Nostàlgia

Ahir va ser el primer cop que vaig sentir una forta nostàlgia de Nova York. Feien Mighty Aphrodite a la televisió i no hi ha ningú que filmi la ciutat com Woody Allen. Escenes de Manhattan, escenes de Central Park, en les quals gairebé puc identificar la localització exacta d'un banc o d'un arbre, escenes de passejades (el portal de l'edifici d'apartaments on viu el personatge de Mira Sorvino). Hi he passat mil cops, per allà al davant o per un edifici pràcticament idèntic de l'Upper East Side.

Aquestes escenes, aquestes passejades, em van fer sentir una nostàlgia immensa de Nova York, ganes de ser-hi en aquesta època de l'any, en la qual, tot i la calor (i potser per això), la ciutat bull d'esdeveniments i de coses per fer a cada cantonada. Nostàlgia de l'explosió cultural de cada estiu. Un sentiment que no havia sentit encara en tots aquests mesos de retornat. Potser, per això, mogut per aquesta nostàlgia, he obert una nova pàgina d'aquesta vella Llumenera.

Blizzard 2010

Quan algú em diu que fa fred a Barcelona, somric per dins, però en el fons reconec que la sensació de fred d'aquests darrers dies és acusada; i més si les cases no estan tan preparades per afrontar l'hivern com les de la meva antiga ciutat d'adopció.

De Nova York, a través de la premsa i dels amics que hi són, m'arriben les notícies del blizzard d'enguany. Alguns, els novençans, han après per primer cop el significat d'aquesta paraula. Jo ho vaig fer a mitjans de febrer de 2006 (vegeu la foto que hi ha més avall): un blizzard és una tempesta de neu acompanyada de forts vents i de poca visibilitat. La situació idònia per quedar-se a casa i veure passar el temporal a través de la finestra; els aeroports tancats, la neu que s'acumula als carrers i que cobreix i amaga els cotxes aparcats, i aquell silenci tan característic de Nova York quan neva: per sempre més, la meva imatge de silenci.

En un blog llegeixo: «El servei en algunes línies de metro i d'autobús s'ha suspès. Hi ha persones que han quedat atrapades en trens o en els seus cotxes a les carreteres. D'altres no han pogut sortir de casa a causa de l'acumulació de neu. En alguns carrers no passaven les màquines llevaneu, no s'enretirava la neu de les voreres. Alguns, a Manhattan, han trigat hores a arribar a la feina i, quan hi han arribat, s'han trobat que estava tancada i han hagut de tornar-se'n cap a casa.»

El d'aquest any no m'ha enganxat per ben poc… és la por de tot exiliat quan ha de venir a passar el Nadal a casa: “espero que no m'enganxi la nevada el dia que volem cap a Barcelona”. Aquest cop (el darrer) ens ha anat de ben poc: de quatre dies. I crec que tant la neu, com la ciutat, ja les trobo a faltar.


Foto: 66th Street (12 de febrer de 2006)

Més info | New York Daily Photo: Blizzard

Comiat #1

És només un dit de neu que tot just ha emblanquinat l'escala d'incendis de la finestra del darrera del que aviat ja no serà casa meva; l'escala d'incendis del pati interior d'aquest, el meu segon apartament novaiorquès. Falta una setmana per partir i el fred polar i quatre flocs de neu no han volgut faltar a la cita, per recordar-me aquell gener gèlid de fa cinc anys quan, molt més innocent i amb la ment gairebé verge de gran ciutat, vaig arribar per segon cop a Nova York.

Aquell va ser el cop de debò, el cop en què, amb la meva vida en dues maletes (que no van arribar a temps), em vaig plantar al JFK i d'allà amb taxi fins a Manhattan. Després d'un periple nocturn per aconseguir les claus de l'apartament 4F del 318 del carrer seixanta-sis (molt a prop de la segona avinguda), vaig pujar els tres pisos per l'escala estreta, les vaig ficar al pany i em vaig enfrontar per primer cop a la buidor del que seria casa meva durant els primers tres anys i mig. Aquella sensació la tindré enregistrada per sempre més a la memòria. El sac de dormir sobre el terra dur de l'apartament sense mobles de la primera nit, el soroll de la vàlvula del radiador de la calefacció antiga del menjador; i el fred, el fred intens de l'exterior incrustat als vidres de les tres finestres.

