Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arts. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arts. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de setembre del 2010

Looking Backward

El 1893, Joseph Keppler, fundador de la revista satírica Puck i un dels principals dibuixants dels Estats Units, va caricaturitzar els immigrants que, un cop havien fet fortuna, s'oblidaven dels seus propis orígens i volien negar l'entrada al país dels seus compatriotes. Us sona d'alguna cosa?

«Aquells que són més vehements en el seu crit d'“Amèrica per als americans” no cal que mirin gaire enrere per trobar un avantpassat que era un immigrant».
—New Immigrants' Protective League, Bulletin No. 1, November 16, 1906.

Looking Backward
[Vist al Museu de la Immigració d'Ellis Island]

dimecres, 8 de setembre del 2010

Benvinguts! …a Nova York

Benvinguts, 4

La remodelació de l'accés principal del Lincoln Center per l'avinguda Columbus, i d'alguns dels espais que comuniquen els diversos teatres del complex operístic, teatral i musical, com ara la plaça central (Josie Robertson Plaza) de davant de la Metropolitan Opera, ens ha dut algunes sorpreses. Una de les novetats més vistoses d'aquesta remodelació que ha anat a càrrec de l'estudi d'arquitectura novaiorquès Diller Scofidio + Renfro (wiki), en col·laboració amb Beyer Blinder Belle Architects & Planners, i que va ser inaugurada ara fa uns mesos, és l'escalinata d'accés. Com podeu veure en les fotografies que acompanyen l'apunt, els graons contenen un seguit de llums LED que anuncien la programació del dia i de la setmana. La sèrie de LED també ens informa dels diversos espais escènics, institucions (com, per exemple, la Filarmònica de Nova York) i disciplines artístiques residents al Lincoln Center.

Benvinguts, 7Benvinguts, 8

La cirereta d'aquest pastís és el missatge de benvinguda en desenes de llengües diferents que, des del cor de Nova York, també ens diu "Benvinguts" en català.


Altres rètols en català a Nova York: Nuova Collezione

divendres, 23 de juliol del 2010

Manhattan Rollercoaster

Aquest espectacular anunci de Barclaycard, dirigit per Nicolai Fuglsig (autor també d'aquell anunci de les pilotetes de colors de Sony Bravia a San Francisco), mostra el trajecte imaginari a través de Nova York d'un noi que va de casa a la feina gràcies a una muntanya russa gegantina. Quan l'he vist, he pensat immediatament en aquests altres fotogrames, més modestos, del començament de la pel·lícula Annie Hall de Woody Allen (3:19 en aquest vídeo).

dimecres, 23 de juny del 2010

Un dia de la música… qualsevol

Jazz, 5

A casa nostra, la festa (o dia) de la música se celebra, normalment, el 22 de novembre, amb la festivitat de Santa Cecília, patrona dels músics. En altres contrades més laiques, el dia internacional de la música té lloc el 21 de juny i coincideix amb l'arribada de l'estiu. Sembla que el que els francesos en diuen Fête de la Musique es va començar a celebrar a principis dels vuitanta i per art de màgia d'un ministre francès de cultura. Aquí a Nova York, d'uns anys ençà, com que els agrada la cosa europea en general, i francesa en particular, s'han tret de la màniga una sèrie d'actes que s'engloben sota el paraigua de Make Music New York, amb concerts a l'aire lliure i en diverses sales dels cinc boroughs. La majoria dels actes, tot s'ha de dir, es concentren a Brooklyn i en un dels barris de més tirada pels artistes (Williamsburg). Tot i això, la ciutat continua fent vida normal, perquè de músics aquí n'hi ha tot l'any i a cada cantonada. Enguany, però, ha significat el tret de sortida d'una proposta que s'estendrà un parell de setmanes: Play me, I'm yours, una instal·lació de l'artista Luke Jerram que ha distribuït seixanta pianos en diversos punts de la ciutat perquè qui ho vulgui els pugui tocar… però això, són figues d'un altre post.

dimarts, 15 de juny del 2010

Paul Richard

Paul Richard, Untitled 2009 (2)

N'he parlat en altres ocasions en aquest blog (aquí i aquí). Paul Richard, és un artista novaiorquès que té el mateix nom que el que va ser alcalde de la ciutat entre 1735 i 1739. Entre altres coses, Richard ha etiquetat com a obres d'art diversos elements del mobiliari de Nova York o, dit amb unes altres paraules, s'ha dedicat i es dedica a identificar les obres d'art que amaga el paisatge urbà, i pel que he pogut trobar al seu web ho fa des de finals del segle passat. Tot això, col·locant-hi uns rètols fets amb tipografia de màquina d'escriure antiga.

