Imants a ses geleres de cuines solitàries

Imants a ses geleres, enganxada aquí per miqflickr.

El post s'obre dissabte a les vuit-i-cinc del vespre. I vés a saber quan tancarà. Podria fer així:

La meva primera nit a Nova York era primavera, un apartament minúscul de First Avenue i una calefacció a punt de rebentar. D'això en fa gairebé dos anys.
...

El post continua dissabte a les nou-i-cinc. Després d'una dutxa, i un llampec de visita a la feina per a donar de menjar a les cèl·lules. Dos escrits més, suggerits al trajecte de tornada. Dos minuts de rellotge. A la bústia: el número setanta d'un journal canadenc. Faig temps perquè em vinguin a cercar.

Vaig passar molta calor la primera nit. Un jet lag espantós. Una ciutat bruta i decadent. Tot el meu jo descol·locat a una habitació d'hotel, sense ser-ho.
...

Ja truquen.

Són les sis-i-set del matí. Acabo de creuar la porta de casa. Un sopar d'aniversari a un dúplex de l'Upper West fins a quarts d'una, i una festa doble d'aniversari al bar d'un hotel de Lexington Avenue de la una a quarts de cinc. Converses de cafè fins a les sis. En diumenge la ciutat reposa.

Nova York se'm va mostrar aspra al primer contacte. Esquerpa i distant, malgrat que jo havia fet el primer pas per reduir la distància que ens havia separat durant tota una vida. Descol·locat per les hores de vol, més de dos aeroports i la maleïda calefacció. La meva primera nit a Nova York era primavera. I jo veia els llums de l'Empire State –blancs– des del llit. D'una habitació d'hotel...sense ser-ho.

Espero un paquet de Barcelona que encara no ha arribat. A fora, hi glaça des de fa hores.

Reprenc aquest post dinàmic a les dues-i-dos de la tarda de diumenge. Tot el matí s'ha escolat inexistent. Em desperto amb una trucada: hi ha brunch, i a més a Williamsburg. Brunch, Williamsburg: és el vocabulari mínim d'un diumenge perfecte.

Vaig caure rendit, tot i la calefacció. No recordo si vaig treure el pijama d'una maleta carregada de roba per a dues setmanes. L'únic que puc esgarrapar a la memòria és que em vaig despertar a quarts de sis de la matinada. També, el rugir de la ciutat a la nit. Pro vaig dormir d'una tirada, exhaust, fins que el jet lag va començar a fer de les seves.

Surto de casa abrigat, cap a Brooklyn. Fa un dia de cel blau sense ni un núvol, i això vol dir molt de fred. Aquesta nit arribarem als tretze sota zero.

Torno a casa a un quart-i-cinc d'una. Amb Jonathan Richman i Kiko Veneno i el seu particular The Superbowl Widowers Music Festival a The Knitting Factory hem acabat el cap de setmana i tanco el post. És dilluns i a fora som a nou sota zero.