Tornar a cantar, entonava Sisa després de remetamorfosar-se en cantautor galàctic, ara fa uns anys.
Aquest cronista, no ha patit cap fase lunar en Solfa, però durant uns dies, s'ha allunyat prudencialment de La Llumenera i ara toca allunar-hi altre cop per a prosseguir el trajecte amb nou trajo i sempre (sempre) sense trajectòria.
Benvinguts, passeu, passeu.
El president d'una nació amb estat i bigoti —el president— convoca a palau quatre o cinc poetes de contrades distintes del reialme. A palau, al voltant d'una taula, seuen els poetes i el president, que els demana si serien tan amables d'escriure-li una lletra a l'himne que, pel que es veu, de lletra no en té.
Quan li toca el torn al poeta nostre, aquest li diu al president que té sort que el seu himne no en tingui, de lletra; que és molt millor d'aquesta manera, que les lletres d'himne són totes bel·licoses, violentes i un xic racistes; perquè, quan van ser escrites, aquesta era la seva funció. Així, en comptes de respondre-li ras i curt amb un sí o un no, el poeta li demana al president si pot contar-li una faula.
La faula comença amb el poeta, de vailet, quan encara no és poeta, als primers anys d'una postguerra. El poeta vailet és al pati d'una escola grisa, en un país arranat —sense relleus— del qual n'han volgut esborrar la biografia. Al pati hi fa molt fred; és un matí gèlid i gris, com la resta, i el poeta i els altres vailets formen al pati com si d'un conjunt de soldats es tractés. Fa fred i els fan cantar l'himne dels vencedors, en una llengua imposada. Mentre canten, un vailet aguanta el pal de l'ensenya i un altre l'extrem de la tela, que ha de mantenir ben estirada. Fa vent, i la bandera li frega la cara i s'amara dels mocs que, a causa del fred, li regalimen del nas. Al vailet poeta, l'olor agra dels mocs impregnada a la bandera li quedarà gravada a la ment per sempre més.
La faula continua amb el poeta de jove, i ara ja és poeta, però el criden per anar a fer el soldat. Ens l'imaginem en una caserna de l'exèrcit, en un altre matí gris i gèlid, d'un país arranat —sense relleus ni biografia— per una guerra i una postguerra. La mateixa bandera i el mateix himne dels vencedors, i les baves dels soldats que impregnen la tela quan, un rere l'altre, vinclen el cap per a fer-li un petó i la juren. Quan li toca el torn, el poeta jove sent exactament la mateixa olor agra que té gravada a la memòria des que era un vailet.
A palau, en temps present, el poeta nostre, ja gran, clou la faula i, ara sí, ras i curt, li diu al president que si li fes la lletra per al seu himne i la seva bandera, les paraules tindrien el regust agre d'un temps d'antics tambors.
Una pluja prima mulla la ciutat de línies verticals. És l'inici, el presagi, del "cada dia un raig" d'aquests sis primers jorns de maig que vindran.
Al meu costat, al metro, s'hi asseu un home de color com jo; però jo d'un altre color. Em diu que a la superfície el temps para ben boig “pretty crazy weather up there, huh?”. I continua, i m'explica que tot és culpa de tant anar i tornar de la lluna, que alguna cosa han tocat allà dalt, però que ni jo ni ell hi hem de fer res, que de totes maneres no ens n'assabentarem perquè tot és “classified” i “top secret”.
Em toca baixar. M'aixeco i m'acomiado de l'home amb un “take care”, i ell em correspon amb un “(have a) good one, brother”.
[Un cop al carrer, plou]
Me n'adono que m'he deixat el paraigua a Housing Works Bookstore de SoHo on, no fa ni una hora, els poetes Joan Margarit i Philip Levine llegien fragments de la seva obra.
Som les onades d'un mar i a sobre se'ns hi enfonsa el Titanic.
A ella l'han ensarronada, li han venut la moto de dues nits al Living Room, i here you are, al Hammerstein Ballroom: som un mar embogit que s'empassa sencer un transatlàntic amb la cadència del cant d'una sirena que nom Leslie.
Som les ombres, i els ocells i les flors de paper. Figures d'un calidoscopi sonor i visual. D'una veu que et cantusseja a cau d'orella: one, two, three, four, tell me that you love me more.
La fal·lera dels novaiorquesos per tot allò afrancesat va més enllà de les french fries: les patates rosses que més d'un eixelebrat, als primers mesos de la guerra de l'Iraq i de la no intervenció de l'hexàgon, va rebatejar com a liberty fries.
Així, tots acabem combregant amb rodes de molí, i ens deixem veure pels bistros i, per al brunch, cerquem —en alguna ocasió infructuosament— un lloc per a degustar moules marinières.
Quan el timing del menú s'adequa als desitjos gastronòmics dels comensals, es poden degustar bons musclos als belgues de Petite Abeille (nocturns en cap de setmana, all you can eat els dimecres). Jo m'he aficionat a la salade niçoise del Juliette de Williamsburg; i és més bona si no et fan esperar gaire. També a Brooklyn, els musclos de l'americà Sweetwater, que serveix unes de les millors hamburgueses de la ciutat. Mais ça sont figues d'un autre panier.
