Sofre

Denunciem la manca absoluta de joventut dels nostres joves
Manifest Groc

Avui quan he sortit de casa, he hagut de travessar una lona blava per tocar carrer. A l'altra banda, uns manobres mexicans escataven la façana de la brownstone. Al vespre, lona i paletes ja no hi eren. Del peix, n'han deixat sols la raspa. Al portal se li veuen les entranyes: les pedres marrons, pròpiament.

Llegeixo blocs que repassen un jorn més a Nova York. En Xavi, que baixa als inferns i es deixa temptar amb caramels de colors per un banyeta que duu motxil·la. En Guillem, o el pacte que ha de signar amb un Pere Botero qualsevol a les catacumbes del Metropolità: tot un decàleg per a guanyar-se el cel, encara que sigui a les vuit i vint-i-tres. I l'Andy, i els new yorkers de més de trenta-cinc anys forever youngish: baby boomers que —aquests si— han signat un pacte amb el diable per a poder continuar escoltant els New Pornographers al seu iPod, s'habiller al Urban Outfitters i prendre copes fins a les quatre de la matinada.

I jo, que duc roba del Brooklyn i del Urban, i que des que porto aquesta xapa a la solapa, a la feina em diuen hipster.
Ja em surt cua.