Shakespeare In The Park

Us imagineu gaudir d'una obra de Shakespeare a la llum dels estels (dels pocs que es poden veure) al bell mig de Central Park? Això és el que cada estiu intenten els soferts novaiorquesos que fan hores i més hores de cua a la intempèrie per aconseguir una de les entrades gratuïtes d'aquest cicle de teatre que organitza el Public Theatre (l'equivalent al nostre Teatre Lliure). L'esdeveniment rep el nom Shakespeare In The Park i és un dels clàssics culturals imprescindibles de l'estiu a Nova York: cada any dues obres (almenys una de Shakespeare) i, de tant en tant, l'aparició d'un actor ben conegut (fa quatre anys, per exemple, Meryl Streep a Mare Coratge de Bertolt Brecht). I, tot això, se celebra des de mitjans dels anys cinquanta amb diversos noms (entre els quals l'original, New York Shakespeare Festival) i, des de 1961, al Delacorte Theatre, l'emplaçament actual a l'aire lliure a Central Park.

Durant tots aquests anys que fa que visc a Nova York, tot i les ganes, les cues interminables que es formen al parc per aconseguir entrades sempre m'havien tirat enrere. La gent hi va a trenc d'alba, quan obren el parc, o alguns fins i tot hi passen la nit i esperen pacients, a la cua, que obrin les taquilles a la una de la tarda i comencin a repartir entrades. Fa exactament una setmana, per una conjunció d'astres meravellosa vaig assistir a l'estrena de The Merchant of Venice (El Mercader de Venècia), una de les dues obres que es representen enguany, juntament amb The Winter's Tale, i en la qual hi actua Al Pacino. La cua per les entrades, la van fer uns amics (des de les deu del matí) i en un altre punt de la ciutat. A Central Park, la darrera persona que va aconseguir-ne hi era des de quarts de sis. Confesso que em vaig sentir afortunat de poder gaudir, finalment, en companyia de bons amics, d'un Shakespeare In The Park; d'aquest Merchant, amb un magnífic Shylock interpretat per Pacino. Tot un luxe.

“La BAM”

“El BAM”, com nosaltres l'anomenem erròniament o, per ser més exactes, “la BAM” (l'Acadèmia de Música de Brooklyn, Brooklyn Academy of Music) va ser fundada el 1861 als Brooklyn Heights i originàriament fou la seu de la Societat Filharmònica de Brooklyn. Com tants altres edificis de finals del XIX, la BAM primogènita va sucumbir a les flames el 30 de novembre de 1903, i tres anys més tard, es va posar la primera pedra d'un nou edifici a l'avinguda Lafayette. Durant la tardor de 1908, van tenir lloc tot un seguit de gales d'inauguració que van culminar amb l'estrena de Faust de Charles Gounod, en una producció de la Metropolitan Opera amb Geraldine Farrar i Enrico Caruso.

L'edifici històric de la BAM és actualment la seu de la Howard Gilman Opera House, un teatre amb 2109 butaques, i dels Rose Cinemas, un seguit de sales de cinema que projecten films independents. La BAM, tal i com la coneixem, és el resultat d'un projecte capitanejat des de 1967 per Harvey Lichtenstein, director durant 32 anys, fins al 1999, que l'ha convertida en una de les institucions d'arts escèniques més emblemàtiques de la ciutat; noms com els de Merce Cunningham, Pina Bausch, Philip Glass o Peter Brook són indestriables d'aquesta renaixença de la BAM que, com cada any des de 1983, presenta un programa format per creadors emergents que despunten en diverses arts escèniques al costat de noms més consolidats que continuen innovant, al festival Next Wave.

Punt de trobada del qui és qui

Aquest cap de setmana han estat, primer, el tàndem Rodoreda-Lange a The Time of Doves i, després, Carles Santos amb l'espectacle No al no, qui han donat el tret de sortida a tota una setmana de nits catalanes al Baryshnikov Arts Center (BAC) de Hell's Kitchen. Des de l'Institut Ramon Llull es pretén donar continuïtat a aquest certamen, que té el seu precedent més immediat en el Made in CataluNYa de 2007. Llavors, ja es va inaugurar la relació de la institució de promoció exterior de la nostra cultura amb el centre d'arts escèniques que duu el nom del ballarí de Riga, que a més n'és el director artístic.