Enguany m'estalviaré l'hivern d'aquesta ciutat que tant m'he arribat a estimar i que tan bé he arribat a entendre. Me n'aniré quan tot just comença i viuré (des de la distància i a través del que me n'expliquin els amics) el vestit blanc hivernal, que és el que, de tots, li escau més bé a Nova York.

Leaving New York, never easy

Potser és ara i aquí que hauria de fer-ne l'anunci; perquè les pàgines d'aquest blog són indestriables d'aquest lustre, d'aquests cinc anys que he passat a Nova York: avui, 22 de novembre de 2010, falta exactament un mes per dir adéu, de manera definitiva, a aquesta ciutat que, personalment, ha significat tantes (i tan bones) coses. Falten exactament quatre setmanes per posar punt final a l'etapa novaiorquesa de qui, durant aquests 51 mesos —59 mesos, si comptem la forma embrionària del blog—, ha escrit vora nou-cents textos sobre la ciutat dels gratacels: la ciutat que aquí vaig rebatejar com “de les línies verticals”. Sé que seran setmanes intenses, atapeïdes de feina i, en les quals, probablement, no em podré acomiadar com déu mana de Nova York. Tampoc he meditat encara la mutació que forçosament haurà de patir La Llumenera de Nova York quan comenci a mirar-se Nova York des de la distància; alguna cosa n'haurem de fer. Però el que sí que sé del cert és que aquest aprenent de cronista trobarà a faltar totes i cadascuna de les línies verticals (i dels plecs) d'aquesta ciutat fascinant. Leaving New York, never easy.

Record #1

M'havia resistit a penjar aquesta fotografia. Alguns de vosaltres pensareu: un altre cop? És l'enèsima versió de la mateixa instantània, i (aquí, aquí i aquí) ja n'havia explicat la història i les diverses vicissituds que el rètol lluminós de la fotografia ha patit als darrers anys. Però un comentari al darrer post del blog, m'ha fet pensar en alguns dels amics que he conegut en aquest lustre a la ciutat dels gratacels. Un dels quals, l'autor del comentari en el post anterior va ser qui em va fer descobrir aquest racó de Nova York, a la riba queensiana de l'East River. Crec que el primer cop que m'hi van dur (segons l'arxiu fotogràfic, el març de 2007), hi vam anar amb cotxe (el cotxe privat, aquesta rara avis a Nova York!). Després, hi he tornat infinitat de vegades, amb el tren 7 des de Grand Central o, des que visc a Queens, amb la combinació d'N i 7. És el lloc idoni per portar-hi les visites perquè hi experimentin la sensació del "ja sóc a Nova York", gràcies a l'espectacle d'unes vistes magnífiques i privilegiades de Manhattan, davant de les Nacions Unides i del carrer 42 (foto). El parc i la tipografia de neó del rètol lluminós també valen la pena.

De la nit de Halloween al matí de la Marató

Encara he d'endreçar les fotografies de la darrera setmana. Una setmana en la qual he tornat a descobrir la ciutat a través dels ulls d'un visitant, amb la mirada verge de qui s'hi enfronta per primer cop. Els que hi vivim exiliats, i sovint rebem visites d'amics i familiars, fem anar el tòpic, del tot cert, que els visitants ens descobreixen i ens fan freqüentar llocs de la ciutat que la rutina ens havia fet invisibles. Ens recomanen algun lloc que surt a les guies; aquests llibres que ja no llegim perquè n'hem escrit un de propi i mental amb el qual arrosseguem les visites i juguem a fer de guia. En el meu cas, el top ten podria anar més o menys així: High Line Park i els edificis vells del Meatpacking District, Gantry State Park (amb unes fantàstiques vistes de Manhattan des de Queens), Williamsburg (amb el brunch de rigor al Sweetwater i les vistes de Manhattan des de Brooklyn, a l'East River State Park), unes quantes voltes Guastavino (la de l'Oyster Bar de Grand Central Station i la del Bridge Market del Queensboro Bridge, per exemple), una passejada pels carrers del West Village, l'East Village de nit (i Tompkins Square Park i els community gardens, de dia), el passat dels immigrants al Lower East Side, Harlem i el jazz (i una nit al St. Nick's Pub), el Brooklyn Bridge i el Manhattan Bridge (i el barri de DUMBO que hi ha a sota), els Brooklyn Heights…

