Divendres (dos)
(...)
Encara hi ha moltes línies en les quals qui dóna els avisos són directament els conductors, i la gent es queixa perquè no hi ha manera d'entendre'ls; perquè surten d'uns altaveus que saturen i que fan incomprensible qualsevol missatge; perquè qui els dóna no té veu —ni formació— de locutor de ràdio; i perquè cada conductor té un accent propi, no sempre intel·ligible.
Un aspecte positiu d'aquest sistema de vella escola és la immediatesa que permet i, suposo que per això, el reserven per a les línies que tant de nit com als caps de setmana pateixen més canvis de trajecte.
També és divertit quan arreplegues un conductor amb sentit de l'humor i que, en comptes de repetir a cada estació el mateix missatge com un disc ratllat, el modifica i hi afegeix fragments de collita pròpia; sobretot, a altes hores de la matinada.
En canvi, si ets un usuari assidu d'una línia amb la megafonia enllaunada, t'acabes sabent de memòria tots i cadascun dels missatges que hi sonen pels altaveus. “This is a Bronx-bound 6 train. The next stop is…”
Baixem amb el metro cap a Chinatown des de l'Upper East. Al vagó, tres germanes d'edats compreses entre els sis i els nou anys juguen animades perquè és divendres al vespre i anticipen l'arribada del cap de setmana. El tren s'atura al carrer 23, la següent és Union Square (una de les estacions d'enllaç més grans de la línia); un instant abans que es tornin a tancar les portes, sona per la megafonia la cantarella que anuncia que Union Square “is next” i que “transfer is available to the 4, 5, N, Q, R, W and L trains”; i les tres germanes canten a l'uníson amb la megafonia la tirallonga de línies de metro que enllacen amb la 6 en aquest punt tan cèntric de la metròpolis.
Certament és molt bonic que els conductors informin directament. A mi, em va sobtar, ho vaig trobar molt autèntic en una ciutat on les persones semblen molt anònimes tot i que sempre et somriuen quan et miren als ulls, cosa que també em va sobtar molt. És una ciutat plena de sorpreses.
ResponEliminaSí que l'és. Una de les coses que em va sobtar més quan hi vaig posar els peus per primera vegada va ser el fet que la gent aquí és molt xerraire i que de seguida que poden et donen conversa.
ResponElimina