Nostàlgia
Ahir va ser el primer cop que vaig sentir una forta nostàlgia de Nova York. Feien Mighty Aphrodite a la televisió i no hi ha ningú que filmi la ciutat com Woody Allen. Escenes de Manhattan, escenes de Central Park, en les quals gairebé puc identificar la localització exacta d'un banc o d'un arbre, escenes de passejades (el portal de l'edifici d'apartaments on viu el personatge de Mira Sorvino). Hi he passat mil cops, per allà al davant o per un edifici pràcticament idèntic de l'Upper East Side.
Aquestes escenes, aquestes passejades, em van fer sentir una nostàlgia immensa de Nova York, ganes de ser-hi en aquesta època de l'any, en la qual, tot i la calor (i potser per això), la ciutat bull d'esdeveniments i de coses per fer a cada cantonada. Nostàlgia de l'explosió cultural de cada estiu. Un sentiment que no havia sentit encara en tots aquests mesos de retornat. Potser, per això, mogut per aquesta nostàlgia, he obert una nova pàgina d'aquesta vella Llumenera.
Ja pensaba que havies tancat la paradeta, i es que has anat a parar aqui en aquest any que tenim aquest estiu tan rar.
ResponEliminaCom m'agrada't aquest post... la meva nostalgia es permanent, no se perquè em va impactar tant.
ResponEliminano se...
Quina alegria al veure una nova entrada! Encara que sigui per llegir la nostàlgia de Nova York que tens és un plaer tornar a llegir-te...sempre et vaig seguir, però ara que ja tinc blog és el primer cop que et puc deixar un comentari sense allò tan lleig d'Anònim...
ResponEliminaCalla, que jo quan em topo amb les pel·lis de l'Allen que vaig veure rodar se'm cau la llagrimeta. NY té aquest efecte. Els primers anys m'enganxava a qualsevol sèrie que passés a Manhattan, per molt dolenta que fos! Ho superaràs... o potser no! :)
ResponElimina... si noi .... era per aquestes dates que varem anar a veure els Black Crowes al Central Park ... ai ...
ResponEliminaDoncs sí que estem arreglats tots plegats… una colla de nostàlgics :-) I és que NYC enganxa de debò!
ResponEliminaMiq, encara que ara t'ocupin altres menesters, ja veus que enyorem la vella Llumenera, igual que tu enyores Manhattan.
ResponEliminaHoooola!
ResponEliminaFeia temps que no em passejava per La Llumenera, però la recordo, i en sento una certa nostàlgia. L´enyor dels humans.
Woody Allen, Paul Auster mostren molt bé NY.
Llegint Codi Genètic, de l´Amalia Lafuente, vaig pensar en el món de la investigació-recerca de la medicina.
No et perdis Primavera, estiu, etcètera de la Marta Rojals.
Imma C.
Hola catalans !!!...si teniu nostàlgia de les receptes calatanes de tota la vida, us recomano visitar el blog http://lacuinadesempre.blogspot.com....que la cuina sempre ajuda si vius fora del teu pais.
ResponEliminaAnims !!!
Hola, necessito contactar amb tu. Pots fer-ho a lluisgil1ster@gmail.com.
ResponEliminaT'agradarà saber perquè!!
Salut!
lluís Gil