dimecres, 4 de juliol de 2007

Loisaida

Kasadela

Això ho podríem titular Casualitats de tipus musico-casolà a restaurants asiàtics. I és tan senzill com asseure's a una taula d'un petit restaurant tailandès de Brooklyn i que al fil musical hi estigui sonant Wagner Pá, o que a un altre restaurant, aquest cop remenut, japonès i de Loisaida, hi soni el piano de joguet de Pascal Comelade que acompanya la veu de setí de la Polly Jean Harvey. I és que l'amor aviat pot anar perdent pistonada. And love too soon can fade away. I no és pas tan estranya la connexió comeladenca-nipona si tenim en compte que el Japó ha parit una banda com Pascals, que s'inspira en el geni del rossellonès.
Clourem aquest post —calaix de sastre— amb tres apunts: el japonès era més aviat un bar de sake i el menjar tenia les dimensions d'uns aperitius, tot i ser exquisit; a la cambrera l'havia atacada un plomer o estoig de color groc intens (model Kill Bill), si tenim en compte que duia el monyo (ki-monyo) falcat amb cinc —si senyors—, cinc, bolígrafs de la casa Staples; i del barri on es troba el restaurant en diuen Loisaida; transcripció fonètica, en alfabet no fonètic, de la pronuncia porto-riquenya de Lower East Side. Literal.

2 comentaris:

  1. El ki-monyo hauria de ser el ki-castanya en català correcte. Però el que la cambrera portava devia ser un monyo en valencià (és a dir un pentinat). Aquest "monyo" potser és la manera d'atreure l'atenció dels clients per evitar que es fixin en les dimensions reduïdes dels plats, que si són de peix cru més val que siguin petites (així els efectes de la intoxicació seran més lleus).

    ResponSuprimeix