Dies enrere, vaig presenciar com algú se'n duia un cartell que Richard havia col·locat en el mural de Shepard Fairey, a Hudson amb Bowery, amb la inscripció «Please, No Graffiti On This Wall, Thank You.» per demanar que la gent no el cobrís de gargots. Sembla però que Richard va tornar-hi dies més tard i hi va penjar un cartell encara més gros (vídeo).

En els darrers temps, el misteriós Richard, vestit de vint-i-un botons, ha començat a prodigar-se cada cop més en públic, com podeu veure en aquest vídeo.

dijous, 13 de maig del 2010

Crisi

A través del facebook d'una amiga (novaiorquesa d'adopció), descobreixo aquesta instantània tan colpidora, obra de la fotògrafa americana Berenice Abbott. A començaments dels trenta, Abbott va dur a terme (sense finançament extern inicial) un projecte fotogràfic que va anomenar Changing New York, amb el qual volia documentar l'evolució de la ciutat de Nova York durant els anys de la Gran Depressió. A partir de 1935, la fotògrafa va poder dedicar-s'hi en cos i ànima, gràcies a un contracte del Federal Art Project. Les 305 fotografies que en van resultar, com aquesta imatge impactant de Central Park, formen part de la col·lecció del Museum of the City of New York, que el 1998 li va dedicar una exposició retrospectiva.

diumenge, 25 d’abril del 2010

Houston and Bowery, Shepard Fairey

Obey 14

Shepard Fairey, l'artista contemporani i dissenyador gràfic provinent de la cultura del monopatí, que va començar dissenyant adhesius per a taules i samarretes de patinadors, i que va fer el salt a l'escena mundial de l'art durant la campanya de les presidencials americanes de la mà del seu pòster HOPE, amb l'efígie de Barack Obama, és l'encarregat d'ocupar la paret nord de la intersecció de Bowery amb East Houston Street, després que, durant el darrer any, ho hagin fet Os Gêmeos, un parell d'artistes bessons del Brasil, grafiters i il·lustradors (ressenya al New York Times), i que durant el 2008 l'inquilí fos la recreació d'un mural històric que Keith Haring havia pintat en el mateix lloc el 1982 (escrits a La Llumenera aquí i aquí).

El mural de Fairey, en vermell, negre i blanc, és un collage format per diversos elements constants en l'obra de l'artista, que havien fet acte de presència anteriorment en altres racons de la ciutat, com ara André the Giant (OBEY Giant), i tota la imatgeria inspirada en cartells tant de propaganda política com comercial del segle XX. Ocuparà la paret d'East Houston durant sis mesos i actua de tret de sortida de l'exposició May Day, que durant tot el mes de maig portarà les noves creacions de Fairey a la galeria Deitch Projects.

[+ Web de Shepard Fairey]
[+ Fotografies a Flickr]

divendres, 9 d’abril del 2010

Pixels, by Patrick Jean

No deixa de sorprendre'm com algunes creacions s'escampen com la pólvora a través d'internet i ens arriben a les nostres bústies virtuals per diverses vies (i uns quants cops). Estic segur que aquesta ja l'heu vista, perquè fa força dies que circula per la xarxa de manera viral. Tot amb tot, la peça s'ho val i com que l'escenari és familiar, l'havia d'incloure també aquí.

Així doncs, us deixo amb aquesta invasió de Nova York perpetrada per criatures de 8-bits: el curt PIXELS, obra de Patrick Jean i de la productora parisina One More Production.

diumenge, 4 d’abril del 2010

The Passage

The Passage, Union Sq Clock, 2

Segur que, qui més qui menys, s'hi ha aturat al davant algun cop i ha pensat què diantre és aquesta tirallonga de números en dansa que presideixen la façana de l'edifici horrorós del cantó sud-est de Union Square, a la confluència del carrer catorze i la quarta avinguda. Fins i tot, quan surts del metro per la boca de l'est de la plaça, la que hi ha tocant al carrer quinze, un rodamón et pregunta si saps què són i, si fas que no, et diu que t'ho explicarà, evidentment per un mòdic preu.

El marcador digital de l'edifici 1 Union Square, format per quinze digits LED, rep el nom de The Passage, i forma part d'una obra més gran, Metronome, dels artistes Kristin Jones i Andrew Ginzel, que cobreix la façana de l'edifici en qüestió. Un pastitx absolut, de proporcions descomunals.

