dimarts, 3 d’octubre de 2006

Benvingudes


Nova York és punt de trobada. Estació de pas de curiosos i passavolants. Una Grand Central interestel·lar on col·lisionen passatgers de procedència diversa. Tots ells tenen una sola cosa en comú: una maleta de pell antiga, buida. Un equipatge lleuger. De finals del dinou. Plena de pedres rodones. Buides. Una setmana. Quatre dies, com la vida. Dos mesos. Quants anys? Una pedra més boteruda. Una altra cantellosa. Tots, per poc temps que hi siguin restaran encallats a l'espai. Les pedres. Buides. Actuen de ploms. Encallats a l'espai, que no pas al temps. Perquè aquí el temps passa de pressa. El brogit a Grand Central és descomunal. Des-comunal. Més de pressa que a d'altres llocs. El Temps. Una carta de lletres cap per avall. Un punt de trobada d'històries, de línies que s'entrecreuen. Camins. El brogit és intens. In-tens. Tots els camins. Polis. Imperi. Roma, segle vint-i-ú. Carrers empedrats. Soho. Els darrers. ¿Quan l'asfalt taparà els darrers somnis d'una primavera de revolta? Idees. Confluència de pensaments. Mai, l'asfalt mai. Maig. Estacions de pas o terminals, d'aeroports. Maletes buides de pedres buides. Comuna tensa. In-Des-criptible.

(suggerida pel "Viatge d'un savi vilatrista" de l'Adrià Puntí, que sona de fons a l'iPod)

1 comentari:

  1. és un text preciós.
    jo que sempre he cregut dur sorra a ses butxaques i ja veig que n'hi ha d'altres que traginen pedres buides, però que malgrat tot són pedres.

    Annie Hall.

    ResponSuprimeix