Des de l'IRL han estat intel·ligents per partida doble: per una banda, han triat un espai emergent en l'escena artística novaiorquesa, creat fa tan sols quatre anys i que, en aquest temps, ha demostrat uns criteris de programació ben sòlids i s'ha fet un nom en el complex panorama d'espais dedicats a la creació que hi ha a la ciutat. En aquest aspecte, la solvència de l'espai actua de reclam per al públic novaiorquès que no està familiaritzat amb els creadors catalans, però que està obert a noves propostes. Així ho recollia la corresponsal de l'AVUI, Lara Bonilla, a l'article sobre la lectura de La plaça del Diamant: «És un text amb el qual tothom es pot identificar. M'ha deixat sense paraules, comentava una espectadora que amb prou feines sabia qui era Rodoreda, però que no es perd cap de les activitats del centre dirigit pel ballarí Mikhail Baryshnikov». De l'altra, l'IRL vol donar continuïtat a la col·laboració amb el BAC; i això és una gran notícia, perquè en una ciutat tan atapeïda d'actes culturals, la constància té recompensa.

És veritat el que diu Bonilla a l'article de l'AVUI, que dissabte entre el públic «hi havia el qui és qui de la comunitat catalana de Nova York»; però, per primera vegada, a la cua també hi vaig poder veure molt de públic autòcton. Fins i tot, vaig contribuir a la promoció exterior de la nostra cultura, cedint l'entrada extra que tenia a una senyora novaiorquesa que s'esperava per veure si quedaven tiquets d'última hora, i que em va plantificar un petó a la galta com a mostra d'agraïment.

Diamond Square

El primer d'aquests Catalan Days (i per què no Catalan Nights?) al Baryshnikov Arts Center (BAC) de Nova York, el van protagonitzar dissabte a la nit tres dones: Mercè Rodoreda, autora de l'obra original (La plaça del Diamant), Martha Tennent, traductora a l'anglès de la novel·la (The Time of the Doves), i Jessica Lange, l'actriu americana dos cops oscaritzada, que encarnava el personatge de la Colometa per primer cop als Estats Units, de la mà de Joan Ollé, director de l'espectacle, i amb música de Pascal Comelade.

Al teatre C del tercer pis del BAC, un ple absolut va rebre a l'escenari Carles Torner, cap de l'Àrea de Literatura i Pensament de l'Institut Ramon Llull (IRL), Martha Tennent, i Chad Post, editor, que van presentar la versió anglesa de La mort i la primavera (Death in Spring), novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda que Open Letter publica aquest mes de maig. Després de la presentació d'aquesta nova edició de Rodoreda i abans de donar pas a la lectura dramatitzada de La plaça del Diamant, Borja Sitjà, cap de l'àrea de Creació de l'IRL, va adreçar unes paraules de record i va dedicar l'espectacle a Mavi Dolç, cap de l'àrea de Llengua i Universitats de l'IRL, que va morir divendres passat.

Les paraules van deixar pas al silenci, i el silenci a la narració en primera persona de la Natàlia, aquesta noia de Gràcia a qui en Quimet coneix en un ball i bateja amb el nom de Colometa. Dissabte a la nit, al cor de Hell's Kitchen a Nova York, la Colometa de Rodoreda va alçar el vol amb una interpretació emotiva i vibrant de Jessica Lange; el text a flor de pell, Colometa asseguda en un banc de la plaça del Diamant, llegeix d'un llibre obert a la falda, a la llum tènue de l'envelat.

Catalan Days

A la bústia rebo la informació dels actes dels CatalaN DaYs, Arts Food and Literature from Catalonia and the Balearic Islands, que se celebraran a Nova York entre el 15 d'abril i el 20 de maig d'enguany (podeu fer un cop d'ull al programa aquí, perquè la web encara no és activa).

Aquests Catalan Days prenen el relleu del Made in CataluNYa, Catalan Culture in New York, que es va celebrar del 7 de març al 3 de juny de 2007 (coincidint amb l'exposició Barcelona & Modernity al Metropolitan Museum of Art), i del CataluNYa, Catalan Culture in New York, que va tenir lloc a començaments de 2006.

En l'edició d'enguany cal destacar la presència de les Illes Balears, que s'han tornat a incorporar a l'Institut Ramon Llull i que participen, conjuntament amb Catalunya, als actes de presentació de la nostra cultura aquesta primavera a Nova York.

Els actes inclouen una lectura en anglès de La Plaça del Diamant (The Time of the Doves) a càrrec de l'actriu Jessica Lange, dirigida per Joan Ollé, el 2 de maig, que obrirà el programa al Baryshnikov Arts Center, que ja va acollir molts dels espectacles de l'edició de 2007 i que enguany serà l'escenari de lectures d'obres de teatre catalanes, entre les quals The Grönholm Method (El mètode Grönholm) de Jordi Galceran, espectacles de dansa (Àngels Margarit/Cia. Mudances, Mal Pelo), música (Carles Santos) i una nit dedicada al Sònar (amb Marcel·lí Antúnez, Reactable, DJ/Rupture, Prefuse 73 i Balago, entre d'altres).

