Els Guastavino a Nova York

Què tenen en comú un restaurant sota l'estació de trens Grand Central on pots degustar ostres, la primera estació del subway en el subsòl de l'ajuntament (ara abandonada), la Registry Room d'Ellis Island on arribaven els immigrants, o un antic mercat a l'aire lliure (ara transformat en un supermercat gourmet) sota del pont de Queensboro?

Tots quatre edificis, d'una bellesa sublim, tenen l'empremta de la volta catalana de l'arquitecte valencià Rafael Guastavino Moreno (València, 1842 – Asheville, Carolina del Nord, 1908), que va arribar a Nova York el 1881 amb el seu fill de vuit anys per a fer fortuna als Estats Units com a arquitecte i que, després d'uns quants intents, va acabar patentant un sistema de construcció basat en la tradicional volta catalana (que era resistent als incendis, i barat comparat amb altres sistemes existents) i que va ser tot un èxit.

Rafael Guastavino Moreno va néixer a València el 1842. A Barcelona hi va arribar de la mà del seu tiet per a cursar-hi estudis d'arquitectura. A l'Escola d'arquitectura de Barcelona fou deixeble, primer, d'Elies Rogent –l'arquitecte de l'edifici de la Universitat– i, més tard, de Joan Torres i Guardiola. A Catalunya va treballar per encàrrec de famílies destacades de la burgesia, com els Batlló (fou l'arquitecte de la Fàbrica Batlló, més tard convertida en Escola Industrial) o els Güell (Fàbrica Asland de Castellar de n'Hug).



Guastavino va arribar a Nova York l'any 1881, acompanyat del seu fill petit, Rafael Guastavino Espósito, que llavors tenia 8 anys. Els motius que van portar Guastavino a abandonar Catalunya per Nova York no són clars del tot.

Bona part de l'empremta de Guastavino a Nova York està amagada, soterrada (com a Grand Central Station o a la primera parada de la xarxa del metro: l'antiga estació, ara abandonada, de City Hall, sota l'ajuntament), però tot i així forma part de molts dels edificis més destacables que van ser construïts als Estats Units durant les primeres dècades del segle passat. Guastavino pare va morir el 1908 i el fill (Rafael Guastavino Espósito) va agafar les regnes de l'empresa constructora familiar (la Guastavino Fireproof Construction Company) que, entre d'altres, treballava amb la firma d'arquitectes de renom McKim, Mead & White, de la mà dels quals va participar en la construcció de diversos centenars d'edificis en 41 estats americans, sobretot del nord-est i en especial a la ciutat de Nova York, i també del Canadà. L'empresa Guastavino va funcionar fins als anys seixanta (els darrers anys de la mà de la neta del primer Guastavino que va posar els peus a Nova York); els papers i dissenys de l'empresa van ser salvats pel professor George Collins (historiador de l'art i especialista en l'obra d'Antoni Gaudí) i formen part de l'Avery Architectural and Fine Arts Library de Columbia University.



Continuem?

I el Museu d'Història Natural, el Carnegie Hall, la tomba del president Ulysses Grant, la catedral de Saint John the Divine, l'església de St Vicenç Ferrer, l'escala interior de l'arc en memòria de George Washington que hi ha a Washigton Square (tots ells a Nova York), la Biblioteca de Boston… i fins a diversos centenars d'edificis més, construïts durant les primeres dècades del segle XX al nord-est dels Estats Units? Tots ells també tenen volta catalana construïda per l'empresa dels Guastavino (creada pel pare i que, des de la seva mort el 1908, va passar a mans del fill).

Com van arribar a treballar pels millors arquitectes del moment? Com és que bona part dels edificis més importants construïts en aquella època als Estats Units (molts dels quals a Nova York) duen la seva empremta? Per què Guastavino va viatjar als Estats Units, en primer lloc (i amb un fill petit)? I la dona (i els altres fills que va tenir)? Quins edificis va construir com a arquitecte a Catalunya, i quins encara existeixen? On descansen les despulles de Guastavino pare? Què se'n va fer de l'empresa? Hi ha algun descendent viu dels Guastavino als Estats Units?

I, encara més…

Es poden visitar els edificis de Guastavino a Nova York? Podem fer una ruta de "Guastavino" en "Guastavino"? Quines sorpreses amaguen?

En edificis o espais amb l'empremta de Guastavino podem degustar ostres sota la volta catalana de l'Oyster Bar de Grand Central Station, gaudir de les característiques acústiques de la Whispering Gallery (la galeria dels xiuxiueig, que hi ha davant de l'Oyster Bar i que ha estat lloc de nombroses proposicions de matrimoni, entre les quals, la del músic de jazz Charles Mingus i la seva dona); participar en visites semiclandestines a la primera estació del metro de Nova York (l'antiga City Hall Station), ara en desús; conèixer l'arribada dels immigrants a la ciutat (i als Estats Units), al museu de la immigració, sota la volta catalana de la Registry Room de l'illa d'Ellis, al port de Nova York i, fins i tot, fer la compra de la setmana en un supermercat de la cadena Food Emporium, en l'espai de sota el Queensboro Bridge que originàriament va ser un mercat. Allà al costat, fins i tot, en temps recent, hi va haver un restaurant que duia el nom de l'arquitecte Guastavino (i del qual encara se'n pot veure el rètol).







