conxita

Ja fa temps que moltes coses es mouen a casa nostra en les sempre pantanoses aigües del món de la música. Noms nous com Mishima, Erm, Abús, Le Petit Ramón, Xerramequ Tiquismiquis, Auxiliar, Refree, Guillamino, San Josex o Mazoni es presenten amb primeres, segones i terceres propostes arriscades, i s'afegeixen a noms consolidats com els d'Antònia Font, Roger Mas, Marc Parrot, Eduard Canimas, Gerard Quintana, Quimi Portet o Els Pets. La música pop s'expressa de forma desacomplexada, amb una varietat de registres i propostes que coquetegen amb l'electrònica, el punk, el jazz o el folk, i arriba a unes cotes de qualitat com feia temps que no sentíem si paravem l'orella (ben parada) al nostre país petit. Dos dels nouvinguts a aquest melting-pot musical provenen de dues bandes desconegudes que van escriure, amb tres i un i mig discos, respectivament, un parell de bones pàgines de la música popular catalana: Dusminguet i Pomada. Els primers són la nova banda de Joan Garriga; La Troba Kung-Fú. Els segons, el nou projecte de l'Helena Casas; conxita. Ambdós tenen en comú l'ús de la xarxa per a difondre la seva música abans d'editar de forma tradicional els seus primers treballs. En el cas dels Kung-Fú, d'una manera blocaire i folletinesca, a base de fascicles en format mp3 penjats a la seva web, conjuntament amb textos d'actualitat plurilingües, lletres i fotografies. Onze capítols, que van començar amb un Clavell morenet a la primavera i que han acabat aquesta setmana amb Rumbasoltes, i que ens han acompanyant durant tots aquests mesos a ritme de rumba, de dub, de cumbia i de tots els altres pals que caracteritzaven Dusminguet.


Els vallesans conxita fan pop trist de la quotidianitat, com ells mateixos es defineixen. Les lletres i les músiques, la veu malenconiosa i, a voltes, desmenjada de l'Helena Casas, segueixen l'estela d'aquell mig disc pòstum de Pomada. Deixen enrere el folk del duet Belda-Casas i abracen un pop de mitjos temps, petit, que esboça imatges del dia a dia. Segons ells amb lletres manllevades de poetes propers. Propers perquè surten als discos que escoltem. Propers perquè les escriuen els amics amb qui fem el cafè. Cançonetes amb mel i llimona. Mel de l'enganxosa roda d'acords que t'acompanya a casa quan surts de l'assaig. Llimona del so esquerdat de cordes i plats. Llimona de l'afonia.


Les lletres: de l'Helena i dels "amics" Xavi Grimau, Ricard Oliva, Janot Vilà, Quimi Portet, i Joan Miquel Oliver. La interpretació: Helena Casas (veu), Roger Pineda (guitarra), Pep Pastor (baix) i Oriol Casas (bateria). El nom del grup, de reminiscències pauribarianes, ens transporta a aquella mestra que tots vam tenir a primària. L'estètica del grup ens ho acaba de confirmar. A la seva pàgina, els conxita hi tenen penjada una maqueta (cliqueu sobre els enllaços de les cançons més avall per a sentir-les), i uns exercicis prèvis de l'Helena jugant amb l'ordinador. També hi trobareu tres videoclips, entre els quals el de música de gossos, produït per 2 princeses barbudes. A la maqueta sonen cançons com fredor, llepo o esglaó i al darrera la nevera: imatges de pati d'escola, putxinel·lis, macramé, els pots i les olles de casa l'àvia, i una caligrafia lligada que omple tots els racons. Amb lletra petita, els conxita es presentaran a finals d'aquest més a les botigues de discos. Fins ara, el que hem pogut sentir, promet.

Les tonades de l'hivern (a les anípodes de la cançó de l'estiu)