Nova Orleans (I)

Nova Orleans, ciutat fantasma un any després del pas de l'huracà ens dóna la benvinguda, més enllà d'escalèxtrics impossibles, amb un Superdome de reminiscències apocalíptiques: allà on centenars de persones s'amuntegaven esperant l'ajuda que mai va arribar.


Ara, el no res. Més de la meitat de la població no ha tornat. Per tot, barris deshabitats, cases en construcció, moltes en deconstrucció. Garden district de mansions d'un colonialisme senyorial on els fantasmes del passat prenen el te amb d'altres de més recents. En algun lloc va quedar la petja francesa i castellana, esborrada ara per una marca amb ca de Katrina.


French Quarter o Vieux carré...pedra antiga inamovible, balcons de ferro forjat. L'huracà bé es podia haver endut aquest turisme de souvenir de plàstic clònic madeinchina o l'olor de vòmit de l'endemà al carrer del borbó. Potser és la millor olor per un carrer que duu nom de tan insigne nissaga de monarques.


Bourbon Street ben bé podria ser el carrer principal de Lloret o Calella de la costa. Potser l'huracà va dur aquest tipus de turisme globalitzat i es va endur el jazz autòcton cap a altres latituds. El carrer del borbó és, de nit, un anar i venir d'un extrem a l'altre de la rue, de dalt a baix, d'un ritual d'aparellament particular més propi d'un documental de Discovery Channel. Grups d'homes. Grups de dones. Predomina l'estètica hiphopera. Roba ampla, sobretot per a ells. Prêt a porter impossible, per a elles. Pinta a mode de peineta. Pinta, sisí, una de debò! Jaquetes d'home anunci. Pantalons tres-centes talles més grans.


El ritual consisteix en mirar-se de lluny, interactuar breument i verbal. Fer cara de pocs amics (ells). Una mena de West Side Story o Grease en versió del sud i segle vint-i-ú.