Més fotos de Guastavino a Nova York, al Flickr de La Llumenera.

Secció sobre Guastavino a El secret de l'estiu del 26/08/2010:

La Llumenera a El secret de l'estiu, 02/09/2010

Tot té un final… i què millor que acompanyar-lo amb bona música. Vull donar-vos les gràcies per haver seguit aquestes sis col·laboracions amb "El secret de l'estiu" de Catalunya Ràdio. Gràcies Núria Coll, per haver-me enredat per participar al programa i per la complicitat i la naturalitat de les converses que hem mantingut a les ones parlant de Nova York. Gràcies Francesc Buxeda, per haver endreçat en forma de guions de ràdio les meves idees no sempre molt endreçades, i gràcies Albert Subarroca per la part tècnica i per haver quadrat de meravella totes i cadascuna de les músiques que han anat sonant. Ha estat un plaer!

“Nova York és una dona”

La d'avui ha estat la darrera col·laboració amb El secret de l'estiu de Catalunya Ràdio. Si una cosa ha caracteritzat la secció durant totes aquestes setmanes ha estat la música que l'ha acompanyada, les cançons que ens han fet de teló de fons i que han il·lustrat les històries de les quals hem anat parlant. L'altre dia llegia que Nova York és una ciutat que s'escriu a si mateixa: cada racó, cada situació, cada persona amb què ens creuem, ens suggereix una història, una idea. També és comú experimentar una mena de dejà vú quan la visitem per primer cop: és una ciutat que hem vist en innombrables ocasions al cinema, a la televisió, i que ens és familiar també gràcies a la literatura i a la música. Per això, en aquesta última col·laboració, no hem parlat d'un tema en concret i hem deixat que fossin les cançons les que ens expliquin històries d'aquesta ciutat: històries de Nova York a través de veus femenines, inspirats per allò que cantava Suzanne Vega de "New York is a woman". La tria no podia ser exhaustiva i ha estat una de les moltes possibles. Aquí les teniu:

Pink Martini: Hey Eugene (China Forbes)
L'hem feta servir de sintonia de la secció. En aquesta cançó la cantant del combo d'Oregon, China Forbes, ens explica en primera persona la història que va tenir amb un noi una nit de festa a l'East Village, a l'avinguda A. Un noi amb el qual es va embolicar, hi va haver bona química i que, tot i que al final de la nit li va demanar el número de telèfon, no la va trucar i mai més es van tornar a veure.




Blossom Dearie: Manhattan (Richard Rodgers, Lorenz Hart)
Estàndar de jazz, de 1925, amb música de Richard Rodgers i lletra de Lorenz Hart, que la van compondre per a la revista Garrick Gaieties de Broadway on la cantava Sterling Holloway. Va ser un dels primers èxits del binomi Rodgers i Hart, i els va consolidar com a tàndem creador. La cançó ennumera les meravelles del Nova York de l'època (el Zoo del Bronx, el subway, Coney Island…) a través dels ulls d'una parella d'enamorats. La cançó ha format part de la banda sonora de diverses pel·lícules, entre les quals Poderosa Afrodita i El Pacient Anglès. Aquí la sentim en una versió preciosa enregistrada el 1959 per Blossom Dearie, una cantant de jazz novaiorquesa (no era tan coneguda com Ella Fitzgerald, que també l'havia cantada, Sarah Vaughan o Billie Holliday). Blossom Dearie va acabar els seus dies tocant en clubs de la ciutat i va morir l'any passat.




Cat Power: New York, New York (John Kander, Fred Ebb)
Cançó conegudíssima de la pel·lícula homònima de Martin Scorsese de 1977, amb música de John Kander i lletra de Fred Ebb, aquí en una versió ben curiosa de la sempre interessant Chan Marshall (Cat Power). En la pel·lícula, l'original era interpretada per Liza Minnelli, però una de les versions més conegudes és la que en va enregistrar Frank Sinatra el 1980: Start spreadin' the news, I'm leaving today, I want to be a part of it: New York, New York. També és aquesta la versió que sona al final dels partits de beisbol dels NY Yankees quan juguen a casa. També sona pocs segons després que la bola de Times Square anuncia l'any nou. La cançó s'acaba amb un tema recurrent en moltes de les cançons sobre Nova York, que narren històries de superació, de més o menys èxit, el somni americà: If I can make it there, I'll make it anywhere (Si te'n surts a Nova York, te'n pots sortir a tot arreu).




Norah Jones: Back to Manhattan (Norah Jones)
En aquesta cançó del seu darrer àlbum, de 2009, Norah Jones ens explica una història d'amor i la disjuntiva que té entre el món (i la seva vida) fora de Nova York i la vida que viurà a Nova York on hi ha la persona que estima; d'aquí el retorn a Manhattan al qual es refereix el títol de la cançó. Jones hi canta: I've a prince who is waiting / And a kingdom downtown / I'll go back to Manhattan / As if nothing ever happened (Tinc un princep que espera i un reialme a la ciutat baixa, tornaré a Manhattan, com si res no hagués passat). I més tard: But Brooklyn holds you / And it holds my heart too / What a fool I was to think / I could live in both worlds (Però tu ets Brooklyn, i allà és on hi ha el meu cor també, si que n'era d'estúpida, de pensar que podria viure en els dos mons).




