dimarts, 23 de gener de 2007

"coses que no costen"


"coses que no costen", coses que fan que tot pugui ser més fàcil... i més alegre...




















El cafè, de bon matí, que ens ajuda a connectar-nos amb el (nostre) món exterior. També el grugrugrú que fan les cafeteres de tipus italià quan comença a sortir-hi el cafè. ¿I si és algú altre qui el fa, i te n'arriba la flaire quan encara mandreges entre els llençols? Ah, és clar: mandrejar entre els llençols. Amb tu o sol. El cafè, de bon matí, ara de cafetera de debò, a...posem per cas la Virreina, amb un sol oblic que es filtra pels arbres que hi ha a la plaça. I aquí entra en escena aquella llum tan especial de Gràcia als matins. Però aquest cafè només per la bona companyia i la bona conversa.


Despertar-se a quarts de quinze quan els carrers encara no són posats. I no per imperatiu, sinó perquè ens dóna la gana. I passejar per qualsevol ciutat del món, encara deserta, com si en fóssim els únics habitants. Sols pel gust de (retrobar) la llum (de Gràcia) als matins.

Veure caure quatre (o quatre-cents) flocs de neu, sigui a Barcelona o a Nova York, cap a finals de setmana. Si pot ser de nit. I despertar-se amb els carrers emblanquinats.

La sensació de les meves mans dins dels guants de llana. Quan a fora fa fred.
La sensació de les teves mans dins les meves butxaques. Agafades a les meves mans. Quan a fora fa fred.

Els peus descalços, a la sorra. Els teus entortolligats amb els meus. El gust de l'aigua salada. Quina cosa!

Un petó minúscul i furtiu als llavis, gairebé imperceptible, com si ens descobríssim una altra volta. Salat.

La tonada que xiulo inconscientment (sempre), cada dia una de nova, quan comença a xiular el cafè.

El vent que em glaça les idees i em recorda que sóc viu. Les puntes dels teus dits, quan m'acaricies i em recordes que sóc viu. El pas dels dies i tot el que n'aprenem (i n'aprehenem) simplement pel fet que passen, i pel fet que som vius. Què en som, de vius! (en tots els sentits).

Una bona història ben explicada, sigui plana rere plana, fotograma rere fotograma, compàs rere compàs...(o a cau d'orella) perquè parla de nosaltres, o d'altres que són com nosaltres.

Adonar-nos que tots som iguals, encara que (encara) hi hagi algú que ens vulgui fer creure el contrari. Tots i cadascun de nosaltres amb les mateixes febleses, emocions, sentiments, i il·lusions. Adonar-nos que tot seria més senzill si no ens sabéssim/creguéssim imprescindibles. Adonar-nos que el fet de reconèixer que som iguals ens fa diferents, potser individualment únics; d'alguna manera irremeiablement irrepetibles.

I aquí tornem, a l'oloreta del cafè. De bon matí.




l'encàrrec
el comentari
the most important things d'Ester Partegàs

4 comentaris:

  1. sisisisis tantes coses que no costen gens!!!! Jo en tinc una que mai em falla estigui on estigui: mirar les fulles dels arbres com brillen sota el sol...com sóc una mica miop em trec les ulleres i ho veig tot com màgic i brillant! mhmmm... m'encanta!!!! :)

    ResponElimina
  2. Ah, tu també ets fan de les paraules de neó!

    ResponElimina
  3. Coses que SÍ que costen: un post perfecte.

    ResponElimina
  4. No hi ha casualitats. Potser causalitats que circulen en freqüències i dimensions similars.
    ...I els blocs en són les autopistes

    ResponElimina