dilluns, 1 d’octubre de 2007

Pink cigarettes

Beauty

Avui he presenciat una conversa digna de la pel·lícula Smoke. I ara sé el perquè dels diàlegs delirants tramats per Paul Auster; el de Brooklyn no fa més que reproduir el que sent a qualsevol cantonada del seu borough, de Manhattan, Queens, Staten Island o el Bronx. Era a fora al carrer, davant del Java Girl, quatre homes d'edats compreses entre els quaranta i els seixanta fumant cigarrets llargs Seneca, que produeixen els indis iroquesos i que venen lliures d'impostos per internet. La conversa anava així: un dels tertulians, el més docte, ha començat explicant el que, segons ell, era l'origen de les cigarretes; l'ha situat als anys vint, amb Aristòtil Onassis a Turquia, on deia que va desenvolupar el concepte de la manufactura en sèrie de les cigarretes, que inicialment eren de color rosat i adreçades al creixent mercat femení de la dècada dels vint. El cert és que Onassis, després de la Primera Guerra Mundial, amb disset anys i l'equivalent de tan sols seixanta-tres dòlars a la butxaca va arribar com a refugiat a l'Argentina, on va reprendre l'empresa de tabacs familiar i on, als vint-i-cinc anys, va fer el primer milió d'una fortuna que en va sumar molts més. De seguida, les cigarretes rosades que importava es van estendre per Buenos Aires, sobretot entre les dones com a signe d'emancipació.

En aquest punt, la conversa ha derivat cap als signes d'emancipació de la dona al segle passat: de les cigarretes als talls curts de cabell dels anys vint (bob cut) i a l'adopció dels pantalons com a peça bàsica del vestuari femení. La regressió posterior a la segona guerra mundial, el renaixement als seixanta... "Sabíeu que fins als setanta hi havia restaurants a NYC que no deixaven entrar a les dones que duien pantalons?"

I finalment, un d'ells, el que tenia pinta de Robert De Niro, s'ha acomiadat, ha dit que havia d'anar a endreçar la seva col·lecció de DVDs, i com a colofó ha explicat que ahir a la nit havia vist una pel·lícula clàssica de James Bond i que aquest matí quan s'ha despertat amb les notícies de l'NPR, l'ha sobresaltat la informació de la mort de l'actriu que encarnava la Monny Penny.

La noia que estava asseguda al meu costat xerrava per telèfon apassionadament amb una amiga i li explicava que no sabia què fer perquè estava molt ocupada amb la feina i no volia haver de destinar part del seu valuós temps a decidir amb quin dels dos nois amb què estava embolicada es quedava, que li agradaven tots dos.

4 comentaris:

  1. Renoi, que n'ets de tafaner!! no sé a qui t'assembles. Una informació: fins a la dècada dels setanta a certs restaurants de NY les dones amb pantalons no hi podrien entrar i a finals de la dècada dels seixanta a "Piscinas y deportes" (carretera de Sarrià a BCN) no hi podien banyar-se ni prendre el sol amb biquini. Per evitar-ho un gendarme els aixecava els vestits i els barnussos per veure el banyador que hi duien a sota.

    ResponSuprimeix
  2. És que escollir entre dos candidats a semental disposats a fecundar-te sempre ha estat una cosa difícil...

    ResponSuprimeix
  3. Ostres, aquest matí m'ha sobresaltat la informació de la mort de l'actriu que encarnava la Monny Penny.

    ResponSuprimeix