The Peter Malik Group + Norah Jones: New York City
En aquesta cançó Norah Jones parla de desenganys amorosos i d'històries que no acaben bé, però tanca la cançó amb una nota positiva i amb aquesta tonada tan enganxosa en la qual canta que Nova York és una dolça (una "preciosa") malatia: New York City… such a beautiful disease.


PJ Harvey: You Said Something
La de PJ Harvey és l'altra cara: a You Said Something, la cantant anglesa en explica l'enèssima història d'amor amb Nova York com a teló de fons. Comença amb els protagonistes en un terrat (rooftop) a Brooklyn a la una de la matinada mirant les llums de Manhattan, l'Empire State Building… parlen de com han arribat fins aquí, i què és el que els ha portat a Nova York (We lean against railings / Describing the colours / And the smells of our homelands / Acting like lovers / How did we get here? / To this point of living?).


Alicia Keys: Empire State of Mind (Part II) Broken Down
I com a punt final de la secció, ha sonat la cançó de resposta/versió d'Alicia Keys a Empire State of Mind que reuneix els aspectes clàssics i recurrents de moltes de les cançons sobre aquesta ciutat. En aquesta cançó autobiogràfica, la novaiorquesa Keys canta: If I can make it here, I can make it anywhere, that's what they say (diuen que si te'n surts aquí, te'n pots sortir a qualsevol lloc), en referència al New York, New York que cantaven Minnelli o Sinatra… I'm gonna make it by any means, I got a pocketful of dreams (ho aconseguiré de totes totes, tinc les butxaques plenes de somnis)… These street will make you feel brand new / Big lights will inspire you (aquests carrers et faran sentir com nou, els llums de neó seran la teva font d'inspiració).

La Llumenera a El secret de l'estiu, 26/08/2010

Aquesta setmana, a la secció del programa El secret de l'estiu de Catalunya Ràdio, hem parlat dels edificis de Nova York que tenen elements construïts amb volta catalana, a cavall dels segles XIX i XX, per l'empresa de l'arquitecte valencià Rafael Guastavino (i pel seu fill del mateix nom); i també de la transformació de l'skyline de la ciutat que serà una realitat amb un nou gratacels que es construirà ben a prop de l'Empire State Building.

La Llumenera a El secret de l'estiu, 19/08/2010

Aquesta setmana hem parlat de la famosa fotografia d'Alfred Eisenstaedt del petó a Times Square durant les celebracions pel final de la Segona Guerra Mundial, ara fa 65 anys… i també de les PDA o mostres d'afecte en públic a Nova York.

Història d'un petó

Dissabte passat es va celebrar el 65è aniversari de la rendició del Japó i, per tant, del final de la Segona Guerra Mundial. També se celebraven 65 anys d'un petó molt famós: el d'un mariner a una infermera que va tenir lloc al cor de Nova York, a Times Square, i que va ser immortalitzat pel fotògraf Alfred Eisenstaedt en una instantània per a LIFE Magazine que va esdevenir icònica i que, per sempre més, ha quedat associada a les celebracions del final de la Guerra Mundial.

Times Square kiss-in
Per commemorar l'efemèride, cada 14 d'agost, des de fa cinc anys, la Times Square Alliance organitza una mena de "petonejada popular" o "aplec del petó" que, amb el nom de Times Square Kiss-In, congrega diverses parelles (ells vestits de mariners i elles d'infermeres) en el lloc precís on es va produir el petó original per tal de recrear-lo.

L'esdeveniment té lloc a la placeta central de Times Square delimitada per Broadway i la setena avinguda, entre els carrers 43 i 44, i enguany, va ser precedit pels parlaments de diversos veterans de guerra (Keep the Spirit of '45 Alive!), en un acte que vol mantenir viva la memòria dels pocs supervivents de la guerra que encara són vius. També, aprofitant que es tractava del 65è aniversari, es va col·locar de manera provisional, només durant el cap de setmana, una escultura de 8 metres d'alçada que reprodueix la famosa instantània. L'escultura “Unconditional Surrender” (rendició incondicional) és obra de l'artista Seward Johnson, fa vora 8 metres d'alçada i és feta de bronze i pintada a sobre. Per les dimensions, i per la factura de les dues figures que s'hi representen, més que una escultura sembla una falla valenciana. Dissabte passat, als volts de les onze del matí, unes quantes desenes de parelles van respondre a la crida dels organitzadors i es van congregar als peus de l'escultura. Ben disciplinats, quan els ho van indicar per megafonia, van començar a fer-se petons, i s'hi van estar fins que es va disparar el darrer flaix dels fotògrafs que immortalitzaven l'escena per als mitjans.