El marcador, però, té gràcia i permet jugar a endevinar què indica (sobretot amb els nouvinguts). És un compte enrere? Però si el 2000 ja va arribar! Indica el temps que falta perquè el COI decideixi sobre la candidatura olímpica de Chicago? (No, no, això era fa cinc anys!). The Passage és un rellotge digital que marca l'hora seguint el patró de 24 hores; sistema que aquí, en terra d'hores AM (ante meridiem) i PM (post meridiem), és poc utilitzat.

Els set dígits de l'esquerra indiquen les hores (2 dígits), els minuts (2 dígits), els segons (2 dígits) i les dècimes de segon (1 dígit); mentre que els set de la dreta són el compte enrere del que falta perquè arribi la mitjanit, seguint el mateix patró que abans, amb les hores que ocupen els dos dígits de més a la dreta. El dígit central correspon a les centèsimes de segon. En la fotografia "202504XXX553403" indica que són dos quarts menys cinc de nou (i 4 segons) i que falten 3 hores, 34 minuts i 55 segons perquè s'acabi el dia; si no fos perquè el rellotge fa dies que marca l'hora amb retard.

dimecres, 3 de març del 2010

The Sandpit, by Sam O'Hare

Un amic m'ha descobert aquesta petita meravella, que corro a compartir amb tots vosaltres. És el curt The Sandpit, de Sam O'Hare. Val la pena que cliqueu a l'enllaç i la vegeu en alta definició i a pantalla completa. Els que heu viscut o visitat Nova York hi trobareu infinitat de detalls familiars, la resta quedareu igualment bocabadats pel preciosisme de la peça: una miniatura que representa un dia en la vida de la ciutat de Nova York. Gaudiu-la.



La música que l'acompanya és de Human, coescrita per Rosi Golan i Alex Wong. Si voleu saber més detalls de com ha estat feta aquesta joia visual, aquí en trobareu més informació.

dilluns, 1 de febrer del 2010

NYC Subway Map, Massimo Vignelli (1972)

L'agost de 1972 es va fer públic un nou mapa del metro de Nova York; obra del dissenyador italià Massimo Vignelli. El disseny de Vignelli mostrava, per primer cop, cada línia del subway novaiorquès d'un color, sobre un fons de tons clars, que no contenia carrers ni avingudes, i en el qual es desdibuixaven les característiques topològiques de la ciutat —com ara l'East River— i s'hi distorsionaven les proporcions geogràfiques per fer present, en primer terme, la xarxa del metro. D'aquesta manera, Central Park (que és tres cops més llarg que ample) es va transformar en un quadrat, i el trajecte de les línies de metro hi era esboçat a partir d'angles rectes i de 45 graus.

El mapa abstracte de Vignelli, que es podria dir que s'inspirava en el del metro de Londres (creat per Harry Beck el 1933), va persistir fins a 1979 quan, després de moltes crítiques per part dels usuaris, va ser substituït per un disseny que mirava de conciliar la geografia de la ciutat amb la racionalitat esquemàtica de la xarxa de metro: el mapa de Michael Hertz, que ha arribat amb modificacions fins als nostres dies, i del qual en parlaré en un altre apunt.

divendres, 15 de gener del 2010

Untitled 2010?

Tinc ganes de retrobar-me amb Williamsburg. Segur que aquest cap de setmana, si les temperatures hi juguen una mica a favor, em deixaré atreure per aquest imant brooklynià de cases baixes, parades de llibres i d'altra parafernàlia a les voreres; artistes, hípsters i tota mena de fauna alternativa. Parades obligades a Ear Wax Records, i a la llibreria Spoonbill de Bedford Avenue.

En aquesta artèria del barri, hi comprovaré també si amb l'any nou "l'obra d'art" s'ha revaloritzat.

Paul Richard, 2009

dilluns, 14 de desembre del 2009

New York City, Ork Posters! (2007)

Reprenc la sèrie sobre mapes de Nova York, a la qual vaig dedicar un parell d'apunts l'any passat, amb els “mapes tipogràfics” d'Ork Posters!.



Aquesta empresa de Chicago, produeix mapes de ciutats nord-americanes, de factura simple i contundent alhora, en blanc i negre; i en els quals els noms dels barris (en tipografia majúscula sans serif) són l'element gràfic principal, com podeu veure en els de Manhattan i Brooklyn.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Optimisme de butxaca

Tot va començar, el 1995, com un projecte de final de carrera del dissenyador Reed Seifer: 500 xapes amb la paraula "optimisme" impresa en un tipus de lletra de finals del XIX, precursora de l'Helvetica.

