Un dijous d'agost, camí de l'aeroport

El metro de Nova York van construir-lo amb previsió: les estacions són llargues, els vagons són llargs i els trens, de vagons, en tenen vuit. A banda d'això, hi ha trens que són locals i que paren a totes les estacions, i n'hi ha que són exprés i que paren únicament a les d'enllaç —les principals—, situades a cada quatre o cinc de les altres.

Tenir casa al costat de la feina (o la feina al costat de casa que, a efectes pràctics, és exactament el mateix) fa que t'enfrontis a la gran ciutat d'una manera molt diferent. T'estalvies les hores puntes (rush hour) als transports públics, les cues i les aglomeracions. Rarament agafo el metro en aquestes condicions i, per això, quan ho faig, a banda de sentir-me afortunat pel pa nostre (i la tranquil.litat) de cada dia, percebo tot d'una la ciutat de debò: el pols real de la gran urbs.

La gent va amb presses; alguns, fins i tot, corren per no perdre l'enllaç entre el metro i el tren. És el paradís dels auriculars i dels micròfons, de les Blackberry i dels iPhones. Tothom hi juga o aprofiten el commute per a llegir correus electrònics o enviar-ne. Tots aïllats del món exterior immediat i connectats alhora amb el d'una mica més enllà per telèfon o el que hi ha encara més enllà a través d'internet. Una noia (oh! my gosh) parla per telèfon i planifica amb el seu interlocutor les copes del vespre a la ciutat baixa.

Sort que al metro de Nova York encara no hi ha cobertura de telefonia mòbil. Aquí al tren, te n'adones que la gent és sorda. La noia que ha arranjat les copes d'aquest vespre continua en veu molt alta amb una segona trucada, i un home, dues files més endavant, li respon (també en veu alta, però en espanyol) des de la seva conversa telefònica particular.

Els aiguamolls del sud de l'Estat de Nova Jersey, sempre m'han semblat un paisatge més aviat madmaxià: amb els tons marronosos de l'hivern, les vies del tren, les fàbriques, zones industrials, hangars abandonats i la proximitat de la ciutat suburbial sense llei que és Newark. Però avui, amb la llum baixa d'una tarda d'agost, un cel de grans horitzons, de perspectiva americana, i la verdor dels canyissars, de la vegetació de ribera, els rierols i els canals de les maresmes, m'ha semblat que encara té una certa gràcia.