dimecres, 13 de setembre de 2006

El més calent és a l'aigüera, l'al·ligàtor a la claveguera


Les llegendes són gairebé sempre inversemblants, tot i que, algunes d'elles deriven de fets que realment van tenir lloc en un passat remot i que el temps –però, sobretot les persones– han anat deformant fins a fer-ne mite. Les urbanes, com a llegendes, funcionen com els seus parents campestres, i no s'escapen tampoc de la fabulació a partir de fets reals.

Una d'aquestes, que sempre m'ha cridat l'atenció, és la que conta la curiosa història d'uns llangardaixos albins que viuen a les clavegueres de la ciutat de Nova York. Al subsòl de la gran metròpoli: evitat pels humans i habitat pels rèptils. Diuen que la llegenda es remunta a l'època de l'imperi bizantí; als cocodrils del subsòl de Constantinoble, però la seva versió moderna pot molt ben bé haver-se originat a partir d'un fet real documentat al febrer de 1935 a les pàgines del New York Times (vegeu-ne l'article original al post anterior). A partir d'aquí, les incansables ments d'uns quants ciutadans amb poca feina, van anar guarnint la història fins a esdevenir llegenda contemporània. La pobra bestiola, com la vaca del poeta, es va tornar cega i, amb el pas del temps, va anar perdent la pigmentació original (apa Jean-Baptiste, que estaràs content!). La meva versió, més aviat, és que la gran quantitat de vapor d'aigua acumulat al subsòl de Nova York, que actua a mode de subsauna, els va anar descolorint i aprimant fins a la mida d'un dragonet. Al llarg dels anys, diversos transeünts els han guipat i han exclamat "they're sooooooo cute!".

Compreu o no compreu la meva història, la veritat és que no cal venir a la ciutat dels gratacels per a veure cocodrils. Dilluns, una família que passejava per Collserola, va trobar un cocodril d'un metre de llargària a la vora del pantà de Can Borrell. Un dels membres de la família va voler emular el Caçador de cocodrils –Croc Hunter, per als amics– i en va sortir ben escaldat i amb una bona dentada. Al final se'n van fer càrrec els agents rurals que el van dur al Centre de Recuperació d'Amfibis i Rèptils de Catalunya, a Masquefa.

Parlant del de debò, del malaguanyat Caçador de cocodrils, sembla que diversos dels seus seguidors han començat a prendre's la justícia pel seu compte perquè a les costes australianes fa dies que hi aparèixen cadàvers de manta –el peixot cartilaginós raïforme que va posar punt i final a una de les sèries televisives de més èxit sobre el món natural–. Sembla que el dol per la mort de l'astre de la petita pantalla ha acabat de trastocar alguns dels seus seguidors. Steve Irwin (in memoriam).

1 comentari:

  1. uuu cuanta informacioooo! per ser les 7.58 del mati XDDDD

    pero sempre interesant de llegir

    1 muak d comik

    ResponSuprimeix