A finals del 2009, en plena crisi, el Project Optimism ha reviscolat de la mà del programa MTA Arts For Transit, i la paraula ha fet el salt a la butxaca de 14 milions d'usuaris del metro i els busos de Nova York, impresa al revers de les targetes de transport; que aquí es coneixen amb el nom de MetroCard i, normalment, duen escrits missatges d'avís més contundents, com ara "IF YOU SEE SOMETHING, SAY SOMETHING" ("Si veus alguna cosa, digues-ho").

Optimism

dissabte, 14 de novembre del 2009

Oriol Malet

Entre els lectors d'aquest blog, tinc l'honor de poder-hi comptar el gran il·lustrador Oriol Malet; un altre enamorat de Nova York, que treballa habitualment per a les revistes Time Out Barcelona i Benzina, i el diari La Vanguardia; il·lustra llibres, i ha dissenyat, entre d'altres, les portades dels discos Shaman de Triphasic, Mística Domèstica de Roger Mas, i Sol y Sombra de El Chico con la Espina en el Costado. Us recomano d'allò més que feu una volta per la seva pàgina web per tal de copsar tota la creativitat d'aquest magnífic il·lustrador.

Des d'avui, gràcies a l'amabilitat de l'Oriol, una de les capçaleres d'aquest blog és una il·lustració seva de la silueta urbana de Manhattan. Moltes gràcies, amic!

llumenera13

dilluns, 28 de setembre del 2009

Space Invaders

La primera onada d'Space Invaders va tenir lloc a Paris a finals dels anys noranta. N'era el responsable un artista de carrer de nom Invader. Des de llavors, 37 ciutats de tot el món han sofert la invasió d'aquests mosaics de colors que reprodueixen els píxels dels marcians del videojoc del mateix nom, dissenyat al 1978 pel japonès Tomohiro Nishikado. El punts d'invasió són triats meticulosament, i ni Barcelona ni Nova York n'han quedat al marge. Un dels darrers que he trobat a Nova York és aquest de la fotografia, al parc de la High Line, inaugurat fa pocs mesos.

Highline, 21

diumenge, 27 de setembre del 2009

Monty Burns for Mayor

Election Day cau el 3 de novembre (com sempre, el dimarts després del primer dilluns del mes de novembre). Enguany, entre les diverses votacions que tindran lloc en aquesta data (assenyalada?), destaquen les eleccions a l'alcaldia de Nova York. L'any passat el New York City Council va aprovar un canvi en el reglament sobre la limitació de mandats, que ha permès a Michael Bloomberg, l'actual alcalde de la ciutat, optar a un tercer mandat. Bloomberg s'enfrontarà al candidat del partit demòcrata Bill Thompson.

En diversos punts de la ciutat, però, han aparegut una sèrie d'adhesius i de cartells de la campanya d'un candidat outsider, que propugna, entre altres coses, un pla de recuperació econòmica (The Four Borough Economic Recovery Plan), segons el qual Nova York hauria de vendre's el borough d'Staten Island per aconseguir fons per poder construir una central nuclear a Williamsburg; o un altre, encaminat a reduir el cost del bitllet de metro aprofitant els trens subterranis per al transport de bestiar i de mercaderies: The Transportation Redevelopment and Interconnectivity Network Service Plan (T.R.A.I.N.S.). Aquest candidat alternatiu no és altre que Charles Montgomery "Monty" Burns. I podeu seguir-ne la campanya a la web Monty Burns for Mayor.

"Burns For Mayor"

dilluns, 15 de juny del 2009

“La BAM”

“El BAM”, com nosaltres l'anomenem erròniament o, per ser més exactes, “la BAM” (l'Acadèmia de Música de Brooklyn, Brooklyn Academy of Music) va ser fundada el 1861 als Brooklyn Heights i originàriament fou la seu de la Societat Filharmònica de Brooklyn. Com tants altres edificis de finals del XIX, la BAM primogènita va sucumbir a les flames el 30 de novembre de 1903, i tres anys més tard, es va posar la primera pedra d'un nou edifici a l'avinguda Lafayette. Durant la tardor de 1908, van tenir lloc tot un seguit de gales d'inauguració que van culminar amb l'estrena de Faust de Charles Gounod, en una producció de la Metropolitan Opera amb Geraldine Farrar i Enrico Caruso.