La història d'una fotografia
A les set de la tarda del 14 d'agost de 1945, el president Truman va llegir l'anunci de la rendició incondicional del Japó, que marcava el final de la Segona Guerra Mundial. En aquell moment, milers de persones van sortir als carrers de diverses ciutats americanes, entre les quals Nova York, per celebrar el que més tard es va anomenar V-J Day (Victory over Japan Day). A Nova York, el fotògraf Alfred Eisenstaedt era al carrer amb la seva càmera Leica a les mans a la caça d'instantànies; de sobte, va començar a seguir un mariner amb l'uniforme fosc característic, que repartia petons a tort i a dret, a qualsevol dona amb què es creuava; i un cop a Times Square, va veure que engrapava una dona vestida de blanc, una infermera, i que li feia un petó. No va dubtar ni un segon i va disparar quatre fotografies de l'escena. Anys més tard, n'explicaria els detalls en els llibres Eisenstaedt on Eisenstaedt i The Eye of Eisenstaedt, en els quals afirma que, si la infermera no hagués anat vestida de blanc, la imatge no hagués existit: “el contrast entre el vestit blanc [de la dona] i l'uniforme fosc del mariner donen a la fotografia una força extra”.

Qui n'eren els protagonistes?
El que no va fer Eisenstaedt (i que és pràctica habitual dels fotoperiodistes que l'han precedit) va ser prendre notes per posar en context la imatge: el fotògraf no va demanar els noms als protagonistes de la imatge i això, juntament amb el fet que en la fotografia no se'ls veu pràcticament la cara, va deixar la porta oberta a tota mena d'especulacions futures.

Curiosament, no va ser fins al cap de 35 anys que algú va fer un pas endavant per reclamar el protagonisme de l'escena. El 1980, Edith Shain, llavors professora en una llar d'infants de Los Angeles, va escriure una carta a Eisenstaedt: “ara que tinc 60 anys, em fa gràcia reconèixer que sóc la infermera de la seva famosa fotografia”. Eisenstaedt va respondre a la carta i va viatjar a LA per fer-li diverses fotografies a Shain per a un especial de la revista LIFE. Alhora, la revista va fer una crida per tal d'identificar el mariner, a la qual van respondre 11 pretendents i tres candidates més a infermera, que van formar part d'un reportatge al número d'octubre d'aquell any. Des de llavors, dos mariners més han afirmat que ells n'eren el protagonista i, fins i tot, han aportat proves "científiques" comparant marques de la pell per demostrar la seva versió dels fets. Edith Shain, que des que va fer el pas endavant va participar en diversos actes commemoratius de la instantània, va morir el 20 de juny als 91 anys.

Una segona fotografia de l'escena
El petó va ser capturat en una altra instantània (molt menys coneguda que la d'Eisenstaedt) pel fotògraf Victor Jorgensen. Aquesta imatge, presa des d'un angle diferent, va ser publicada l'endemà al New York Times i s'hi veuen els mateixos protagonistes, però tampoc se'n veuen les cares. La fotografia és menys reeixida que la d'Eisenstaedt a causa de l'enquadrament (i per això suposo que també menys famosa), però al fons, entre els passavolants que observen el petó, hi ha una dona, Gloria Bullard, que ha entrat darrerament a escena (als 84 anys) i s'ha presentat com a testimoni dels fets. Si la seva història és certa, posa en entredit l'hora en què va ser presa la instantània, que hauria tingut lloc abans de les set de la tarda i, per tant, de l'anunci del president Truman.


“Get a room!”
Són freqüents els petons al mig del carrer a Nova York? A Nova York no és gaire habitual veure parelles fent-se petons i altres mostres d'afecte en públic. Almenys no és tan normal i natural com a casa nostra. Les causes probablement són diverses i tenen un origen cultural (i religiós d'arrel puritana). De fet, perquè us feu a la idea de l'"anormalitat" que pot suposar, tot i que en aquest sentit Nova York és més oberta que altres ciutats i pobles americans, els novaiorquesos s'hi refereixen amb les inicials PDA (de Public Display of Affection, o mostra d'afecte en públic). Fins i tot, m'he trobat en situacions en les quals algú cridava l'atenció a una parella pel fet de fer-se un petó llarg i apassionat a la boca en un parc urbà. Hi ha universitats que tenen codis de conducta que regulen quines PDA són acceptables i quines no ho són i, fins i tot, hi ha gent a Nova York que arriba a l'extrem d'interpel·lar als implicats en els petons i magrejos i sugerir-los que es busquin una habitació, amb la frase “Get a room!”.

La Llumenera a El secret de l'estiu, 12/08/2010

Aquí teniu la col·laboració d'avui dijous al programa El secret de l'estiu de Catalunya Ràdio. Aquesta setmana, hem parlat de locals de Nova York on es pot sentir música en directe, des de jazz fins a ritmes d'arreu del món, passant per grups de l'escena local novaiorquesa i, fins i tot, un karaoke rock.

