divendres, 10 d’agost de 2007

On the road... again

The http://www2.blogger.com/img/gl.link.gifBlack Crowes (3)

Dijous a la nit vam tenir una treva entre el tornado i les pluges i, tot i el cartell de rain or shine, que indica que el concert es farà tan si plou com si fa sol, al final només van caure quatre gotes i vam poder gaudir d'una nova visita de The Black Crowes a la ciutat que, fa un parell d'anys, els va veure renéixer amb cinc nits memorables al Hammerstein Ballroom. Aquest cop era una sola nit i en un dels pocs llocs de Nova York on encara no havien tocat: el Central Park Summerstage.

A l'hora de ressenyar un concert dels Crowes, sóc molt parcial. Fa gairebé quinze anys que els vaig veure per primera vegada, un sis de desembre de 1992 al Zeleste de Barcelona. Era la gira del segon disc, The Southern Harmony and Musical Companion, i tots érem molt més joves: els que llavors tenien un quart de segle ara ja han entrat a la quarantena i els que érem adolescents ara freguem la trentena.

Però, tot i això, els Crowes continuen ben plens de força. I així ho van demostrar dijous a la nit, durant gairebé dues hores. De la formació clàssica de la banda —la que va visitar Barcelona fa quinze anys— en resten Chris Robinson (veu), el seu germà Rich (guitarra) i Steve Gorman (bateria). Marc Ford, a qui vam poder veure al concert de l'estiu passat a Jones Beach, va tornar a deixar la banda cap a finals d'any i ha estat substituït per Paul Stacey, guitarrista britànic que ha acompanyat Chris Robinson als seus discos en solitari i que, darrerament, ha participat a la producció del futur nou disc dels Crowes; primer en estudi des de 2001. Adam MacDougall, que també col·labora en aquest enregistrament, és el nou teclista del grup en substitució d'Ed Harsch. Finalment, Sven Pipien els acompanya al baix i ja pot considerar-se un component clàssic de la banda, de la qual en forma part des de finals dels noranta.

Era la setena vegada que els veia, després de Barcelona (Zeleste 1992, Vall d'Hebron 1995, Zeleste 1997, Palau Sant Jordi 1999); Londres (Shepherd's Bush Empire 1999); i Nova York (Jones Beach Theatre 2006), i puc dir que, tot i els canvis a la formació continuen sonant molt bé. El concert de dijous es va estructurar a l'entorn d'un set list poc extens (vegeu-lo més avall), només catorze cançons, algunes de les quals van ser allargades en jams interminables, marca de la casa dels d'Atlanta, hi va haver lloc per a les versions (el Good Morning Little Schoolgirl de Chuck Berry al bell mig de My Morning Song), i no hi van faltar clàssics com Sting Me, Jealous Again, Sister Luck, o Remedy. De fet, l'elecció de les cançons va ser ben clàssica i va raure principalment en els tres primers discos de la banda: Shake Your Money Maker (dos temes), The Southern Harmony and Musical Companion (set temes) i Amorica (tres temes), més Soul Singing, procedent del darrer disc Lions (2001) i Oh Well, versió dels Fleetwood Mac de Peter Green.

El concert va tenir moments contundents, com l'arrencada amb el quartet format per No Speak No Slave, Gone, Sting Me i My Morning Song, o la clausura apoteòsica amb Remedy; i també hi va haver lloc per a aquests mitjos temps melòdics (Sister Luck, Thorn in My Pride, Wiser Time) on els Crowes es transfiguren en els Allman Brothers.

Dijous a la nit, la treva meteorològica ens va permetre gaudir de The Black Crowes a l'aire lliure, al Summerstage de Central Park, i els d'Atlanta van demostrar —per a la nostra satisfacció— que tornen a ser a la carretera altre cop: quinze anys després.


--
Fotos del concert de The Black Crowes al Flickr de La Llumenera.


Recull d'actuacions al David Letterman's Late Show
(on es pot veure que el temps passa pels Black Crowes, però també pel Letterman)

1990 - Jealous Again.
1991 - She Talks To Angels.
1994 - Feelin' Alright.
2001 - Soul Singing
2004 - 40 Days (Chris Robinson's New Earth Mud)
2007 - Wiser Time


The Black Crowes - Central Park Summerstage Set List

No Speak No Slave
Gone
Sting Me
My Morning Song > Good Morning Little Schoolgirl > My Morning Song
Sister Luck
Jealous Again
Hotel Illness
Downtown Money Waster > Jam >
Thorn In My Pride
Soul Singing
Sometimes Salvation
Wiser time
Remedy
- encore -
Oh Well


Luther Dickinson dels North Mississippi All Stars va tocar la guitarra a "Downtown Money Waster" i "Thorn In My Pride"

2 comentaris:

  1. "Oh well", un gran tema sens dubte que també podem trobar en un disc collonut dels Black Crowes amb Jimmy Page en directe. En el disc reversionen els més grans de tots els temps, els Led Zeppelin. Llarga vida al rock'n'roll!

    ResponSuprimeix
  2. Si senyor!
    Un gran disc i un gran concert...
    només ells podien tocar Led Zeppelin al costat de Jimmy Page i que no sonés de mentida.

    ResponSuprimeix