L'edifici històric de la BAM és actualment la seu de la Howard Gilman Opera House, un teatre amb 2109 butaques, i dels Rose Cinemas, un seguit de sales de cinema que projecten films independents. La BAM, tal i com la coneixem, és el resultat d'un projecte capitanejat des de 1967 per Harvey Lichtenstein, director durant 32 anys, fins al 1999, que l'ha convertida en una de les institucions d'arts escèniques més emblemàtiques de la ciutat; noms com els de Merce Cunningham, Pina Bausch, Philip Glass o Peter Brook són indestriables d'aquesta renaixença de la BAM que, com cada any des de 1983, presenta un programa format per creadors emergents que despunten en diverses arts escèniques al costat de noms més consolidats que continuen innovant, al festival Next Wave.

BAM

dimecres, 10 de juny del 2009

Deficiències del servei

Algú n'ha acabat fins als… dels Service Advisories que omplen les parets de les estacions del metro de Nova York, i que t'avisen de les incidències al servei, de per on no circulen els trens i dels canvis de trajecte, i s'ha empescat aquest enginyós cartell de protesta, que tot seguit us tradueixo.



Deficiències del servei
Sempre
De l'1 de gener al 31 de desembre, de 12:01 AM a 12:00 AM.

Tots els trens estaran plens de gent, el tren G serà massa curt i mai arribarà a l'hora. Al tren L hi haurà una gentada, com sempre. La megafonia gairebé mai funcionarà i, si ho fa, serà ben difícil de sentir-la.

Com afecta això al meu trajecte?
No ens importa.
Fonamentalment estàs ben fotut.
Probablement faràs tard a la feina.
Podràs flairar durant més estona al sense-sostre que seu al teu costat.
Podràs escoltar tot el podcast SENCER!
Entreteniment de franc = observar les rates que es passegen vora les vies.
Estàs cansat d'esperar-te? Corre pel túnel. Et desafiem a que ho facis.
Ah, sí, i malgrat tot això, t'apujarem les tarifes.

Per què és una merda el servei?
Un cop has pagat, a qui li importa el bon servei? A nosaltres no.

dilluns, 4 de maig del 2009

Punt de trobada del qui és qui

Aquest cap de setmana han estat, primer, el tàndem Rodoreda-Lange a The Time of Doves i, després, Carles Santos amb l'espectacle No al no, qui han donat el tret de sortida a tota una setmana de nits catalanes al Baryshnikov Arts Center (BAC) de Hell's Kitchen. Des de l'Institut Ramon Llull es pretén donar continuïtat a aquest certamen, que té el seu precedent més immediat en el Made in CataluNYa de 2007. Llavors, ja es va inaugurar la relació de la institució de promoció exterior de la nostra cultura amb el centre d'arts escèniques que duu el nom del ballarí de Riga, que a més n'és el director artístic.

Des de l'IRL han estat intel·ligents per partida doble: per una banda, han triat un espai emergent en l'escena artística novaiorquesa, creat fa tan sols quatre anys i que, en aquest temps, ha demostrat uns criteris de programació ben sòlids i s'ha fet un nom en el complex panorama d'espais dedicats a la creació que hi ha a la ciutat. En aquest aspecte, la solvència de l'espai actua de reclam per al públic novaiorquès que no està familiaritzat amb els creadors catalans, però que està obert a noves propostes. Així ho recollia la corresponsal de l'AVUI, Lara Bonilla, a l'article sobre la lectura de La plaça del Diamant: «És un text amb el qual tothom es pot identificar. M'ha deixat sense paraules, comentava una espectadora que amb prou feines sabia qui era Rodoreda, però que no es perd cap de les activitats del centre dirigit pel ballarí Mikhail Baryshnikov». De l'altra, l'IRL vol donar continuïtat a la col·laboració amb el BAC; i això és una gran notícia, perquè en una ciutat tan atapeïda d'actes culturals, la constància té recompensa.

És veritat el que diu Bonilla a l'article de l'AVUI, que dissabte entre el públic «hi havia el qui és qui de la comunitat catalana de Nova York»; però, per primera vegada, a la cua també hi vaig poder veure molt de públic autòcton. Fins i tot, vaig contribuir a la promoció exterior de la nostra cultura, cedint l'entrada extra que tenia a una senyora novaiorquesa que s'esperava per veure si quedaven tiquets d'última hora, i que em va plantificar un petó a la galta com a mostra d'agraïment.

Catalan Days at BAC