Una ciutat plena de música

La música és una part indestriable del caràcter de Nova York, una ciutat que ha vist néixer diversos corrents i estils de la música popular del segle XX. A Nova York hi ha molts músics de carrer que toquen a l'aire lliure, o en els vagons i les estacions del metro, i que són tan bons que podrien tocar en qualsevol dels locals de música en directe que hi ha a la ciutat. A l'altre extrem, trobem els grans espais i auditoris destinats a concerts amb capacitat per a milers de persones (com el Madison Square Garden, el Radio City Music Hall o el Carnegie Hall), o teatres amb història en els quals hi han actuat les principals figures de la música del segle passat (l'Apollo Theater de Harlem, el Beacon Theatre, o el Town Hall).



Avui m'agradaria parlar-vos de locals de Nova York, força més petits que els grans teatres, i on podeu anar a sentir música en directe; d'alguns que ja no existeixen com el CBGB (Country, Blue Grass, and Blues) que hi havia al 315 de Bowery a l'alçada de Bleecker Street. El CBGB va obrir les portes el 1973, i en contra del que pressuposava el seu nom, va veure néixer tota una fornada de bandes del punk i de la new wave novaiorquesa dels setanta com ara Patti Smith, Ramones, Mistfits, Television, Blondie o Talking Heads). El CBGB va tancar el 2006 perquè el seu propietari no podia fer front a l'augment de les despeses de lloguer del local. Actualment, i des del 2008, el seu lloc l'ocupa una botiga del dissenyador de roba americà John Varvatos, que conserva l'aire del local, amb alguns cartells originals i els grafitis dels lavabos que s'han conservat.


Nova York i el jazz
Per sobre de tot, si Chicago és (o era) la ciutat del blues, Nova York és la ciutat del jazz: clubs mítics com el Village Vanguard, que funciona des del 1935, el Blue Note (més recent, de 1981), o el Jazz Standard. En tots aquests pots sopar mentre escoltes les primeres figures del jazz americà i internacional, amb entrades que oscil·len entre els 25 i els 60 dòlars en funció del local i del concert (i que no inclouen el menjar ni les begudes). També es pot anar a sentir jazz a Harlem; un bon lloc és el St Nick's Jazz Pub, en el qual podreu sentir el bo i millor dels músics de jazz del barri en jam sessions quilomètriques. Tant a Manhattan com a Brooklyn hi ha infinitat de clubs i locals per sentir jazz en directe. Alguns altres són el Zinc Bar, el més experimental The Stone, que té el músic John Zorn com a director artístic, the local 269, o uns billars que hi ha al Village, el Fat Cat, en els quals pots sentir jazz en directe mentre prens una cervesa i fas una partida a alguns dels jocs que hi ha al local.



Experimentació, fusió i músiques del món
De locals que experimenten amb la fusió de músiques i ritmes d'arreu del món n'hi ha també un grapat. Un d'aquests clubs és el Nublu a Avenue C a l'East Village, del qual n'és propietari el saxofonista suec d'origen turc Ilhan Erşahin. A prop d'allà, al carrer 3, trobem un altre local amb història, de finals dels setanta: és el Nuyorican Poets Cafe, focus durant unes quantes dècades de la cultura porto-riquenya del barri: poesia, performances, música i altres expressions artístiques tenen lloc a l'escenari del Nuyorican. També és interessant la programació de concerts gratuïts de les nits de divendres i dissabte del BAM Cafè de Brooklyn: el cafè del magnífic edifici històric de la Brooklyn Academy of Music, un edifici polivalent en el qual hi ha cinemes, un teatre de l'òpera i també s'hi representa dansa moderna i teatre, o el Barbès, un club de Park Slope a Brooklyn regentat per uns francesos i que s'especialitza en músiques del món i jazz.


Locals amb propostes musicals curioses
Al 59 de Grove Street, en uns baixos de West Village, molt a prop de la setena avinguda, hi ha el Marie's Crisis Cafe, un bar en el qual tots els habituals, inclosos els cambrers i la mestressa (molts suposo que actors de musicals, aficionats o retirats), canten cançons dels muntatges més clàssics de Broadway al voltant d'un piano.

I què me'n dieu d'un karaoke "rock" en directe amb una banda que repassa temes de les darreres tres dècades? El trobareu cada dilluns, a partir de les deu de la nit, a l'Arlene's Grocery del Lower East Side, a Stanton Street entre Ludlow i Orchard: podeu pujar a l'escenari i provar les vostres dots com a estrella del rock amb cançons de Led Zeppelin, Guns N'Roses, Metallica, Pearl Jam…



I per acabar amb les propostes curioses, m'agradaria mencionar les famoses nits amateur dels dimecres a l'Apollo Theater de Harlem, en les quals els aprenents d'artista (“les estrelles del demà”) poden fer les seves primeres passes. Les “amateur nights” van començar el 1934 amb l'eslògan “de "where stars are born and legends are made” (on néixen les estrelles i s'hi creen les llegendes): es diu que l'Apollo Theater ha servit de plataforma de llançament dels talents d'artistes com ara Ella Fitzgerald, Billie Holiday, Sarah Vaughan, Aretha Franklin, Ben E. King, James Brown, Marvin Gaye, Diana Ross & The Supremes, Gladys Knight & the Pips, Stevie Wonder, o The Jackson 5, entre d'altres.


