dimecres, 15 d’octubre del 2008

Sesame Street

Soul

Sempre m'han indignat els abusos d'autoritat. Suposo que la cosa em ve d'herència; un cop quan era petit, recordo que havíem anat a visitar la família a terres castellanes i a la carretera ens va parar un control de la guàrdia civil. Era l'època que els del tricorni es dedicaven a organitzar cops d'estat com qui no vol la cosa. El cotxe duia ben visible la be majúscula de Barcelona a la matrícula i una família tipus, a l'interior, formada per una mare, un pare, una àvia i un marrec, que és qui narra aquesta anècdota. Si no em traeix la memòria (i si ho fa, que m'esmenin la plana), el meu pare duia el carnet de conduir caducat de feia tres dies; i no sé quines altres pessigolles ens va voler trobar el guàrdia que, al final, va acabar dient que la meva mare no duia el cinturó posat, quan tot just se l'acabava de descordar. La frase va ser la gota que va fer vessar el got, i que va acabar amb la paciència de la meva mare, que va saltar feta una fúria i li va etzibar al guàrdia civil un “¿pero usted nos quiere joder o qué?” ben clar i català, encara que doblat a la llengua de l'imperi.

L'herència té aquestes coses, i aquest vespre quan plegava de la feina he estat jo qui m'he encarat a un guarda de seguretat de l'edifici on treballo; un guarda de seguretat que feia quatre, cinc o sis com jo. Tan bon punt he baixat de l'ascensor, me n'he adonat que m'havia descuidat la jaqueta a dalt i volia tornar enrere a cercar-la. No havia ni traspassat la cinta del vestíbul, que delimita d'una manera una mica Barri Sèsam què és a fora de què és a dins, que el guarda ja pretenia que signés al llibre de registre de l'entrada; i això que ell havia vist (o hauria d'haver vist si fes la seva feina com Déu mana) que tot just acabava de sortir de l'ascensor que té als nassos i que no havia fet ni quatre passes endavant. M'hi he negat en rodó i he intentat fer-li entendre que no tenia cap mena de sentit (pràctic) que signés al llibre si encara era a dins; i més encara tenint en compte que ni m'havia demanat que m'identifiqués amb la targeta magnètica. Però no hi ha hagut manera, em volia fer passar per l'adreçador de totes totes, i quan la capacitat del vigilant per a mantenir un debat, com el que a hores d'ara mantenen els candidats Obama i McCain, s'ha esvaït completament i ha vist que tenia al davant un espàrring dialècticament més hàbil que no pas ell, ha optat per teatralitzar una mena d'amenaça despenjant el telèfon; per trucar a qui? —m'he demanat. Com que no volia allargar excessivament la comèdia i el més important era anar a recollir la jaqueta, he acabat signant i llestos.

17 comentaris:

  1. Al final, el "dialècticament" inhàbil ha aconseguit el que volia. Espero que aquell guàrdia civil no fos tan afortunat!

    ResponElimina
  2. Típic de NY. Donen poder a gent que no té dos dits de front. L'únic requisit és que compleixin ordres sense qüestionar-les. Jo tinc mil exemples com aquest per explicar...

    ResponElimina
  3. Doncs jo tota la vida he tingut pànic a la guàrdia civil. Suposo que prové de les moltes vegades que de petit em van despertar apuntant-me amb una metralleta. Eren controls que hi havia, crec recordar, a l'altura de Peralada de camí al Port de la Selva. El per què ho feien? Qui sap...

    I sobre els guardes de seguretat, també tinc un munt de males experiències... per culpa de la seva innata estupidesa humana suposo.

    ResponElimina
  4. Guàrdia civil, guardia de NY, mosso d'esquadra, no us penseu amics que hi ha massa diferència.

    Fa tres dies, surto escopetejat del metro per asistir a una reunió, anava tard, se'm posa al davant un armari amb uniforme de mosso que a més duia un simpàtic gos com a parella de fet:
    -Bon dia,-diu amb to de no voler desitjar-te bon dia-em pot dir on va si us play?- us ho juro, enmig del carrer i perquè si.
    -A una reunió, vaig molt tard, si em pot fer el favor...- amb cara de "no, no, ara no per favor".
    -I d'on ve?- com si no hagués entès el to.
    -De casa meva, si us plau que faig tard i no voldria...-
    -El D.N.I si us plau?- amb cara de "et fotx xaval, jo la tinc més llarga que tu.
    -Perdoni, li puc preguntar el perquè de tot això?- Mirant a banda i banda, potser al costat hi havia una redada o aluna cosa semblant i les presses no m'ho havien deixat veure.
    -I tant, vostè ho pot preguntar, i jo puc no respondre i posar-li les coses realment difícils.

    Callo, obeeixo, responc amb monosílabs, i aconsegueixo, capcot que em deixi anar en poc mes d'un minut.

    Avui encara m'he llevat de mala llet.Repeteixo, plaça catalunya, hora punta, societat llire, cos policial català, etc, etc, etc...

    ResponElimina
  5. Tot això ens passa perquè actualment ser jove és ser sospitós.

    A la fnac no et molestis mai a tornar els cds al seu lloc perquè el seu "big brother" ho considera una conducta sospitosa.

    ResponElimina
  6. El que explica l'Uri m'acaba de deixar a quadres. Això passa, avui dia, a Catalunya? Estava segur que passa amb els immigrants que "no tenen pinta" d'autòctons, però veig que no només a ells.

    Un policia pot demanar-te el DNI sense donar-te cap explicació? Algun jurista a la sala?

