Comiat #1
És només un dit de neu que tot just ha emblanquinat l'escala d'incendis de la finestra del darrera del que aviat ja no serà casa meva; l'escala d'incendis del pati interior d'aquest, el meu segon apartament novaiorquès. Falta una setmana per partir i el fred polar i quatre flocs de neu no han volgut faltar a la cita, per recordar-me aquell gener gèlid de fa cinc anys quan, molt més innocent i amb la ment gairebé verge de gran ciutat, vaig arribar per segon cop a Nova York.
Aquell va ser el cop de debò, el cop en què, amb la meva vida en dues maletes (que no van arribar a temps), em vaig plantar al JFK i d'allà amb taxi fins a Manhattan. Després d'un periple nocturn per aconseguir les claus de l'apartament 4F del 318 del carrer seixanta-sis (molt a prop de la segona avinguda), vaig pujar els tres pisos per l'escala estreta, les vaig ficar al pany i em vaig enfrontar per primer cop a la buidor del que seria casa meva durant els primers tres anys i mig. Aquella sensació la tindré enregistrada per sempre més a la memòria. El sac de dormir sobre el terra dur de l'apartament sense mobles de la primera nit, el soroll de la vàlvula del radiador de la calefacció antiga del menjador; i el fred, el fred intens de l'exterior incrustat als vidres de les tres finestres.
Enguany m'estalviaré l'hivern d'aquesta ciutat que tant m'he arribat a estimar i que tan bé he arribat a entendre. Me n'aniré quan tot just comença i viuré (des de la distància i a través del que me n'expliquin els amics) el vestit blanc hivernal, que és el que, de tots, li escau més bé a Nova York.
Let it snow! :)
ResponEliminaquanta melancolia en aquestes paraules!! ja veig que et costarà marxar de NY però pensa que a Barcelona els carrers també fan goig i les flors de nadal i el vesc ja llueixen sobre totes les taules: de la sala, del menjador, del despatx... els pessebres, el tió, l'arbre de nadal... has escollit un bon moment per partir...
ResponEliminaHi ha psotals novaiorqueses que mai no s'obliden...
ResponEliminaTambé acabaràs enyorant l'escafandra. :)
ResponEliminaMiquel, la ciutat també et trobarà a faltar. I nosaltres és clar... el barça a la casa galícia, concerts.
ResponEliminaÒndia, m'has fet emocionar.
ResponEliminaHas estat la meva finestra més fidel d'una ciutat que tant sols he visitat breument però que m'ha marcat des que hi vaig ser. He fet estances més llargues en altres ciutats, però a vegades visites un lloc de forma molt fugaç, de sobte et marca molt més que cap altre, i no ho pots dominar. NY és la única ciutat amb la que somio (literalment) de tant en tant. Tant de bo que la propera vegada que hi torni ens hi poguem trobar, ni que sigui fent coincidir les visites. Passi el que passi una cosa és certa; la llumenera quedarà per sempre lligada a la meva manera de concebre NY.
Moltes gràcies per aquesta llumenera, el primer blog que he seguit de forma fidel durant tant de temps.
T'acomiades amb una foto preciosa. Sort.
ResponEliminaUna pena, Des que vaig estar en aquesta ciutat al 2007, vaig quedar encara més enganxat a ella, el teu bloc ha servit per manetenir la flama del record dels dies passats als seus carrers i llocs d'enterés, trobaré a faltar tot plegat. Bon viatge! Ens trobem a Mossegalapoma!
ResponEliminaEncara que canviï de continent, que no s'acabi el viatge. És un plaer llegir-te, ja ho saps.
ResponElimina