Bars i locals per a nous valors de la música independent local
A Nova York, també hi ha infinitat de locals on podeu sentir música de forma gratuïta o per una entrada molt assequible (en molts casos, la voluntat deixada en forma de bitllets de dòlar en un cubell o un barret que circula entre el públic), i en els quals a cada hora hi toca una banda o solista diferent. Us recomano el Living Room: un lloc per a nous talents de la música independent, folk i cantautors d'arrel americana, o la Cakeshop (cafeteria a la planta superior i sala de música punk i garage al soterrani), tots dos a Ludlow Street al Lower East Side.



…i un llarg etcètera de locals a Brooklyn, en especial bars amb música en directe als barris de Williamsburg i de Greenpoint, que programen molts artistes de l'escena local independent de Nova York: Pete's Candy Store, Union Pool, Brooklyn Bowl, Spike Hill, Glasslands Gallery, Public Assembly, Galapagos Art Space (ara a DUMBO), la Knitting Factory (traslladada a Williamsburg)…

Una ciutat d'immigrants

«El vaixell va davallar pel Hudson i va fer cap a l'estret de Narrows. Vaig assegurar-me de ser a la coberta per a poder dir adéu a l'illa d'Ellis. Tothom s'acomiadava de l'estàtua, però el meu comiat especial era per a l'illa d'Ellis, alhora terra d'esperança i de desenganys.»

Frank McCourt, Teacher Man (2005).

Ellis Island
Irlandesos, italians, porto-riquenys, jueus del centre i de l'est d'Europa… Nova York, des de la seva fundació com a colònia holandesa, el 1625, ha estat el principal port d'entrada d'immigrants als Estats Units; sobretot, i al llarg dels segles XIX i XX, de les dues grans onades migratòries provinents d'Europa. A l'illa d'Ellis (Ellis Island), un illot del port de Nova York, a l'estuari del Hudson, hi va funcionar de 1892 a 1954 un centre federal de control i recepció d'immigrants, per on hi van passar 12 milions de persones (es calcula que un terç de la població actual dels EUA, més de 100 milions de persones, poden resseguir els seus orígens fins a Ellis Island). La primera persona inscrita al registre va ser Annie Moore, que va arribar a Ellis Island el primer dia de l'any 1892, a l'edat de quinze anys. En l'actualitat, en l'edifici del centre (que té un magnífic sostre de volta catalana, obra de l'arquitecte Rafael Guastavino) hi ha un museu de la immigració, una biblioteca que porta el nom de Bob Hope, un dels immigrants "més il·lustres" que van passar per l'illa, i, en el registre, pots cercar si algun avantpassat teu va entrar al nou món a través d'Ellis. Entre els catalans il·lustres inscrits al registre d'Ellis, podem trobar-hi els noms de Pau Casals (que hi consta dotze cops, entre 1914 i 1924), Xavier Cugat (que hi va passar dos cops, el 1915, amb 14 anys, i el 1921), i Enric Granados (el 1915 als 47 anys). Jo hi tinc un avantpassat "desconegut", de nom Bernat Tuson, que hi va arribar el 1920 provinent de Barcelona, a l'edat de 31 anys.

Tenement Museum
Molts d'aquests primers immigrants, sobretot els provinents del centre i de l'est d'Europa, jueus alemanys, polonesos, russos, van establir-se al barri del Lower East Side, en condicions força precàries, amb famílies senceres de diversos membres que ocupaven apartaments de petites dimensions; el que es coneix com a Tenement buildings. En l'actualitat, el Lower East Side s'ha transformat completament, és ple de restaurants, bars i locals per sortir-hi de nit ben moderns, però encara conserva l'aire del tombant de segle. L'empremta d'aquells immigrants es deixa sentir en els edificis d'antigues sinagogues amb inscripcions en hebreu a la façana, o en alguns comerços, com el clàssic Russ & Daughters, de 1914, o el cinematogràfic Katz's Delicatessen, de 1888, tota una institució novaiorquesa, on hi fan un dels millors entrepans de pastrami de la ciutat. Per acabar de transportar-te en el temps, val la pena una visita al Tenement Museum, en el qual es pot visitar un dels tenement buildings originals del Lower East Side i veure com vivien els primers immigrants de finals del XIX i començaments del XX.



El Nova York de West Side Story
La història d'aquest musical, que es basa en Romeo i Julieta de William Shakespeare, se centra al Nova York de mitjans dels 50, i narra la rivalitat entre els Jets i els Sharks, dues bandes juvenils de carrer de diferents orígens ètnics i culturals. Els membres dels Sharks (taurons) són americans de primera generació d'origen porto-riqueny (els porto-riquenys que viuen a Nova York, o els descendents de porto-riquenys que hi han nascut s'anomenen nuyoricans, fusió de "New York" i "Puerto Rican"), dels quals se'n burlen els Jets, la banda rival, blancs de classe treballadora, que es consideren els veritables americans. El protagonista masculí, Tony, que forma part dels Jets, s'enamora de Maria, la germana de Bernardo, el líder dels Sharks.

El diàleg entre Rosalia i Anita que precedeix la cançó "America" i tota la lletra de la cançó és un exemple de les dijuntives dels immigrants; Rosalia lloa les bondats de Puerto Rico, mentre que Anita n'enumera les coses dolentes i canta allò tan famós de “I like to be in America!”



