Aquesta imatge, que ha penjat una amiga a Facebook, demostra que el món està ben capgirat: quan aquí a Nova York gaudíem d'un dia primaveral (el primer), que alguns hem aprofitat per dinar a l'aire lliure, a l'altra banda de l'atlàntic nevava, i ho feia a base de bé, en cotes inimaginables.
L'expresident Jordi Pujol ha pronunciat aquest vespre la conferència Europe & The United States in Today's World. Jordi Pujol ha estat convidat per The Catalan Center at New York University, a iniciativa del professor de Princeton University, Carles Boix, i del Program in Contemporary European Politics d'aquesta universitat. En la conferència, l'expresident ha navegat en un mar de generalitats sobre el pes d'occident (i les diferències del paper dels Estats Units i d'Europa) en l'escenari polític i econòmic mundial. Fins aquí tot bé i res de nou. Després, però, han fet acte de presència els valors, el pes de la demografia, la immigració i la identitat en la construcció europea, i, en aquest punt, al meu parer, el discurs de l'expresident ha començat a grinyolar. Per què els valors que s'atribueixen a occident són els únics vàlids i han de ser els hegemònics? En comparteixo el discurs quan parla del respecte als drets humans (que, per cert, no són garantits a tot occident) i, en el cas de l'extensió de drets socials a l'europea, però no quan fa referència a les polítiques (o no-polítiques) de natalitat dels estats membres de la Unió, o a la immigració i al suposat perill que pot representar per als valors i la identitat del país receptor. Tot i això, ha acabat amb una mirada positiva al futur i a la integració del “melting pot”. I amb un final, micròfon en mà i en català, amb tocs de talk show, que ha estat (amb diferència) la millor part de l'acte.
Un amic m'ha descobert aquesta petita meravella, que corro a compartir amb tots vosaltres. És el curt The Sandpit, de Sam O'Hare. Val la pena que cliqueu a l'enllaç i la vegeu en alta definició i a pantalla completa. Els que heu viscut o visitat Nova York hi trobareu infinitat de detalls familiars, la resta quedareu igualment bocabadats pel preciosisme de la peça: una miniatura que representa un dia en la vida de la ciutat de Nova York. Gaudiu-la.
La música que l'acompanya és de Human, coescrita per Rosi Golan i Alex Wong. Si voleu saber més detalls de com ha estat feta aquesta joia visual, aquí en trobareu més informació.
D'aquest pastís de nata, no n'ha quedat ni la cirereta.
Deixeu-me que us digui que, a Nova York, un desglaç pot causar als vianants força més molèsties que les que comporta una tempesta de neu. Fonamentalment, pel fantàstic costum que tenen en aquesta terra de deixar col·locades les bastides ad eternum, i perquè molts edificis tenen marquesina o alguna altra mena de superfície o elements que es projecten des de la façana. Tots aquests llocs actuen de reservoris on s'hi acumula la neu i, per tant, quan comença el desglaç, són una font inesgotable d'aigua. Riu-te'n tu de les del Llobregat!
Caputxa, paraigua en dia assolellat, i unes bones dots en la pràctica de l'eslàlom (ziga-zaga, ziga-zaga), us seran del tot indispensables per evitar que acabeu xops de cap a peus. Gotellada!
Nova York no es paralitza; tot continua com un dia normal. A tot estirar, se suspenen les classes i tanquen les escoles (el novè cop des de 1982). Els autobusos porten cadenes, els porters —doormen, que en diuen aquí— surten a escampar la neu, a aclarir les voreres. El subway funciona, fins i tot en els trams exteriors, i la gent (a primera hora del matí) fa cap a la feina.
A finals de febrer, cau la nevada més gran de tot l'hivern i Nova York es treu ràpidament la neu (i la son) de les orelles. Continua nevant durant tot el dia. Ahir de nit, quan tornava cap a casa, queien del cel agulles de glaç diminutes que, empeses pel vent (propulsades per remolins i ràfegues sorgides del no res), feien difícil la caminada.
Ha continuat nevant, matí i tarda, i el gruix de neu acumulada és considerable. Els doormen i altres individus equipats amb pales l'arraconen a banda i banda de les voreres. Hi ha piles de neu als vorals que impedeixen que els cotxes hi aparquin i que els vianants hi passin, sinó és fent mil i una piruetes que acabaran, de ben segur, amb la gamba dins d'un bassal d'aigua bruta i glaçada.
Diuen que és el mes de febrer amb més neu des de 1934; en 36 hores, a Central Park s'hi havien registrat 20.9 polzades (53 centímetres), 30 centímetres de neu avui divendres. I això que aquesta no ens l'esperàvem.
