divendres, 17 d’octubre del 2008

Divendres de Llumanera: Los cementiris de Nova York (II)

La Llumenera (2)
Vol V / Nova York / Octubre de 1879 / Núm. 54

Los cementiris de Nova York

[...]

Nova York té diversos cementiris, però los dos principals són los ja esmentats, és a dir: lo Greenwood que és dels protestants, o més ben dit de totes les religions i sectes, com ha de ser un cementiri, i lo Calvary que és per a catòlics exclusivament. Lo Greenwood és molt superior a l'altre i té fama universal, puix es considera com lo millor que es coneix quant a sa topografia. Potser li passen al davant lo del Père-Lachaise i altres d'Europa per la riquesa de sos monuments; però la veritat, a nosaltres ens sembla que un cementiri és l'últim punt en què hauria de posar-se en evidència la vanitat.

Així i tot, no deixa d'haver-hi en lo de Greenwood un bon nombre de mausoleus i monuments sumptuosos; però allò que més encanta i crida l'atenció és la seva bellesa topogràfica.

Afigurin-se vostès un parc immensament gran, situat en uns turons des d'on es dominen les ciutats de Brooklyn i Nova York i la magnífica badia que els serveix d'entrada. Ho és del cementiri una curta rambla ben ombrívola, que va a parar a un arc de pedra fosca, d'estil gòtic i de ben entesos detalls, que serveix de portal al cementiri.

Passat eix arc, s'entra en un vertader jardí. Res d'eixos carrerons de nínxols arrenglerats que fan mitja feresa i mig fàstic, i que contribueixen, juntament amb lo ritual fúnebre i tenebrós de l'església catòlica, a donar de la mort una idea espantosa. Los pobles septentrionals, molt al contrari, tant en ses funcions funeràries com en sos cementiris, envolten los cadàvers de plantes i flors, com a símbol d'una vida que es renova, per més que lo glaçat hivern arrenqui les fulles i assequi les branques.

Ja hem dit que lo cementiri és un parc, i lo seu nom de Greenwood (bosc verd) ja dóna una idea de l'arbreda que allí s'hi troba. Diversos turons hi són enclosos, la qual cosa fa que sia molt accidentat lo terreny, i que los caminals que hi pugen i baixen i volten en totes direccions ofereixin magnífics i deliciosos punts de vista. Hi ha dins del cementiri diversos llacs, voltats de salzes i de xiprers, i en els quals s'hi abeuren los ocellets o hi llisquen blanques i gracioses oques.

Com a vertadera ciutat dels morts que és una necròpolis, està lo cementiri dividit en avingudes i caminals que porten noms apropiats, com ara «Avinguda de la bona esperança», «Baixada del llac», «Pujada del roure», «Camí dels xiprers», etcètera, i eixes avingudes i camins estan asfaltats i a cada costat es veuen los sepulcres i monuments dels tranquils habitants que allí hi reposen.

Com que aquí los morts s'enterren, en lo vertader significat d'eixa paraula, està lo cementiri dividit en lots o trossos de terreny que varien en grandària i en preu, per a que tothom puga escollir segons lo seu gust o los seus mitjans. Mitjançant lo pagament de la quantitat fixada, a hom li donen la propietat del tros que ha escollit i que destina a sa família. Des de llavors té lo propietari lo dret d'enterrar allí qui vulga, i de guarnir aquell tros de la manera que més li agradi.

Generalment al voltant del tros s'hi posa una baraneta sia de ferro, sia de pedra, sia de boix, o amb pilons i cadenes, segons lo capritx de cadascú, i sobre la terra que guarda les despulles s'hi col·loca o bé una làpida, o una creu, o una columna, o un monument que porta los noms i edats dels que allí jauen.

Molts converteixen lo seu tros en un jardinet i van allí a l'estiu a cuidar religiosament les flors que hi creixen, puix saben que ses arrels es nodreixen amb la substància d'una persona estimada i que aquesta torna a respirar en la fragància que la flor exhala.

I si en algun d'eixos jardinets hi veieu una cadira o un banc de ferro, respecteu lo sentiment que allí l'hi ha posat. Nosaltres hi hem vist sovint algunes mares o mullers passar-hi assegudes una estona, prop dels trossos del cor que la mort se'ls ha emportat per sempre.

¿Qui, que haja vist això, no condemna lo sistema de nínxols afilerats que fan dels nostres cementiris un focus de corrupció i un lloc feréstec?

6 comentaris:

  1. Quina gràcia, com no, els cementiris lluny del cèntric Manhattan, per allò de deixar-los descansar en un lloc tranquil allunyat de l'estrès.

    M'ha encantat allò de "(...) mullers passar-hi assegudes una estona, prop dels trossos del cor que la mort se'ls ha emportat per sempre."

    ResponElimina
  2. Diuen que la riquesa d'un pais o d'una ciutat es mostra en els cementiris...
    Un dia, per casualitat, vaig buscar pel Google el meu nom i no saps el disgust que em va donar,el veurem enterrada en un cementiri. Avui l'he buscat un altre cop i no l'he trobat. Sembla que m'han traslladat a Sant Louis! en un altre.
    M'agrada molt el teu bloc. Felicitats!

    ResponElimina
  3. UF¡ QUE MACO. I AQUEST ESTIL, TAN PRIMERA "LLUMINERA" AMB REGUST ANTIC. GRACIES,PER UN MOMENT TAN DELICIOS. JUGANT AMB BCN......

    ResponElimina
  4. uri,
    Des de Calvary hi ha unes magnífiques vistes de Manhattan: les creus en primer terme i els gratacels al fons.

    anna,
    això de trobar un nostre jo virtual enterrat a l'altra punta del món, i que a més el vagin movent de lloc… fa iuiu.

    jugant amb bcn,
    Artur Cuyàs era un mestre de la ploma!

    ResponElimina
  5. miq ha dit...

    uri,
    Des de Calvary hi ha unes magnífiques vistes de Manhattan: les creus en primer terme i els gratacels al fons.


    Ei, foto, no?!?!?!

    ResponElimina
  6. Ostres!és que em va impresionar.

    ResponElimina