    ResponElimina
  7. A mi també m'interessa molt saber si això m'ho podien fer pel morro,

    de totes maneres a mic ferran, de debò, que no et sorprengui tant, jo ni soc "jove" ni tinc pinta de sospitós de res.

    QUan duia grenyes fins la cintura i cunturó de bales la guardia civil em demanava el dni cada nit que ens trovabem pel carrer (soc de martorell), ja em conexien i ho feien per tocar el que no sona. Pensar que un cop més "maduret" i amb un aspecte "normal" això ja no pasaria era una il.lusió, i que amb els mossos la cosa milloraría va ser una segona innocència.

    Jo no se si es que tinc mala sort, però encara t'en podria explicar un parell mes de lúltim any, si no semblants encara més rabioses.

    Per naturalesa tendeixo a pensar que no tothom és igual, però amb aquest tema no m'ho posen fàcil.

    ResponElimina
  8. amb tot només voldria dir que tinc aquest "fet" dels cossos d'autoritat més que assumit, que lluny ha quedat la meva etapa de reivindicació d'aquestes injustícies. No explico això per queixar-me (ja ho he deixat per impossible), simplement ES AIXÍ. Només ho explico per reforçar la meva teoria; els cossos d'autoritat son molt semblants a tot arreu, amb les seves especificitats, si, però la majoria (jo diria que tots, però el seny em pot i diré "La majoria") amb moltes ganes de "treure-se-la i ensenyar com de grossa és".

    Per altra banda em volgut que el nostre mon els necessiti per vetllar per la nostra seguretat, sabeu allò de quan son amics teus és collonut però quan no ho son ja has vegut oli? doncs això.

    I tallo que el tema ja fa temps que em sembla "cansino".

    ResponElimina
  9. El millor és agafar-s'ho amb ironia... i pensar que si alguns són així és perquè no despengen de gaire alt.

    Per cert, pots tenir 30 anys i portar els cabells ben curts que continues tenint problemes amb segons qui.

    Tot és relatiu i tampoc és just generalitzar. Una vegada a l'Institut del Món Àrab de París vaig conèixer un vigilant que resulta que era valencià i ens va tenir una bona estona explicant-nos anècdotes de la seva feina.

    ResponElimina
  10. Sento dir que els polis (com a autoritat que són) et poden demanar el DNI quan vulguin i tu estàs obligat a ensenyar-lo.

    No us enganyeu, la policia només té una funció: reprimir.

    Ara bé, si no tinguessim DNI, com al Regne Unit, això no ens passaria... :-) però passarien altres coses...

    ResponElimina
  11. Crec que em reservaré el comentari que volia fer per a un altre apunt i deixaré que continuï aquesta discussió animada.
    :)

    ResponElimina
  12. En general els guardies de seguretat d'arreu del món generen conflictes d'aquesta mena.

    El que diu l'Uri és habitual. A més de demanar a qualsevol ciutadà pel carrer que s'identifiqui, en alguns casos fins i tot s'emporten a la gent per formar rodes de reconeixement a la comissaria: "és obligatari participar-hi" li diuen a la gent, "i vosté s'assembla molt al violador que em detingut".

    És legal que et demanin el DNI, però no que no et tractin amb educació. De tota manera pensa que no fa tants anys a mi per anar amb els cabells llargs primer em detenien i després em demanven el DNI. Alguna cosa ha canviat no? ;-)

    ResponElimina
  13. ei, a mi un mosso d'esquadra (que anava de "bon rotllo") em va dir que és legal que et demanin el DNI, però tu només estàs obligat a identificar-te, no a portar-lo al damunt. es veu que li pots dir nom, adreça i dni, i ell ha de trucar a la centraleta i assegurar-se de que tot és correcte...de totes maneres ja sabem que si enmig d'un habitual abús de l'autoritat el personatge veu que estàs enteradillo, no sé...segur que et surt amb alguna altra cosa...

    ResponElimina
  14. Com a mínim hauràs posat un nom fals, rotllo Johnny Firmonina o McCagum Tusmuerts.

    ResponElimina
  15. Hahaha; si ja dic jo, que a vegades vaig amb un ciri a les mans i n'hauria d'aprendre de mestres com tu, flanagan.

    ResponElimina
  16. Però, tio, què et costa signar al llibre de registre?

    El segurata només feia la seva feina: assegurar-se que tothom qui està a dins de l'edifici està registrat al registre ... encara que només sigui per recollir una jaqueta.

    I què és tota aquesta collonada de la dialèctica? Em sembla, noi, que ets un pedant, un arrogant i un nen consentit.

    ResponElimina
  17. Arribo una mica tard a la discussió, però només volia afegir que la teva anècdota m’ha recordat el que passa amb els segurates de la biblioteca de la meva uni, a Filadèlfia. En sortir de la biblioteca, en teoria has d’obrir la motxilla o la bossa per demostrar que no t’emportes cap llibre d’estranquis (em pregunto de què coi serveix la banda magnètica que porten el llibres). El cas és que si obres la motxilla ben oberta els segurates ni es dignen a mirar què hi portes. Si fas el gest d’obrir la motxilla, però sense arribar a obrir la cremallera ni un centímetre, els segurates també et deixen sortir sense cap problema. Ara bé, si se t’acut passar sense fer el gest, et foten una bronca que et deixen seca! Conclusió: jo faig el gest, ells no veuen què hi ha a la motxilla i tots contents...

    Felicitats pel bloc! Fa temps que et llegeixo però mai no m’havia animat a escriure.

    ResponElimina