Pernil i Jamón

Tot i que el temps no acompanya i que el cansament acumulat de les darreres setmanes m'aconsella quedar-me a casa, l'ocasió mereix l'esforç i agafo l'autobús crosstown del carrer setanta-dos per creuar el Parc de l'est a l'oest. A Park Avenue, veig els arbres de Nadal que, il·luminats, guarneixen la mitgera. Encara hi ha piles de glaç per tot.

L'autobús travessa Central Park per sota, pel túnel que hi ha a l'alçada del carrer seixanta-sis. De nit, la massa arbòria del Parc és un gran rectangle de foscor al mig d'una illa de llum.

Un cop a l'oest, baixo a la bus stop del carrer setanta-dos, davant del Dakota Building, creuo el carrer i em fico al subway. El trajecte és llarg, perquè pujo a través de Harlem fins als Washington Heights. A l'estació del carrer cent vint-i-cinc, canvio de tren: d'un C, local, a un A, exprés; i d'aquest, finalment, en baixo cinquanta carrers més al nord.

A fora, del primer que me n'adono és que, a diferència de l'Upper East, aquí hi ha molt més glaç acumulat a les voreres —simplement, perquè ningú s'ha preocupat de treure'l del mig. Els edificis no són tan alts i els embats del vent són molt més forts en aquest colze nord de l'illa.

Per recuperar-me del xoc tèrmic, abans del concert em refugio en un bar cubà i, tot sigui dit, aprofito per sopar-hi. Demano un sandvitx de la mateixa nacionalitat que el local. La clientela és formada, en la seva totalitat, per homes.

A la barra, dues cambreres xerren amb vivacitat de les mans. La més gran li explica a la més jove que l'aigua de l'aixeta surt glaçada, que té les mans desfetes de tant rentar plats, i que la seva filla li ha dit "Mami, mira que tus manos parecen las de una mujer mucho mayor"; en definitiva, que no té temps de cuidar-se com fa la cambrera jove. L'altra li respon que sí, que ella sempre troba temps per aquestes coses, que avui diumenge, s'ha llevat a les cinc del matí per anar al gimnàs i que, després, ha anat a missa. I amén.

El sandvitx és el parent cubà del pepito de llom i, a banda de dur pernil, que és el que ells en diuen jamón, duu pernil, que és el que nosaltres en diem llom. I formatge i cogombre, i està fet a la planxa.

Entre les begudes del bar, ressegueixo la petja catalana al Carib en els noms familiars dels Brugal, els Bacardí i els Barceló; i em sorprèn la presència d'un tal Vicente Bosch, de Badalona...com l'Anís del Mono.