Tanca la porta que tinc Freud!
Diuen que això del barcelonisme és digne de psicoanàlisi: tant les alegries com les crisis pugen i es desinflen com un suflé. Passem de l'eufòria irracional al pessimisme més absolut en poc menys de noranta minuts i aquí no ha passat res. I tant si plou com si neva, ens defineix l'"avui patirem".
Mireu si la cosa és digna de psicoanàlisi que, tot i ser lluny de casa, ens trobem per patir/gaudir del mal blaugrana en comunió. Aquí, a Nova York, hi ha diverses opcions per veure els partits del Barça en companyia; sempre pots deixar el programa P2P (peer to peer) connectat a la CCTV5 xinesa i, mentre es refreden les cerveses que has comprat al Gristedes o al Pathmark de torn, trucar als amics per convocar-los a casa. Així t'estalvies la factura mensual del cable i pots seguir la retransmissió en català del mestre Puyal, o dels seus deixebles avantatjats de RAC1, per internet. Ara bé, si el terme "amics" es refereix a més d'un, la pantalla de l'ordinador pot quedar petita.
Una altra opció és sortir al carrer, que et toqui l'aire, i tancar-te en qualsevol pub de barri d'aquests que tenen tres-cents plasmes sintonitzats a esports de dinàmica tan intel·ligible com el cricket, el bèisbol, el rugby o el futbol americà. A les grans ocasions —com a la Copa del Món—, tindran la deferència de sintonitzar una pantalla amb la clientela forana.
Si voleu carnassa —és a dir, en un Barça-Madrid— podeu provar sort a La Nacional, al cor del barri de Chelsea. Tot serà que la banderota espanyola de la porta, que rivalitza en mida amb la de la plaza Colón de Madrid, no us tiri enrere. A dins, hi trobareu un ambient hostil amb regust de tauromàquia i caliquenyo, de bar de poble ejpañó amb vells inclosos, que sembla que no s'hagin adonat que juguen al mus al cor del barri més gai i més ple de galeries d'art de NY, i jovenets madrilenys de fenotip MBA (Master of Business Administration): cabell engominat i efígie a cavall sargida al pit. El mateix, a la Casa Galícia de Queens; però almenys allà et fas passar la impressió inicial a base d'un bon polbo á feira.
L'opció menys cañí de les que es fan i es desfan és aquest sports bar de la tercera avinguda i el carrer dotze "where football is religion!" que duu el nom d'un western de Henry Hathaway, Nevada Smith, protagonitzat per Steve McQueen. El Nevada Smith's acull la Penya Barcelonista New York City Nevada Smiths i ofereix, des de 1999, els partits del Barça: com va prometre el propietari del bar si, a la final de la Copa d'Europa d'aquell any celebrada al Camp Nou, el Manchester United derrotava al Bayern Munich. I així fou.
Aquesta tarda, a les quatre hora de NY, poc abans de l'inici del partit Llevant-Barça, érem al Nevada. Tot d'una, ha començat a sonar l'himne amb lletra de l'Espinàs (A peu pel... camp que és un clam) i ha entrat el President del FC Barcelona, que havia vingut a veure el matx amb els aficionats culers de Nova York. És tot un senyor, i un bon jan. I, ves per on, m'ha vingut al cap el títol d'una obra de teatre delirant del Toni Albà. Ja ho dic jo, digne de psicoanàlisi.
M'he quedat amb la promesa del propietari del Nevada, la va fer quan faltaven cinc minuts per acabar el partit? ;-)
ResponEliminai què, i què? Li has dit alguna cosa? JA us ha explicat això del nou camp nou? (arquitectura populista, ja en parlaré al blog).
ResponEliminaLi he dit que el "tortell" multicolor no m'agrada. Que sembla la torre Agbar en forma d'ensaïmada.
ResponElimina;-)
"Tot un senyor"?? Deixa'm que ho dubti... Serà quan no li fan preguntes incòmodes..
ResponEliminaSi. Ja em va semblar que et tallava de mala manera allà al carrer davant del Nevada. Quina era la pregunta incòmoda?
ResponElimina--
Per cert, quan era a Barcelona vaig llegir a l'AVUI el teu article en la sèrie "Empresaris catalans a l'estranger" sobre aquest científic que dirigeix una empresa de diagnòstic pre-implantacional a Nova Jersey. Felicitats per la bona crònica!
Jo em quedo amb Casa Galicia, nomes pel "pulpo a la gallega" i les tapes ja val la pena el viatge a Queens i tan es val si el Barça guanya o no.
ResponEliminaJo també voto pel pop de Casa Galicia, tot i que el darrer cop sort del hat trick d'en Messi contra l'innombrable, sinó se m'hagués atravessat.
ResponEliminaAra, de la visita del Laporta he de reconèixer que em mata la curiositat de saber qui li va deixar un Maybach de 488.690 euros (més de 81 milions de pessetes) per passejar per Nova York.
Agh! Nova York i Barça!!!!
ResponEliminaES PEC TA CU LAR!
defak,
ResponEliminaveig que has fet els deures i una mica de recerca pel que fa al Maybach. Tot i que la cortineta de color cafè amb llet tipus cotxe fúnebre no feia per un vehicle d'aquest preu.
Ostres, en Guillem ja ha descobert quina era la pregunta incòmoda... ;-)
ResponEliminaGràcies Miquel!