divendres, 21 de setembre de 2007

Divendres de Llumanera: Un pas de comèdia

La Llumenera (2)
Any 2 / Nova York / Març de 1875 / Núm. 5

Un pas de comèdia

Fa algun temps arribà de l'Havana a Nova York un jove paisà nostre que sabia una mica d'anglès i venia aquí a perfeccionar-se en l'idioma.

Era l'estiu i com sols havia d'estar a Nova York quatre o cinc dies abans d'anar a un poble del camp a seguir los seus estudis, volgué passar eixos dies com un príncep i se n'anà a viure al grandiós Hotel de la Cinquena Avinguda.

Lo jove, a qui batejarem amb lo nom de Quimet, estava encantat de tot el que veia. Nova York li semblava un paradís, i el que, sobretot, més li agradava eren les noies tan boniques i ben arregladetes que veia pel carrer.

Lo cor se n'hi anava al darrere, i com que en veia passar tantes, no sabia per quin costat girar-se a mirar-les.

Un diumenge, l'endemà de sa arribada, vingué a veure'm al vespre més alegre que un cascavell i amb los ulls tan vius que llançaven espurnes.

—Company, me digué, us vinc a contar una aventura que m'ha passat i vull que em doneu lo vostre consell.

—Vegem l'aventura.

—Aquesta tarda he anat tot caminant fins a Central Park i allí he vist una noia molt maca que passejava tota sola. Tenia galtones petoneres, dos ulls com diamants negres, i los seus llavis semblaven dos trossos de lacre vermell amb los que jo voldria que hagués segellat un petó a la meva cara.

—Endavant.

—Portava un sac de punta molt elegant que ressaltava sobre una faldilla de seda blava...

—Lo vestit no fa al cas.

—És per dir-vos que no era qualsevol cosa.

—Bé, i l'aventura?

—Ara veureu. Jo, al passar-li pel costat, l'he mirada, i ella m'ha regalat un somrís que, a ser-vos franc, m'ha fet sentir uns formigons per tot lo cos. Ja n'he tingut prou. Per més que he fet no he pogut anar-me'n de prop seu. Ella seguia caminant i jo també, unes voltes al costat d'ella, altres voltes més endavant o més endarrere. Quant la mirava ella somreia i abaixava els ulls. Al fi s'ha assegut en un pedrís, i jo m'hi he assegut a prop. Lo cor m'anava com un batan i quasi m'esbotzava el pit.

—I en què ha parat la cosa?

—He tingut valor per a dir-li: Good morning. I ella m'ha contestat: Good morning, Sir. Ja m'he vist embolicat i no sabia que dir-li: però al fi he començat a enraonar bé o malament i m'he fet entendre. Com allí prop hi havia una espècie de cafè on he vist que la gent anava a prendre gelats, l'he convidada a refrescar i ella ha acceptat amb molt gust. Li he preguntat on vivia i no ha volgut dir-m'ho, però m'ha promès que lo diumenge vinent anirà al mateix lloc on l'he trobada i allí podré veure-la. Ara bé, jo pensava anar-me'n al camp d'aquí a tres dies; però no sé què fer. ¿Què m'aconselleu?

—Creieu-me: aneu-se'n i no hi penseu més.

—Sí, això és molt fàcil de dir; però a mi m'ha fletxat aqueixa noia i ja que es presenta tan bé no em sembla prudent abandonar-la. M'esperaré fins la setmana entrant.

—Feu el que vulgueu.

—I entretant jo veuré si puc trobar la sua casa. Em sembla que viu prop de la Cinquena Avinguda. Ja rondaré per allí: deu ser filla d'una bona casa, i potser la trobi al carrer.

En Quimet se n'anà, pensant en la sua Dulcinea. Dos dies després vaig anar a fer-li una visita a l'hotel i li digué:

—¿Què tal, ja haveu trobat la vostra desconeguda?

En Quimet es tornà més vermell que un perdigot i respongué:

—Calleu; home, si me n'he endut lo desengany més gran que es pot imaginar.

—¿I doncs?

—La meva desconeguda viu en aquest hotel.

—¡Hola!

—Sí, però és la fregona. L'he vist fregant l'escala!

Jo vaig esclafir la rialla. En Quimet se n'anà al camp al dia següent, i des de llavors no ha seguit mai més a cap noia per endreçada i elegant que vagi.

2 comentaris:

  1. Ho anava llegint i em pensava que es tractaria d'una senyora d'aquelles que fumen i fan...

    ResponSuprimeix
  2. ...home!
    Crec que als anys de La Llumanera, bé se n'estaven de contar amb lletra impresa històries de "senyores que fumen".

    ResponSuprimeix