amb la 6 en aquest punt tan cèntric de la metròpolis.

Divendres (u)

A quarts de vuit d'ahir, baixàvem amb el metro cap a Chinatown des de l'Upper East. A aquestes hores d'un divendres, i també a aquestes hores de qualsevol dia feiner, el 6 —el local de l'avinguda Lexington— és un tren borreguer on no hi cap ni una agulla.

Corres per l'andana i mires si als vagons dels extrems la situació és millor, perquè habitualment la gent té tendència a concentrar-se als vagons centrals. T'hi encabeixes com pots abans que tanquin les portes, tot just després del “Please” d'aquest “Stand clear of the closing doors, please” que sona per la megafonia del tren.

Aquesta és una de les línies en què els avisos estan enregistrats en una cinta (en una cinta? bé, en una cinta no ho sé, però no m'estranyaria, perquè al metro de Nova York els avenços tècnics hi arriben una o dues dècades després d'haver quedat obsolets en alguna altra banda).

(...)

Subway Sound

Música a les andanes, música als passadissos, música al vagons, música al vestíbul de les estacions. En un metro en què tothom va connectat a l'omnipresent reproductor de música dels auriculars blancs, hi ha música en directe a tot arreu i a tota hora. El grup vocal d'homes negres que canten doo-wop a la mateixa estació on el baix asiàtic s'ho fa amb una ària de Verdi. Puges al vagó i t'assalten uns mexicans que canten ranxeres i ho fan a la perfecció. A l'enllaç, a banda del venedor de xurros, t'hi trobes un instrumentista malià que desgrana una música hipnòtica d'aquesta mena d'arpa africana que s'anomena cora. A downtown, hi regna el funk d'una brass band, el jazz d'un negre amb un saxo i d'un blanc amb una trompeta, i el ritme endimoniat d'uns nois que com a instruments de percussió utilitzen uns quants pots de pintura col·locats cap per avall.

Service Changes

Cada cap de setmana, la xarxa de metro de Nova York es transforma a causa de les obres de manteniment que hi ha en diversos trams de via; els trens circulen per allà on normalment no els correspon i acabes fent malabarismes per arribar a destí amb la combinació menys dolorosa de totes les possibles. A les estacions, a fora al carrer, enganxats als torns d'entrada, a les andanes i a dins dels vagons, hi trobes una infinitat de cartells i d'avisos (que també es repeteixen per megafonia) per tal que tothom s'assabenti dels canvis de trajecte sabatins i dominicals. I, per si tot això encara fos poc, també n'imprimeixen en altres llengües, a banda de l'anglès, com aquest de l'estació de Canal St a Chinatown.

I LEGO NY: Three Empty Seats

Long Island és una illa amb forma de crani de cocodril. Manhattan, tot i ser infinitament més petita que la seva veïna de l'est, també és allargassada i té la part nord central ocupada per un parc. Per moure't per Nova York, no hi ha res com l'extensa xarxa de metro que et porta gairebé a tot arreu; la banda magnètica d'una Metrocard de colors groguencs duu la informació de quants viatges en metro i bus encara et queden per fer. I si tens sort, i viatges acompanyat, podràs trobar tres seients vuits en un F Train. Mai en hora punta.