dilluns, 11 d’agost de 2008

Un dijous d'agost, camí de l'aeroport

Glassland, 4

El metro de Nova York van construir-lo amb previsió: les estacions són llargues, els vagons són llargs i els trens, de vagons, en tenen vuit. A banda d'això, hi ha trens que són locals i que paren a totes les estacions, i n'hi ha que són exprés i que paren únicament a les d'enllaç —les principals—, situades a cada quatre o cinc de les altres.

Tenir casa al costat de la feina (o la feina al costat de casa que, a efectes pràctics, és exactament el mateix) fa que t'enfrontis a la gran ciutat d'una manera molt diferent. T'estalvies les hores puntes (rush hour) als transports públics, les cues i les aglomeracions. Rarament agafo el metro en aquestes condicions i, per això, quan ho faig, a banda de sentir-me afortunat pel pa nostre (i la tranquil.litat) de cada dia, percebo tot d'una la ciutat de debò: el pols real de la gran urbs.

La gent va amb presses; alguns, fins i tot, corren per no perdre l'enllaç entre el metro i el tren. És el paradís dels auriculars i dels micròfons, de les Blackberry i dels iPhones. Tothom hi juga o aprofiten el commute per a llegir correus electrònics o enviar-ne. Tots aïllats del món exterior immediat i connectats alhora amb el d'una mica més enllà per telèfon o el que hi ha encara més enllà a través d'internet. Una noia (oh! my gosh) parla per telèfon i planifica amb el seu interlocutor les copes del vespre a la ciutat baixa.

Sort que al metro de Nova York encara no hi ha cobertura de telefonia mòbil. Aquí al tren, te n'adones que la gent és sorda. La noia que ha arranjat les copes d'aquest vespre continua en veu molt alta amb una segona trucada, i un home, dues files més endavant, li respon (també en veu alta, però en espanyol) des de la seva conversa telefònica particular.

Els aiguamolls del sud de l'Estat de Nova Jersey, sempre m'han semblat un paisatge més aviat madmaxià: amb els tons marronosos de l'hivern, les vies del tren, les fàbriques, zones industrials, hangars abandonats i la proximitat de la ciutat suburbial sense llei que és Newark. Però avui, amb la llum baixa d'una tarda d'agost, un cel de grans horitzons, de perspectiva americana, i la verdor dels canyissars, de la vegetació de ribera, els rierols i els canals de les maresmes, m'ha semblat que encara té una certa gràcia.

7 comentaris:

  1. Els millors "raps" que he sentit han sigut dins el metro de NY, rush hour, ple com un ou, i a dins d'un vagó (no pas a l'andana).

    Es ben cert que és una ciutat que ha interioritzat el metro de forma definitiva.

    Ara, el caos que es forma amb les direccions i les parades durant els caps de setmana no el vaig entendre...

    ResponSuprimeix
  2. Em sent estressada només de llegir-ho.
    Bones vacances.

    ResponSuprimeix
  3. Diuen que cada cop som més associals, per culpa dels "auriculars i dels micròfons". A mi em sembla que, justament gràcies a ells, cada dia som més "socials", com a mínim amb el nostre cercle: als qui abans contactàvem esporàdicament, ara els contactem via sms, e-mail, mòbil... ¿No serà que som igual de "socials", però d'una altra manera?

    Salut.

    ResponSuprimeix
  4. Ja m'agradaria anar-me'n de vacances. El viatge era per recollir visites.

    ResponSuprimeix
  5. Miq,

    quan es fan vacances a NY?....aquí tots estem preparant o fent-ne...per cert, et deus trobar mil catalanets a NY ara...sembla que hi ha fal·lera per anar-hi...
    salut

    ResponSuprimeix
  6. M'encanta la rush hour perquè la visc des de fa uns dies però no la pateixo. Estic parcialment d'acord que ens estem socialitzant d'una altra manera i amb gent amb qui abans hi parlàvem un cop al mes ara ens la trobem al messenger o, com a mínim, fent comentaris en un correu col·lectiu. Però al metro de NY la gent a part dels iphones, i els portàtils porta ulleres de sol !!! Un símptome que no tenen cap mena d'intenció d'establir relacions socials amb ningú que no soni a través dels seus auriculars. Llavors sí! Si sona pels aparetets parin les màquines!

    ResponSuprimeix
  7. Jo crec que hi ha una mica de tot, que com sempre no es bo no generalitzar. Es a dir, és clar que hi ha persones que adoptin aquesta manera d'anar pel mon per no comunicar-se, i que les noves tecnologies (i maneres de fer), els ho ha beneficiat. Però hom és lliure de triar si en una ciutat de milions de desconeguts no es vol ser comunicatiu. Potser és una manera de ser selectiu, rollo; EL no ja l'estic fent evident, ara soc jo qui decideix si em trec els auricular per preguntar-te, respondre o avisar del que jo cregui. O, ara empraré el facebook o el que sigui per quedar i veure'ns, perquè ara se que ets aquí, et deixes localitzar i abans no hi havia manera de localitzar-te.

    ResponSuprimeix