A finals d'octubre menjava magranes
Escric en un bloc de notes digital amb els polzes que se succeeixen l'un a l'altre en un repicar frenètic i compassat sobre el teclat virtual del telèfon. Espero el metro. En cap de setmana cap al tard, l'espera és un suplici. És per això que hom, traçut amb els jocs de paraules, va rebatejar algunes de les línies a partir de les lletres que les designen. Així, per exemple, el tren R va esdevenir el Rarely (el que rares vegades circula) i l'N es va convertir en el Never (és a dir, el que no passa mai).
Aquest cap de setmana he après que, sigui l'hora que sigui, sempre hi ha molta gent que baixa a la meva estació; ens aglomerem a les escales i fem cua per sortir al carrer. Especialment de nit, quan hi ha una freqüència de trens més baixa, i els que circulen fan d'escombra de les ànimes solitàries que tornen a casa.
Aquest cap de setmana també he après que la lluna plena entra per la finestra de l'habitació, i que és una manera ben poètica d'estalviar llum a la tauleta de nit.
Doncs ho expliques molt bé, quasi poèticament.
ResponEliminaEl metro com a escombra humana... brutal!
ResponEliminaEls comentaris sobre el metro de Nova-York (vida, incidències, espectacles...) et serviria per fer-ne un llibre. Interessant i poètic.
ResponEliminaI tant que és poètica, com l'entrada que acabem de llegir :)
ResponEliminaEts un poeta, miq!
ResponEliminaM'encanta aquest post! :-)
Simplement és la narració d'uns fets quotidians… l'espera del metro i les cues a les escales bé s'han de canalitzar d'alguna manera :)
ResponElimina