Les Parapluies de Cherbourg
Dies de feina, de visites, de moltes fotografies, de molt portes endins, però també de molta ciutat. La primavera, que a Nova York és curta, hi ha dies que pot semblar que s'ha instal·lat per sempre a la ciutat; són les Aguas de Março de Jobim. Els cirerers fa dies que els ha caigut la flor. Temps de pluja i refredats, cels blaus i ventosos. I paraigües xinesos esclafats contra l'asfalt (a Brooklyn).
és una imatge estremidora, i tan real que em recorda a tots els cadàvers de paraigües que el vent acostuma a regalar-nos cada cop que hi ha una tempesta.
ResponEliminaTornes a ser ací. Ja veig que el meu temor era infundat. M'alegre molt.
ResponEliminaAl flicker, la sèrie de paraigües caiguts és esplèndida. Només hi falta la melodia de, per exemple, "Paisatges després d'una desfeta". Que la podries crear?
ResponEliminaUffff Miq..que semblava que no tornaves...esplèndida la sèrie de les parapluies...aquí a la vella Europa els verds tornen a ser al paisatge, la pluja ha tornat i ens està remullant suaument i insistent...
ResponEliminaben tornat
Em recorda un paigua que em vaig comprar a N.Y. Va durar el temps de desplegar-lo, ni un segons més, ni un segon menys...
ResponEliminaBona imatge.
Talment són així. Els paraigües trencats de Nova York surten després de la pluja, com els caragols.
ResponElimina;-) Gràcies pels comentaris.
A Barcelona, d'ençà que els pakis venen paraigües, quan plou les papereres en van plenes, com si fossin l'envoltori d'un berenar.
ResponEliminaAguas de março, Jobim. M'apassiona.