Il·lusió
Dijous d'aquesta setmana, a les pàgines del Quadern de l'edició valenciana del diari El País, el poeta, traductor, assagista i crític literari Vicent Alonso va dedicar l'article de la seva columna A manera de tascó al projecte editorial que ens té entretinguts darrerament. Des d'aquí, li ho agraïm de tot cor.
Tria llibres
Una empresa que, en els nostres dies, naix amb els objectius de “transformar, reequilibrar i millorar les bases de l’ecosistema editorial actual mitjançant l’aplicació d’eines i d’estratègies proactives al servei de l’edició independent” ha de ser necessàriament ben rebuda. I amb més motius si, d’altra banda, se’ns presenta com a resultat de la imaginació de joves gestors de la cultura. Parle de Tria Llibres, que l’altre dia féu una petita festa de presentació a València. La sala, de gom a gom i sense ni una sola paraula destinada a descriure o a fomentar el desànim o la queixa. Feia temps que no assistia a un acte amb el llibre com a protagonista en què no aparegueren les maleïdes xifres dels percentatges irrisoris de lectura, les referències a l’inexistent suport institucional o a la proclamada incapacitat de la gent per a entendre les essències de la literatura més excelsa. I no és que aquestes esgarrifoses constatacions no tinguen raó de ser. En tenen, per desgràcia. Però què guanyem repetint-les fins a l’extenuació, que és el que hem fet des de temps immemorials? Sabudes les desgràcies que defineixen la cultura contemporània, i totes les especificitats que hi hem d’afegir des de la nostra condició de cultura menuda, s’agraeix que alguns es posen a pensar en noves maneres, és a dir, a cercar solucions possibles que ens possibiliten la modificació d’una realitat poc favorable als nostres interessos.
Certament, la gent de Tria Llibres transmet il·lusió, com es feia notar l’altre dia entre el públic assistent a la festa. Un públic majoritàriament jove a qui agrada que l’empresa aposte per les noves tecnologies —els quatre volums fins ara publicats, encapçalats per un esplèndid assaig de Jesús Tuson, Paraules en la corda fluixa, poden comprar-se en la xarxa en versió paper, però també en versió digital— i que, sobretot, que l’empresa es presente com una associació cultural sense ànim de lucre, que admet socis nous i que promet reinvertir en noves publicacions els guanys de les ja existents. En conec també de ben grans per a qui sempre ha resultat atractiva la figura de l’editor lliure de la febre de l’enriquiment immediat, que no és patrimoni exclusiu dels especuladors immobiliaris. O no és cert que entre els editors —i entre els autors, sense cap mena de relació causa-efecte definida amb claredat— hi ha l’aposta per la literatura de venda fàcil i massiva? Si passàrem anys en què allò exquisit es feia patrimoni de minories il·lustres, fa temps que alguns se n’han anat a l’altre extrem i ens volen fer creure que qualsevol llibre que no es ven per milers mereix la condemna de la guillotina. Fins i tot en aquesta condemna tan literària, Tria Llibres presenta novetats. La impressió sota comanda —només s’imprimeixen els llibres que es compren— no solament és un criteri ecològic, sinó que estalvia al procés editorial el llast de la distribució i l’emmagatzematge costós i inútil. Llàstima, tanmateix, que la tecnologia no haja arribat a la perfecció necessària per a aconseguir impressions immediates d’alta qualitat, com també que les noves maneres de l’edició apunten, si no a la desaparició, a un canvi substancial de les funcions del llibreter. Aquest, certament, des de la perspectiva de la disponibilitat immediata del llibre o de la mateixa informació sobre els productes, sembla que té la batalla perduda. Al capdavall, els canvis, com és ja ben notori, no afecten solament el mitjà, sinó tots els components del procés. I tots hauran de fer servir la imaginació per a adaptar-s’hi.