Els barris ètnics
L'empremta dels immigrants ha configurat Nova York tal i com la coneixem en l'actualitat. El 36% de la població de la ciutat ha nascut en una altra banda. A Nova York, hi viuen persones provinents de més de 100 països i es calcula que s'hi parlen vora 170 llengües diferents. Les onades d'immigració més recents provenen de l'Amèrica llatina, el Carib, Àsia, Europa de l'est i Àfrica.

Els diversos col·lectius "ètnics" es concentren en barris que han estat rebatejats (de manera oficial o oficiosa) amb noms que fan referència al grup majoritari que hi viu. En alguns casos, no són més que quatre carrers; en d'altres, tot un barri sencer. N'hi ha que han sobreviscut el pas del temps i s'han nodrit de les noves onades d'immigrants que han arribat, i d'altres, que van desaparèixer fa anys, però dels quals encara se'n pot notar l'empremta en algun edifici, comerç o restaurant. Els més coneguts són els barris xinesos (a Nova York, hi viuen més de sis-cents mil xinesos i hi ha dues Chinatowns principals: una a Manhattan, i una altra a Flushing, Queens), els italians (la gairebé desapareguda Little Italy a Manhattan, i els de Bensonhurst i Bay Ridge a South Brooklyn, i Arthur Avenue al Bronx), llatins (Spanish Harlem "el Barrio", Washington Heights…), alemanys (Yorkville, la desapareguda "Little Germany" a Manhattan), russos (la "Little Odessa" de Brighton Beach a Brooklyn), polonesos (Williamsburg-Greenpoint a Brooklyn), grecs (Astoria, Queens), jueus hasídics (a Williamsburg sud, Brooklyn), i un llarg etcètera, que és una de les coses que més val la pena descobrir (i assaborir, a través de la cuina) de Nova York.

La Llumenera a El secret de l'estiu, 05/08/2010

Aquesta setmana, a la secció dels dijous a El secret de l'estiu de Catalunya Ràdio, hem parlat sobre els immigrants a Nova York: de la multiplicitat de cultures, dels barris "ètnics" i de la gent d'arreu del món que, des de fa més d'un segle, conviuen i conformen la ciutat dels gratacels tal i com la coneixem en l'actualitat.

Una revolució verda a Nova York

El visitant veu Nova York (i Manhattan en particular) com una jungla d'asfalt, vidre i acer, formada per estructures que superen qualsevol mesura humana. Una ciutat de proporcions gegantines, caracteritzada per un trànsit, un soroll i un anar i venir de gent que no s'aturen mai. Sí, Nova York és això, però també són moltes altres coses més. I entre aquestes, la ciutat amaga racons absolutament deliciosos i tranquils que ens conviden a veure-la (i a viure-la) de manera pausada.

Nova York t'enganxa, t'atrapa. Hi ha milers de coses a fer, indrets per descobrir i, especialment, ara a l'estiu, la ciutat no s'atura amb espectacles i activitats a l'aire lliure. Però a la vegada, aquest fet fa que sigui molt difícil sortir-ne, escapar-se'n, perquè sempre tens l'agenda ben plena. Les distàncies americanes són un altre factor que cal tenir en compte si vols fugir de cap de setmana, i més si, com molts de nosaltres, no disposes de cotxe en una ciutat en què per al dia a dia no és necessari tenir-ne. Aquesta dificultat per sortir fora de Nova York a veure camp i a respirar encara fa més necessàries les zones verdes urbanes.

Avui m'agradaria parlar-vos de tres d'aquestes zones, d'aquests racons… o, per ser més exactes, de 603 d'aquests racons… i, si m'ho permeteu, deixo pel final l'explicació del perquè d'aquesta xifra.

El parc de la High Line
Aquest parc inusual va ser inaugurat al juny de l'any passat, en un primer tram que va de Meat Packing District fins al carrer 20; i, a la primavera de l'any vinent, se n'obrirà la segona fase, que arriba al carrer 30. La High Line és una antiga via elevada de mercaderies, una secció d'una mica més de dos quilòmetres de la West Side Line, que va ser construïda als anys trenta per donar servei als magatzems de l'oest de la ciutat (de fet, les vies passaven per l'interior dels edificis) i evitar les morts per atropellament del tren de la desena avinguda (que havia estat rebatejada com a “Death Avenue”: l'avinguda de la mort). El darrer tren hi va circular el 1980, i la High Line va quedar abandonada i va ser colonitzada per les males herbes, que la van transformar en un jardí espontani i totalment natural.

Des de llavors, i fins a la transformació en parc modern, hi ha hagut diversos intents de tirar-la a terra que han fracassat bàsicament perquè ningú volia assumir-ne els costos de l'enderroc. L'any 1999, en una reunió veïnal, Joshua David i Robert Hammond va trobar-se i van decidir constituir l'associació Friends of the High Line, que ha estat el motor de la salvació i transformació d'aquesta estructura en un parc urbà.

