divendres, 4 de juliol de 2008

Divendres de Llumanera: Un viatge als Estats Units, II

La Llumenera (2)
Any 2 / Nova York / Agost de 1875 / Núm. 10

Un viatge als Estats Units
(Cartes a Joan Qualsevol)
II.

Ara que has descansat de ton viatge, amic Joanet, i abans d'eixir al carrer, anirem a recórrer l'hotel on vius; puix has de saber que els hotels són en aquesta terra una gran institució digna d'especial i detingut estudi.

Los que hi ha a Nova York no es poden comptar: n'hi veuràs de grans i de petits; de luxe, de mig pèl i d'esquinçats; de totes classes i condicions; muntats a l'americana i a l'europea; per a tots els gustos, nacionalitats i fins categories.

Això no és estrany, puix a banda del gran moviment de viatgers que hi ha a Nova York, moltes són les famílies que per a no tenir mal de caps, viuen tot l'any en l'hotel pagant preus fabulosos.

Grans hotels, muntats amb luxe i amb totes les comoditats desitjables, en trobaràs en los Estats Units per tot arreu, fins en los pobles i viles del camp.

En tots hi veuràs la gran oficina de rebuda; sala de fumar pels homes; salons per a les senyores, ricament encatifats i amb mobles luxosos, grans miralls i lo seu imprescindible piano; sala de lectura; sala de billar; barberia; gran menjador i el que no pot faltar mai allí on hi ha dos americans, que és lo bar-room, espècie de taverna, on de peu drets i davant d'un taulell ben arreglat, trinquen los ianquis les begudes més rasposes.

En los més principals hi trobaràs a més altres coses per a comoditat dels viatgers, com per exemple oficina de telègrafs, despatx de bitllets de ferrocarril i de teatre, indicador telegràfic de les cotitzacions de la Borsa, tabaqueria, banys, puesto de llibres i periòdics, etc., i eixa gran invenció de fa set anys, la màquina de pujar, amb la qual, assegut en una espècie de cambril molt bonic i il·luminat per gas, el pugen molt suaument fins al quint pis sens recordar-se'n que hi ha escales que rebenten.

Mira bé eixos llargs corredors coberts de riques catifes on s'enfonsen los peus: mira eixes amples escales de marbre; mira eixos grans salons, l'un amb mobles de setí blau, l'altre de vellut vermell, lo de més enllà de domàs groc, on seuen noies guapes molt ben vestides i amb més dignitat que una reina de comèdia.

Què fas? Perquè treus lo cigar? Per a fumar? Què és cas d'això! Aquí no pots fumar pels corredors, ni en los salons, ni en lo menjador, ni en cap lloc de l'hotel on hi puga anar una senyora. Si vols fumar ves a la teva cambra, o a baix al vestíbul o a la taverna.

Lo punt més digne d'estudi és l'oficina de l'hotel, que en anglès es diu the office. Sobre un gran taulell de marbre hi ha una espècie de missal que és lo registre dels passatgers. Al cap de mitja hora d'haver-hi posat ton nom ja trobaràs que n'hi segueixen vint o trenta, i això et donarà una idea del gran moviment que hi ha. A voltes los noms dels passatgers arribats en un sol dia omplen dues o tres planes.

En lo bell mig del taulell hi veuràs una capsa que té un ofici molt curiós. Hi ha vàries divisions: l'una serveix de tinter, en l'altra hi ha plomes, en una mistos, en l'altra escuradents, en una targetes en blanc, en l'altra targetes de l'hotel, en l'altra sobres per a cartes.

Allò està allí a disposició del públic. Qualsevol pot anar-hi i servir-se al seu gust. Sembla com si un hotel es tingués aquí com una casa pública. No veuràs a Nova York cap d'aquelles columnes que es veuen en los boulevards de França. Perquè? Perquè a cada tres passes trobaràs un hotel on pots anar a fer-hi les teves feines. La part més necessària de la casa està sempre a disposició de tothom, i tan neta i polida que dóna gust entrar-hi. Al costat hi ha una sala amb rentamans de marbre al voltant, i miralls i pintes i fins i tot un neteja-botes.