El temps, l'espai

Sembla mentida que d'això en faci tot just un mes. Sembla mentida que ahir fos en un metro en direcció Zona Universitària i avui tot soni Manhattan-bound W local train. Sembla mentida com es pot tenir jet lag, o no tenir-ne. Que tot sembli tan a prop, però alhora tot sigui tan lluny. El temps, l'espai. Un misteri.

Nit a Bryant Park

Recupero una fotografia de fa anys, que havia format part de la capçalera de la Llumenera; de la primera capçalera, d'abans que les sabates de Marilyn Minter poblessin, durant tant de temps, els quatre dits superiors d'aquest blog . És curiós l'efecte de les fotografies i les paraules que aquí deixem emmagatzemades, que ens transporten directament a l'instant en què van ser preses i escrites. Una mena de salt enrere, real i tangible. És aquesta la funció original, primerenca, d'un diari personal? Potser sí, recordo amb exactitud mil·limètrica tots i cadascun dels instants associats amb els centenars de textos i d'instantànies de tots aquests anys —irrepetibles.

Quarts de quatre

Passes la metrocard per la màquina i sents com arriba el tren. Saps que és el teu; ho pressents. I és igual que corris, i baixis les escales de dos en dos, mentre sents per megafonia la cançoneta del “Queens-bound…”, perquè el perdràs. Efectivament, hi arribes quan tot just s'acaben de tancar les portes i arrenca davant dels teus nassos. Perdre el tren a determinades hores de la nit a Nova York és el pitjor que et pot passar. Ara t'hauràs d'esperar més de vint minuts, assegut en un banc de l'estació deserta —encara sort que avui no fa fred!— que comparteixes amb dos rodamons i una noia que ha tingut la mateixa fortuna que tu, però que almenys no ha vist com el metro s'esfumava davant dels seus propis ulls per una mil·lèssima de segon. Obres un llibre. Paciència.

Skyline d'avui

En direcció a Manhattan, des de dalt d'aquest escalèxtric elevat que és el metro que recorre Queens en superfície d'Astoria a Long Island City, escric cada matí les meves primeres impressions sobre el dia que comença. En aquesta època de l'any, tot sovint fan referència al temps.


[9 de gener]
Skyline d'avui: un cel blau que és el presagi d'un dels dies més freds del que portem d'hivern (ara, 6 sota zero).

[10 de gener]
Skyline d'avui: qui és que s'ha deixat la porta del congelador oberta?

[11 de gener]
Skyline d'avui: escriuré per enèsim cop que fa fred; molt de fred.

[12 de gener]
Skyline d'avui: m'agrada la silueta del Queensboro Bridge.

[13 de gener]
Skyline d'avui: un núvol de les dimensions de la nau de "ve baixa" presideix Manhattan.

14 Fahrenheit

NY m'ha rebut amb neu —avui fa anys que hi vaig aterrar i (penso que) amb una bufada m'he plantat a l'inici del cinquè—. Esquelets d'arbre de Nadal a les voreres, fred canadenc i nits de deusotazero. Tot continua igual.

Tria Llibres

Avui veu la llum un projecte que ha tingut ocupat i engrescat, durant un bon grapat de mesos, tot un col·lectiu de persones, de perfils diversos, que comprèn professionals de l’edició i el disseny gràfic, la gestió cultural, el llenguatge, les humanitats, l’economia, les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, el periodisme, i la ciència.