Perquè us en feu una idea, és una estructura elevada de ferro que transcorre a l'alçada del primer pis dels edificis. L'antiga estructura de vies de tren ha estat transformada en un parc modern, que conserva l'aire assilvestrat original (sobretot en les espècies vegetals plantades). La High Line és una mena de "jardins penjants" del segle XXI que, des que va ser inaugurada l'any passat, s'ha convertit en un dels nous espais més visitats de Nova York.

L'obertura de la High Line ha propiciat també un ressorgiment del barri: els preus dels solars i dels edificis dels voltants s'han disparat, s'hi ha construït nous edificis projectats per arquitectes de renom com Jean Nouvel o Frank Ghery, s'han obert nous restaurants (i els que hi havia sempre són plens) i galeries d'art. En definitiva, el guany d'espai públic verd que és la High Line ha estimulat econòmicament tot un barri i, paradoxalment, molts d'aquells que havien batallat per tal de tirar a terra la vella via de tren, ara recullen els fruits d'haver-la preservat.




El nou Broadway bulevard
El pla de la comissària de transport de la ciutat, Janette Sadik-Khan (artífex d'aquesta revolució verda novaiorquesa), de convertir el tram de Broadway, des del carrer 47 al 35, en un bulevard per a vianants va començar l'agost de 2008 amb una reducció dels carrils destinats als cotxes (de quatre a dos, en el tram entre els carrers 42 i 35) i la construcció d'un carril de bicicletes. La reestructuració d'aquesta artèria també va comportar que es col·loquessin parterres de separació, i taules i cadires, en l'espai guanyat als cotxes.

D'aquí es va passar, a partir de la primavera de l'any passat, a un pla (que en principi era pilot) encaminat a convertir seccions de Broadway en àrees per als vianants. Times Square, va ser transformada en una immensa àrea de vianants de 5400 m² amb taules, cadires i para-sols, que permeten passar l'estona i contemplar l'anar i venir de la gent en el que abans era una de les zones més congestionades de trànsit de la ciutat. En el tram de Herald Square, a banda dels vianants, els que també han guanyat espai són els bars i restaurants, que disposen de més espai per a terrasses.

Tot i que sembla que la prova pilot no ha fet més fluid el trànsit en les avingudes dels voltants (com els models preveien), la mesura ha estat un èxit en molts altres sentits: principalment pel que fa a la pacificació d'una cruïlla tan conflictiva com la de Times Square (formada per la intersecció de Broadway, el carrer 47 i la setena avinguda), on s'han reduït els accidents en què es veien implicats vianants i motoristes. Uns altres que se n'han beneficiat han estat els comerciants de la zona: des de la conversió en àrea de vianants, molts comerços de Times Square han incrementat el volum de negoci en un 25 per cent. I és per totes aquests factors que, al febrer, l'alcalde Bloomberg va anunciar que la mesura esdevenia permanent.



300 quilòmetres de carril bici en tres anys
En els anys que fa que visc a Nova York, he presenciat un increment notable del nombre de carrils bici a la ciutat. L'any passat la comissària Sadik-Khan va presentar els resultats d'un pla que, de 2006 a 2009, ha permès construir 200 milles (més de 320 quilòmetres) de nous carrils per a bicicletes (una distància equivalent a la que separa Nova York de Boston) i que en paraules seves “ens permet afirmar amb fermesa que Nova York és la capital ciclista dels Estats Units”. La cultura del transport urbà també està canviant en una ciutat com Nova York. De l'alcalde Bloomberg se n'havia dit que no li agradaven les bicicletes, que tenia aquesta visió de “vianant de l'Upper East Side”, per al qual un ciclista és aquell repartidor de menjar xinès que, si bades quan creues el carrer, se t'emporta per davant… això era un ciclista, fins fa poc, per a l'alcalde de Nova York.


Els Community Gardens (jardins comunitaris)
A Nova York, encara que sembli estrany, hi ha vora 600 jardins comunitaris (en anglès "community gardens") que els veïns han construït i mantenen (des de fa dècades) en solars no edificats de Manhattan i altres districtes de la ciutat, i que serveixen de motor de la vida de barri, per aglutinar iniciatives veïnals i altres activitats. A Manhattan, n'hi ha molts que es concentren a l'East Village i Alphabet City on, per la història porto-riquenya del barri de Loisaida (Lower East Side) reben noms en castellà com els de “El Sol Brillante”, “El Jardin del Paraiso”, “Vamos sembrar” o “La Plaza Cultural”. Després d'anys de lluites entre els veïns i les constructores i propietaris, diversos projectes (i patrocinadors) els donen suport; entre els quals, Green Thumb (polze verd), que depèn del New York City Department of Parks & Recreation i funciona des de finals dels anys setanta.

La Llumenera a El secret de l'estiu

Aquesta setmana, m'he estrenat a les ones hertzianes amb una col·laboració al programa El secret de l'estiu de Catalunya Ràdio, que condueix la periodista Núria Coll. Durant les set setmanes que dura la programació d'estiu de l'emissora pública, La Llumenera tindrà una versió radiofònica de quinze minuts un cop per setmana (els dijous a la tarda), en la qual podreu sentir històries de Nova York que formen part de la cara més desconeguda de la ciutat.