“La A”

Avui ha estat un dia estrany. Ha començat nevant, amb temperatures per sobre del zero. Calor, pels estàndards hivernals de Nova York. A la feina, algunes converses caçades al vol sobre el partit d'ahir. D'altres, sobre el súper dimarts de demà.

Després, ja m'he col·locat els auriculars i m'he aïllat. Les dues hores —sagrades de cada dia— del podcast de Minoria Absoluta a RAC1, una mica de Talk of the Nation a l'NPR, i In Rainbows de Radiohead. També algun que altre acudit de l'Eugenio,

Se encuentran dos tíos i un li diu a l'altre “caramba Don Genaro, ¿cómo hace usted para conservarse tan joven?” “mire” diu “no discutiendo con nadie” diu “hombre, por eso no será!” diu “bueno, pues no será por eso.”

Sovint, Nova York és com una gàbia que t'atrapa, i la feina és com una gàbia que t'atrapa a Nova York. Hi ha molt de Síndrome d'Estocolm en això. I molta veritat. Avui quan he plegat, tocades les deu, el carrer era tot mullat. Un bloc més enllà, hi plovia. Weird.