Els llibres (la nostra bessonada de cinc) han arribat a Barcelona a temps per a la presentació d'aquesta tarda; a dos quarts de set, a Bento, al carrer de Balmes 186. Podeu consultar el catàleg i conèixer els autors de Tria Llibres en aquesta adreça; a través de la qual, ben aviat, tindreu accés a la nostra botiga en línia i a diversos continguts sobre els títols, les col·leccions i els autors de l'editorial.

Tot és a punt. Si no sou a Barcelona aquesta tarda, podreu seguir-ne en directe la presentació a la pàgina de Tria Llibres, en aquest enllaç. Compartiu amb nosaltres aquest moment ple d'emocions i d'il·lusió!

Benvinguda al món, Tria Llibres, i per molts anys!

Emoció!

Una cerca a la meva bústia de correu amb els mots "Tria Llibres" dóna com a resultat 242 converses que en total acumulen vora un miler de correus electrònics. En el primer, amb data del 7 de desembre d'ara fa dos anys, i que duu per títol "El nom fa la cosa", en Guillem em proposava diverses possibilitats per anomenar un projecte que acabava de néixer a Nova York, i en el seu cap, feia ben poc.

Sempre recordaré un dia plujós, d'aquests de diluvi universal a la ciutat dels gratacels, i com, en una conversa en un dinner de la tercera avinguda, a l'Upper East, em va deixar anar la pregunta “vols muntar una editorial?”. Des de bon començament, me'l vaig prendre seriosament, perquè quan en Guillem et proposa alguna cosa, és que abans ja hi ha donat mil voltes pel seu compte.

I així és com va néixer aquest projecte, darrera del qual ja no hi ha tan sols dues persones discutint la jugada a recer del fred d'un desembre novaiorquès. Després de dos anys de feina, demà divendres presentem, amb una festa a Barcelona, l'editorial Tria Llibres, i els primers 5 títols del nostre catàleg.

Des d'aquí, vull donar les gràcies i felicitar al fantàstic equip de persones que formen l'Editorial Tria i que, aquests darrers mesos, s'han deixat la pell perquè el somni sigui una realitat: Guillem, Àngel, Cèlia, Ferran, Marta, Mariona, Patrick, Andreu, Ferran, Laia… i a tots els amics que en diversos moments del procés hi heu col·laborat, ens heu donat idees, hores del vostre temps i suport. A tots vosaltres, moltes gràcies!

‘Neva’ York

Els quatre flocs que van caure durant un parell d'hores dissabte a la tarda, em van fer quedar bé. Dies enrere havia afirmat que a Nova York sempre hi neva la primera setmana de desembre; i ho vaig dir, com faig sovint, contundent i sense pensar-m'ho gaire, basant l'afirmació únicament en l'experiència acumulada dels darrers tres hiverns. Quatre flocs, que em van salvar del ridícul més estrepitós. Bocamoll.


La foto és del 2 de desembre de fa dos anys.

In These Arms

És una sensació estranya. Passo per davant de l'edifici on vaig viure durant tres anys i mig; les tres finestres del que va ser casa meva són a les fosques. Fa mesos que hi són. Posaria la mà al foc que no hi viu ningú; des del carrer sembla que és vuit.

Aguanto la respiració. El tren triga exactament dos minuts a sortir a la superfície; dos minuts que passem sota les aigües de l'East River, dins d'un túnel, en el trajecte que separa Manhattan de Queens.

No faig plans a llarg termini. A la bústia, hi trobo un sobre sense remitent que conté dues entrades per a un concert, que vaig comprar ara fa setmanes i que tindrà lloc d'aquí a un parell de mesos.

La tarda esclata…

…com si fos un matí.
Mishima

A la feina, un diumenge a la tarda,
veig com es fa fosc sobre Manhattan,
i (només) són dos quarts de cinc.

I just need a little time

Fa un fred hivernal de tardor novaiorquesa. Per terra hi ha escampats en forma d'octavilles, els milions de dòlars que Michael Bloomberg s'ha gastat en la campanya que s'acaba aquesta nit quan tanquin els col·legis i comenci el recompte dels vots.

