dimarts, 18 de maig de 2010

The Whispering Gallery

Un dels secrets més ben guardats del subsòl de Grand Central Station és la Whispering Gallery (o galeria dels murmuris). L'espai rep el nom per les seves qualitats acústiques, que et permeten sentir el xiuxiueig d'una persona des d'una distància de 12 metres. Aquest particular efecte acústic és produeix gràcies a la volta catalana amb què va ser construïda, el 1913, per l'empresa de l'arquitecte valencià Rafael Guastavino (València, 1842 – Asheville, Carolina del Nord, 1908). Només cal que la persona emissora es col·loqui de cara a la paret, en un dels extrems de la galeria, i que la persona receptora se situi en l'altre extrem de la diagonal, per tal que pugui sentir —amb una claredat cristal·lina— les paraules que la primera pronuncia a cau d'orella. La galeria dels murmuris de Grand Central és l'antesala de l'Oyster Bar: el primer restaurant de l'estació, encara en funcionament, que també té un magnífic sostre de volta de rajola vista, construït per la Guastavino Fireproof Construction Company.

Per les seves característiques acústiques, la Whispering Gallery ha estat escenari de nombroses proposicions de matrimoni; entre les quals la protagonitzada pel músic de jazz Charles Mingus, que Sue Graham Mingus relata en el seu llibre de memòries.

Whispering Gallery

«Vam caminar uns quants carrers i vam agafar un taxi davant de l'Hotel Plaza, on deia que era més fàcil trobar un conductor que passés per alt el color de la pell en favor del color verd de dins de la cartera. A meitat de trajecte, Mingus va canviar d'opinió sobre el sopar i va dir-me que hi havia una cosa important que volia mostrar-me primer. Va indicar al conductor que, per comptes, ens portés a Grand Central Station. Quan vam arribar-hi, va saltar del taxi i ràpidament em va portar escales avall, corrent pels vestíbuls i passadissos, fins a arribar a una cantonada en la qual les nostres veus ressonaven al llarg d'una volta. Vaig esperar en un extrem de la llarga paret mentre ell em parlava en veu baixa des de l'altra banda, amb paraules inesperades de tendresa que ressonaven a través de la cambra, paraules tímides d'amor que lliscaven per les parets brutes de Grand Central Station, tan distants i irreals com el grafit que travessaven.

“T'estimo”, em deia. “Vull que siguis la meva dona.” Em vaig riure de les seves paraules. Eren els sons, en una estació, d'un home que amb prou feines coneixia. Tot i això, vaig seguir escoltant.»



[«We walked for a few blocks and caught a cab in front of the Plaza Hotel, where he said it was easier to find a driver who overlooked the color of your skin in favor of the green inside your wallet. In the middle of our ride, Mingus changed his mind about dinner and said there was something important he needed to show me first. He ordered the driver instead to Grand Central Station. When we arrived, he jumped out of the cab and swiftly led me downstairs, hurrying through the halls and corridors until we reached a corner that echoed our voices along a wall. I waited at one end of the long wall while he spoke in a low whisper from the other side, unexpected words of tenderness that roared across the room, shy words of love that slid along the grimy walls of Grand Central Station as distant and unreal as the graffiti they swept past.

"I love you," he was saying. "I want you to be my woman." I laughed off his words. They were sounds in a station from a man I hardly knew. Still, I went on listening.»
]

Tonight at Noon, Sue Graham Mingus (2002).

9 comentaris:

  1. Em va fer molta gràcia quan vaig veure algú parlant de cara a la paret en el pis de baix de Grand Central i clar, no ens en vam poder estar de provar-ho.

    A Bologna, a la piazza maggiore també hi ha una volta, més petita, que té el mateix efecte acústic i, de dimensions encara més reduïdes, al bar "el forn" del Barri del Carme de València, també.

    ResponSuprimeix
  2. Jordi M…
    …i és que Guastavino i la “seva” volta venien d'un “silenci antic i molt llarg”.

    ResponSuprimeix
  3. Quin post tan interessant. En prenc nota :)

    Veig que malgrat que vius tan lluny et ve al cap Raimon. Això també m'agrada.

    ResponSuprimeix
  4. Jo, al veure-ho per primera vegada, vaig dir-li a la Laia, ostres pobre gent parlant a les pareds (em pensava que estaven boigos!)

    Malgrat que jo, em declararia a París... Nova York de lluna de mel hahahaha!

    ResponSuprimeix
  5. Al meu col·legi a Badalona (Pere Vergés) hi havia un fenòmen semblant a l'entrada :)

    ResponSuprimeix
  6. Quan jo era xicoteta, a València anàvem a l'edifici central de Correus i fèiem el mateix (seria el mateix arquitecte?)

    ResponSuprimeix
  7. L'edifici central de Correus de València és obra de l'arquitecte Miguel Angel Navarro i va ser construït entre 1915 i 1922. Rafael Guastavino, pare, va morir a Asheville, Carolina del Nord, el 1908; i Rafael Guastavino Expósito, el fill, va néixer a Barcelona el 1872 i va viatjar quan tenia 8 anys amb el seu pare fins a Nova York; va ser ell qui es va fer càrrec de l'empresa constructora familiar (la Guastavino Fireproof Construction Company); però dubto que treballessin a València –tot i que sí que ho van fer fora dels Estats Units (com ara a l'Índia). Probablement, l'efecte acústic de l'edifici de Correus el produeix també una volta catalana… tècnica de construcció emprada a casa nostra des de temps immemorials.

    ResponSuprimeix
  8. Recordo que un dels pavellons centrals de l'Hospital de Sant Pau de Domènech i Muntaner també té una volta catalana.

    ResponSuprimeix
  9. Malgrat que no fa ni 15 dies des d'aquesta entrada, ja m'he trobat unes quantes vegades entrant a La Llumenera per veure si ja havies publicat un nou text!

    ResponSuprimeix