No hi ha cap hotel que no tingui gas en totes les cambres, i moltes que són en pobles de camp on no hi ha gas, se'l fabriquen ells mateixos. I no fan com a França que encara que hi hagi gas, et fan pagar per la candela. Aquí et carreguen un tant diari i en això hi va comprès tot, llum, servei, paper per a escriure, sabó, etc.

Lo preu en los hotels de primera classe és de $5 diaris en currency o sia paper d'aquest país. N'hi ha altres de $4, de $3 i de $2.50 diaris, segons la categoria. Procura no anar a un hotel muntat al que en diuen aquí European plan, on es paga tant per la cambra i tant pel que es menja á la carte; puix surt molt més car de $5 diaris.

Em sembla que és hora d'anar a dinar. Entrem en lo menjador. Mira què gran i ben guarnit! Quant al servei s'han de fer distincions. Hi ha servei blanc i servei negre. Lo blanc pot ser de mossos francesos o de mossos irlandesos. Si és de francesos ja pots dir que estaràs ben servit; si és d'irlandesos ja pots dir oli t'hi ha caigut. Si és de negres, no és servei: és un càstig que Déu ens envia pels pecats que hem comès.

Lo sistema americà de parar la taula i servir lo dinar fa riure a l'home més seriós. Figura't que una família nombrosa o uns quants amics dinen plegats, creus tu que porten una plata per a tots? No senyor. A cadascú li porten un platet de cada cosa i li posen davant tot lo dinar d'un cop, posant-li los platets al voltant de son plat en aquesta forma.

En un d'eixos platets hi ha un tall de carn, en l'altre una patata bullida, en un altre mitja dotzena de pèsols, en l'altre un tall de peix, en l'altre una panotxa de blat de moro, en l'altre una cosa que no saps el que és, en un altre tres faves bullides, i tots los altres per l'estil com si fos un coudinar.

Lo ianqui pica d'aquí i pica d'allà i fa una barreja en lo seu plat, com faria un pintor en sa paleta, i després hi afegeix vinagre, pebre, mostassa i unes salses picants que semblen fetes en lo infern.

Lo primer que et pregunta lo mosso en asseure't a taula per a dinar és “Que vol te o cafè?”. Perquè los ianquis abans de la sopa ja es clofen lo te i van prenent-ne glops mentre mengen. Els serveix de sopa, de vi i d'aigua.

Si preguntes què hi ha per a postres, te diuen que hi ha coca de carabassa, pellofes de préssec i pastís de ruibarbre.

I tu exclames: te per a sopa, blat de moro a mig dinar, ruibarbre per a postres! Verge Santíssima, quin païdor té aquesta gent!

Per avui prou. Un altre dia anirem a veure la ciutat.

LO PAMPOL

6 comentaris:

  1. "clofar-se" és un verb que no hauria de perdre's...

    ResponSuprimeix
  2. Hi ha tantes i tantes coses a comentar que no sé per on començar... Tot i que no caldria tampoc, el text és ja immensament eloqüent. Boníssim.

    ResponSuprimeix
  3. El text és una mica massa llarg i vaig pensar a dividir-lo en dos o tres apunts, però d'aquesta manera potser hagués perdut el tremp que té quan el llegeixes tot d'una tirada.

    A mi me n'ha fet gràcia "la màquina de pujar": tant el terme com pensar que feia només set anys que s'havia inventat; la descripció dels hotels en comparació amb les fondes i hostals que hi devia haver en aquella època a Barcelona; la disposició dels plats i els comentaris sobre el menjar; l'opinió sobre el servei (ai! el comentari sobre els cambrers negres… l'hem d'emmarcar en una època… ara, sona fortíssim).

    La setmana que ve, més.

    ResponSuprimeix
  4. A mi també m'ha cridat l'atenció això de la "màquina de pujar". Per primer cop les escales estaven pensades només per baixar. Els galegos desconcertats!

    ResponSuprimeix
  5. Pellofes de préssec? A què es refereix?

    M'encanta això del platet amb tres faves bullides.

    ResponSuprimeix
  6. la màquina de pujar és, senzillament, genial.

    --
    pellofes de préssec... no ho sé, préssec sec, com ara les orellanes d'albercoc?

    ResponSuprimeix