Veneno Richman

Larkins, Rodríguez, Richman i Veneno, diumenge a la nit a The Knitting Factory.

Ponme, ponme la cinta otra vez
Pónmela hasta que se arranque
Los cachitos de hierro y cromo
A cantar como tú sabes
Kiko Veneno

Nit de diumenge, nit de Superbowl i de termòmetre sota zero. Nova York, de carrers deserts. Jugava l'adversitat al nostre favor i vam poder aconseguir entrades a darrera hora per a veure l'últim dels quatre concerts de Jonathan Richman a The Knitting Factory. Sold out la nit de dijous, divendres i dissabte. Subtitulat per a l'ocasió com a The Superbowl Widowers Music Festival, una cosa així com Festival de música per a enviduats a causa de la Superbowl, Richman es presentava a l'escenari acompanyat únicament del bateria Tommy Larkins i amb Kiko Veneno com a teloner de luxe. Durant la primera hora, el figuerenc va repassar en format acústic alguns dels punts àlgids de la seva obra com En un mercedes blanco, Joselito, la dylaniana Memphis blues again, Está muy bién eso del cariño o Echo de menos. Tot a dues guitarres i veus amb el Son de la Frontera Raúl Rodríguez. El set de Richman, que també actuava de mestre de cerimònies (MC) i muntador ocasional, va nodrir-se de clàssics de la seva discografia com I Was Dancing In The Lesbian Bar, Springtime in New York o Girl Friend, interpretats amb grans dosis d'humor, ganyotes i teatralitat, ben característiques del pare de l'indie rock. El final de festa va reunir els quatre músics dalt de l'escenari per a interpretar Volando voy. A fora el carrer ens esperava un vent glaçat.