dimarts, 11 de novembre del 2008

Wisdom



David "Honeyboy" Edwards va tocar dilluns al vespre al BB King's. No vaig ser-hi, però m'ho explicava aquest matí l'E, que sí que hi va anar per veure-hi la segona actuació de la nit: la de la banda del californià Coco Montoya, en la qual hi toca de bateria el seu cosí. Per això van donar-li un passi de backstage i és així com va poder parlar amb "Honeyboy" Edwards als camerinos. Edwards va néixer a Shaw, Mississipí, fa noranta-tres anys i és un dels darrers músics de blues del delta vius en actiu; que encara fa un centenar d'actuacions l'any. Era amic del llegendari Robert Johnson; aquell que, en una cruïlla, va vendre's l'ànima al diable per convertir-se en el més gran guitarrista de blues de tots els temps, i que va morir als 27 anys enverinat per un marit gelós. "Honeyboy" era present la fatídica nit en què Johnson va beure de l'ampolla de whisky que contenia estricnina. També explica com, als primers anys trenta, pràcticament no circulaven diners i que cada nickel que arreplegaven el guardaven com un tresor; i que, a mitjans dels quaranta, era molt difícil de viatjar pel sud dels Estats Units, no perquè les comunicacions del temps de la guerra fossin dolentes, sinó perquè un negre s'exposava a que el matessin si anava d'un lloc a un altre. David "Honeyboy" Edwards és la història viva del blues i de l'Amèrica del segle XX; i, amb noranta-tres anys, ha pogut veure com finalment un negre era elegit president dels Estats Units.

6 comentaris:

  1. Com s'explica que gent que ha dut una vida dura i miserable visqui tants anys? Potser és perquè han menjat poc i poques porqueries, a diferència de la població negra i hispana de Nova York. Unit al fet que han viscut amb il·lusió, la il·lusió per una professió, la de músic, que si bé no l'ha fet milionari (suposo), l'ha ajudat a viure i a passar-s'ho bé amb els altres. La millor manera de lluitar en contra dels radicals lliures

    ResponElimina
  2. Si senyor, el gran Honeyboy mereix un homenatge. M'agrada el blues, l'intento tocar amb la guitarra i no fa gaire vaig tenir la sort de veure algún bon concert a NY, ciutat de la qual n'estic totalment enamorat.
    Gràcies Llumemera!!!

    ResponElimina
  3. mila,
    suposo que aquest pot ser un dels factors. L'altre és una qüestió purament estadística: només ens fixem en el que han sobreviscut (que són un petit percentatge) i no en tots els que s'han quedat pel camí (la majoria); encara que sembli redundant, els que han arribat més enllà dels noranta són els que tenen una constitució genètica que els ha permès una major longevitat, que no han estat exposats a factors que acceleren o contribueixen a l'envelliment i, evidentment, també hi ha un component atzarós (no els va caure un test al cap, quan tenien quinze anys).

    marcel,
    Els músics vells i savis (com totes les persones grans que s'ho han guanyat a pols, al llarg d'una vida d'esforços i lluites) mereixen el nostre homenatge i respecte (i també diria que la nostra admiració).

    ResponElimina
  4. Una recomanació: has d'escoltar el cd d'Eric Clapton "Me and Mr, Johnson".

    Litus del Cafelitus
    (http://elcafelitus.blogspot.com)

    ResponElimina
  5. Recomanació apuntada!
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
  6. Hola!
    Ara us estava llegint i m´heu fet pensar en Bebo Valdés, músic cubà de 80 anys llargs.
    Del documental de Trueba em va fer gràcia que per amor se n´anés a viure a Suècia. A partir d´aquest documental ha fet concerts per tot el món. Sentir-lo tocar és un plaer.
    Molts anys de vida per aquests grans músics! I nosaltres per veure-ho i escoltar-los.

    ResponElimina