Una de les novetats d'enguany és la programació a la sala Jazz Standard amb noms tan destacats com els de Llibert Fortuny, Gary Willis i David Gómez (Triphasic), Marc Miralta, Chano Domínguez, Alexis Cuadrado o Jordi Rossy.

Finalment, la Coral Universitat de les Illes Balears, dirigida per Joan Company, farà un concert a la Catedral de Saint John The Divine (que té una cúpula projectada per l'arquitecte valencià Rafael Guastavino); i els actes inclouran també la participació, com en altres anys, de diversos autors catalans i balears al Pen World Voices Festival, que durant una setmana duu el bo i millor de la literatura de diversos països a Nova York.

The Winter's Tale

Diumenge al vespre vam anar al BAM a veure l'última funció de The Bridge Project; una proposta escènica que des del 3 de gener ha dut al Harvey Theatre de Brooklyn les obres The Cherry Orchard (L'hort dels cirerers) d'Anton Txékhov i The Winter's Tale (El conte d'hivern) de William Shakespeare, interpretades per una companyia mixta d'actors americans i anglesos (d'aquí el nom de “Projecte Pont” de l'invent) dirigida per Sam Mendes, i amb noms tan destacats com els de Simon Russell Beale, Rebecca Hall, Sinéad Cusack, Richard Easton o Ethan Hawke.

Teníem entrades per a la segona de les obres, el romanç tardà de Shakespeare; entrades de galliner d'un teatre, el Harvey, que és un work in progress amb ànima de sala moderna, de l'estil del Teatre Lliure, en el cos d'un teatre antic, amb les parets sense enguixar i la pintura que cau a trossos expressament.

Aquesta versió de The Winter's Tale és teatre total. De tall clàssic, amb una preeminència del text i de les interpretacions per sobre de qualsevol mena d'efectisme, i una escenografia que emmarca a la perfecció la història. Una gran feina de direcció de Mendes, de la qual cal destacar-ne el monòleg de Rebecca Hall (Hermione, Reina de Sicília), durant el judici del primer acte, i la interpretació picaresca (cançons incloses) d'Ethan Hawke (Autolycus), al segon.



En fa 1: Un any
En fa 2: (res a dir)

El xiuaua i la cadira

Enmig de les llums i dels neons, la cara i la creu en forma de dos anuncis de musicals de Broadway, col·locats un al costat de l'altre a Times Square. Broadway goes blonde versus Sin is in. Representen el dia i la nit de dues tipologies femenines; ressaltades pel blanc i el negre que marquen el fons dels cartells. Elle Woods versus Roxie Hart. La novia d'Amèrica o la corista de Chicago; representades als escenaris per Laura Bell Bundy i Charlotte d'Amboise; i a la pantalla, per Reese Witherspoon i Renée Zellweger.

Divendres de Llumanera: Notícies musicals

Vol III / Nova York / Juliol de 1877 / Núm. 27

Notícies musicals

Poc se fa en los teatres de Nova York durant l'estiu que valga lo treball de contar-ho. Nova York, tot i ser una ciutat tan gran, ha d'envejar a Barcelona la institució dels teatres d'estiu, on poder-hi passar fresquets i alegrets, les vetllades de l'estació calorosa. Si no fos per l'espaiosa sala jardí, anomenada Gilmore's Garden, on pot la gent passejar-se entre plantes i flors, veure córrer la gran cascada o asseure's a prendre refrescos, mentre l'excel·lent banda militar dirigida per Mr. Gilmore i composta de cent músics toca les peces més famoses dels repertoris clàssic i modern; no hi hauria dintre de la ciutat un sol lloc de diversió on poder-hi passar la nit. Dels vint-i-quatre teatres que hi ha a Nova York, no n'hi ha un de sol on no s'hi covin ous en aquest temps.

El carrer ample

A la zona on es concentra la major part dels teatres, pels volts de Broadway a l'alçada de Times Square, la cua de l'un es barreja amb la del del costat. La d'un musical veterà, el Phantom d'Andrew Lloyd Webber al Majestic Theatre, amb la d'una obra nouvinguda com l'Equus de Peter Shaffer al Broadhurst. A banda d'aquestes dues funcions, al carrer quaranta-quatre, entre la setena i la vuitena, hi trobes un parell més de musicals: el Gypsy amb Patti Lupone al St. James i l'Spamalot de Monty Python al Shubert Theatre. M'imagino que el Paral·lel d'abans de la guerra devia ser la versió barcelonina en miniatura del que encara avui és Broadway. A quarts de vuit, el brogit i l'anar i venir de la gent, que van cap al teatre i que s'amunteguen a les voreres i fan cua, o que esperen algú que fa tard, és espectacular. Un espectacle a la porta de cada teatre.