Mueck, Leibovitz, etc.

Tarda gèlida de museu. Era d'aquestes tardes de desembre en què el sol es pon d'hora i en què la temperatura hivernal convida a quedar-se a casa, o bé tancar-se en un bar amb un cafè amb llet per escalfar-te les mans i amb una bona conversa. També són tardes de museu, d'aprofitar excursions urbanes d'interiors que els dies llargs de l'estiu havien posposat. Un parell d'exposicions al Brooklyn Museum (BM) valien l'excursió fins a Prospect Park la tarda de dissabte. El matí l'havíem cremat entre parades d'artesania a Union Square.
Un error de càlcul ens va fer sortir ben lluny del museu, a l'estació de Prospect Park del Q Train, i després de vorejar un bon tram del parc, per fora, vam arribar a l'entrada principal del BM. Aquesta on l'escalinata neoclàssica fa temps que va ser substituïda per una estructura moderna i elegant de vidre, acer i fusta que mena directament al vestíbul del museu.
L'objectiu: les exposicions de Ron Mueck i d'Annie Leibovitz.

L'exposició monogràfica Ron Mueck, reuneix diverses obres de l'escultor hiperrealista nascut a Austràlia el 1958 i format a la Gran Bretanya. Mueck executa les seves escultures amb resina, fibra de vidre o silicona, amb les quals reprodueix amb detalls inimaginables el realisme del cos humà.

L'exposició mostra creacions tant de petit format com les de grans dimensions, que han donat a conèixer l'artista, i permet endinsar-se en el procés creatiu de Mueck. L'obra de l'escultor interacciona amb l'espectador, que se situa de forma particular a l'entorn de l'escultura, la qual retorna la mirada a l'observador.


Mask II, Two Women, A Girl, Big Man, o l'impressionant In Bed són algunes de les peces que es poden veure al BM fins al 4 de febrer.


La mostra Annie Leibovitz: A Photographer's Life, 1990–2005, retrospectiva de l'obra recent de la fotògrafa americana, se centra en més de dues-centes fotografies preses per Leibovitz en les darreres dues dècades per a revistes com ara Vanity Fair i Rolling Stone, intercalades amb fotografies personals que retraten el naixement dels seus tres fills –que va tenir més enllà de la cinquantena després d'una vida professional absorbent–, la vellesa dels seus pares, i la seva relació amb Susan Sontag; inclosos els darrers anys de vida de l'escriptora i la seva malaltia.


Són aquestes instantànies personals, i el contrast amb les d'encàrrec, el punt fort de l'exposició. La cobertura del setge de Sarajevo amb Sontag i la redacció clandestina del diari Oslobođenje, un retrat de la seva mare, o Sontag a l'hospital, conviuen amb la frivolitat dels rostres de l'star system, de governants i militars de rang. És en la mirada propera que el talent de la retratista es mostra tal com és: sincer, veraç i autèntic.