dilluns, 4 de febrer del 2008

“La A”

Hudson Sunset (4)Dreams Come To Life

Avui ha estat un dia estrany. Ha començat nevant, amb temperatures per sobre del zero. Calor, pels estàndards hivernals de Nova York. A la feina, algunes converses caçades al vol sobre el partit d'ahir. D'altres, sobre el súper dimarts de demà.

Després, ja m'he col·locat els auriculars i m'he aïllat. Les dues hores —sagrades de cada dia— del podcast de Minoria Absoluta a RAC1, una mica de Talk of the Nation a l'NPR, i In Rainbows de Radiohead. També algun que altre acudit de l'Eugenio,

Se encuentran dos tíos i un li diu a l'altre “caramba Don Genaro, ¿cómo hace usted para conservarse tan joven?” “mire” diu “no discutiendo con nadie” diu “hombre, por eso no será!” diu “bueno, pues no será por eso.”


Sovint, Nova York és com una gàbia que t'atrapa, i la feina és com una gàbia que t'atrapa a Nova York. Hi ha molt de Síndrome d'Estocolm en això. I molta veritat. Avui quan he plegat, tocades les deu, el carrer era tot mullat. Un bloc més enllà, hi plovia. Weird.

5 comentaris:

  1. La feina és una gàbia que t'atrapa a tot arreu ... si et serveix de consol. Ara, les teves gàbies son com les nines russes, una dins l'altre

    ResponElimina
  2. Les ciutats ja ho tenen això. Hi ha tot el que necessites per al dia a dia. Jo, a Nova York, en un radi de quatre carrers hi tinc de tot; no em cal anar més enllà; podria passar-me setmanes i setmanes sense sortir d'aquest radi de quatre carrers. I el mateix, en una altra escala, passa amb la ciutat. D'alguna manera, t'atrapa i poden passar mesos i mesos que no has sortit a veure verd i a respirar aire fresc. Molta culpa d'això la té viure a deu minuts caminant de Central Park.

    Jaume, tu ho has dit: són com nines russes.

    ResponElimina
  3. "Ah, pues es verdad!" "La A"

    ResponElimina