dimarts, 26 de gener de 2010

First season

Al meu costat, al vagó, s'hi asseu una noia que va vestida amb uns texans i un abric dels ubics, de caputxa peluda. Duu una bossa, de la qual en treu un MacBook recobert d'una d'aquestes fundes de plàstic rígides, en aquest cas de color vermell, a prova de xocs; un sobre amb una pel·lícula del videoclub per correu Netflix, i uns auriculars. Connecta els auriculars al portàtil, se'ls col·loca a les orelles, treu el DVD del sobre —és la primera temporada de The Sopranos— i el fica a l'ordinador. Capítol 4.
Penso que deu tenir un commute1 llarg.

Manhattan Bridge

1Viatge de casa a la feina o viceversa.

5 comentaris:

  1. Potser el trajecte no és l'important. Hi ha coses que no poden esperar en arribar a casa. Encara que pel meu gust, una peli o un video, s'ha de mirar des del sofà.

    ResponSuprimeix
  2. The Sopranos no pot esperar. És la meva sèrie favorita, que me la miraria fins i tot a cal dentista. Una meravella.

    ResponSuprimeix
  3. En aquesta ciutat la gent fa de tot al subway: hi mengen, hi llegeixen (l'índex de lectura és molt més alt que al metro de Barcelona, per exemple), hi conversen, hi fan mitja, hi fan música, s'hi maquillen, hi dormen…

    …en definitiva, una ciutat dins d'una altra ciutat.

    ResponSuprimeix
  4. i la gent xerra al metro? a segons quines ciutats el silenci al metro és absolut però nova york no fa pinta de ser una d'aquestes

    ResponSuprimeix
  5. Ui! A NY xerren tot el sant dia i a tot arreu. I a volums ben barcelonins!

    ResponSuprimeix