A city that never sleeps
Nobody feels any pain
Tonight as I stand inside the rain
Bob Dylan
Amb ella hem passejat per Manhattan. Hem anat a veure l'illa des de més enllà; com, una a una, s'anaven encenent totes les llumeneres de la ciutat de línies verticals, tot caminant per molls deserts. Amb ella hem creuat el riu de l'est per camins de ferro elevats. Hem voltat fins que ens han sortit butllofes als peus; ha escoltat, pacient, un dels meus monòleg inacabables d'amor a Nova York, fins que les orelles li han fet mal. Hem sopat a SoHo i al Village, amb llum d'espelmes; i, mentre sopàvem, ens hem transportat a altres racons del món. L'he duta a veure on na Sally va fingir un orgasme per en Harry; i ens els hem hagut d'imaginar a través d'una persiana abaixada. Ens hem perdut per LES i hem tancat la nit amb música i cerveses a The Living Room. Amb ella, del tot inesperada.
Estàs tu bonito per a parlar de geeks, senyor pometa. Ella? Qui és ella? Tu i els teus misteris... Cuisa't que encara t'atacarà un plush dels meus...
ResponEliminaaaaaaaaaaaaaaaaaara ho entenc (-;
ResponElimina...i jo que estic explicant ara la deixis personal, les pressuposicions, les inferències, la construcció de les persones discursives...
ResponEliminauf! Quin material tan fantàstic! (que no faré servir a classe, és clar)
qui serà, serà??
ResponEliminaa-a
To be continued...
ResponElimina...or to be imagined.
ResponEliminaSi ho arribo a saber que aixecaria polseguera, faig un text amb punts sobre les is.
Jo creia que ella era... la cançó.
ResponElimina