Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris

Si no t'avisen t'endús un ensurt dels bons. Ja m'ha passat altres cops i com que tinc una formació en esperit sant —i en pare i en fill, tot sigui dit de pas— més aviat pèssima, d'un any a l'altre em torno a sobresaltar. Deu ser la manca de costum. I suposo que hi contribueix l'absència, en aquest país, tant de Carnaval com de dijous llarder —amb botifarra d'ou inclosa—, amb perdó del Mardi Gras de la Louisiana; i que tant la quaresma com la setmana santa i altres festes cristianes tinguin en comú amb llamps i redobles de bateria que no saps mai quan cauran, on cauran, ni el mal que faran.

Així les coses, aquest migdia m'hi he tornat a trobar. I direu, amb què? Doncs amb persones de totes les edats que duien una marca feta amb cendra al bell mig del front. No hi he caigut fins a la segona o la tercera persona amb què m'he creuat: És dimecres de cendra! I és que en aquest racó de món de religiositats fervents on hi conviuen, com deia Pla, una "diversitat de formes i de contingut religiós de diferents sectes [que] no sembla pas, en cap cas, un factor separatiu entre la població del país", es prenen molt seriosament això de la litúrgia i de l'outfit. Ai las, si almenys enterressin la sardina!