Una nit de començaments de novembre, que ens ha dut al Torch Club de la New York University, on una delegació de l'ajuntament de Vilassar de Dalt, ha presentat la Primera Biennal Guastavino.

Al costat de la feina, a quarts de nou del vespre, encara m'aturen per demanar-me el vot per a l'alcalde Mike Bloomberg. Me'ls espolso amb educació, dient-los la veritat, que no sóc resident i que, ergo, no tinc dret de vot.

Mentre algú recompta en un racó de la ciutat, torno cap a casa, amb el fred que em talla la pell de la cara i els auriculars encasquetats a les orelles. Em deixo portar pel riff de guitarra de The Stokes i la veu trencada de Julian Casablancas, que em marca el pas fins al metro. You talk way too much, you talk way too much…

Una rata de dos pams creua la vorera davant meu, d'una bossa d'escombraries a l'altra. Una parella transporten una orquídia en un carro del supermercat. Un home dorm estirat a sobre de la reixa de ventilació del metro, per aprofitar-ne l'escalfor. Un parell de camions de repartiment estan entravessats al carrer seixanta: és la càrrega i descàrrega de Bloomingdale's. Give me some time, I just need a little time; Give me some time, I just need a little time…

Són més enllà de les nou i la boca de metro de la tercera avinguda ja està tancada i em toca anar fins a Lexington. Is this how it ends? Is this how it ends?

Un cop el metro surt a la superfície, veus els llums de l'edifici del Citigroup, a One Court Square, i el nou edifici que estan construint a tocar de les vies, que de nit sembla cobert per un vestit de gasa vaporosa il·luminat amb una llum tènue de color rosa. I a la megafonia del tren, se succeeixen les estacions: this is 39th avenue; this is 36th avenue; this is Broadway; this is 30th avenue…

Panellets i vi dolç

Nova York s'adorm. Es clou un altre dia, i un altre octubre se'ns escola entre els dits. Aquesta nit, les disfresses omplen els carrers d'un cap de setmana de carabasses. Un mes més, i vuitanta-nou dòlars menys del bitllet groc de les voltes infinites*.

*Data de caducitat: l'u de desembre.

Uns altres cants de sirena

A Nova York, sents cants de sirena (a banda de les dels cotxes de bombers i les ambulàncies) i flautistes d'Hamelín a cada cantonada. Servidor, des de ben petit, té una fascinació especial pels músics de carrer i, ves per on, he anat a petar a la ciutat del món amb més artistes amateurs i ambulants per metre quadrat. N'hi ha d'estils variats i que toquen tota mena d'instruments. Així doncs, encara que vagi curt de temps i amb pressa per arribar a alguna banda (com tothom aquí, altrament), procuro aturar-m'hi almenys per sentir-ne una peça i, si m'ha agradat, fer-hi una contribució. Deu ser que encara no he perdut del tot la curiositat i la capacitat de sorprendre's d'aquell marrec que fa anys feia exactament el mateix.

A finals d'octubre menjava magranes

Escric en un bloc de notes digital amb els polzes que se succeeixen l'un a l'altre en un repicar frenètic i compassat sobre el teclat virtual del telèfon. Espero el metro. En cap de setmana cap al tard, l'espera és un suplici. És per això que hom, traçut amb els jocs de paraules, va rebatejar algunes de les línies a partir de les lletres que les designen. Així, per exemple, el tren R va esdevenir el Rarely (el que rares vegades circula) i l'N es va convertir en el Never (és a dir, el que no passa mai).

Aquest cap de setmana he après que, sigui l'hora que sigui, sempre hi ha molta gent que baixa a la meva estació; ens aglomerem a les escales i fem cua per sortir al carrer. Especialment de nit, quan hi ha una freqüència de trens més baixa, i els que circulen fan d'escombra de les ànimes solitàries que tornen a casa.

Aquest cap de setmana també he après que la lluna plena entra per la finestra de l'habitació, i que és una manera ben poètica d'estalviar llum a la tauleta de nit.