Sabem d'un lloc on no hi van els avions

Per tornar a casa em poso Rebellion (Lies), i em deixo dur uptown pel ritme staccato de piano i bombo i per la veu histriònica de Win Butler. Every time you close your eyes. Lies, lies! Every time you close your eyes. Every time you close your eyes. La lletra és molt trista, però a mi em fa sentir ben viu, ple d'energia. Torno d'un dels concerts de l'any, sinó EL CONCERT (amb majúscules); la confirmació dels Arcade Fire com el gran ensemble de la dècada, al Radio City Music Hall dins del Highline Festival organitzat, en aquesta primera edició, per David Bowie. Part dels beneficis són per a la reconversió de la Highline en un parc urbà.

Des de la primera nota, els canadencs han posat el públic dempeus i han empetitit la grandiositat del Radio City Music Hall, han escurçat la distància entre l'audiència i els músics, fent crides perquè la gent s'apropés a l'escenari, que han dut de cul a la seguretat del teatre. Arcade Fire han repassat els seus dos discos: el vitalisme enfront de la pèrdua de Funeral i la crítica al fonamentalisme religiós americà del darrer Neon Bible. Ha sonat tot i ho ha fet com mai, amb uns Arcade ben rodats a base de concerts; un combo de deu músics que genera un so compacte i contundent, un conglomerat sònic a base de veus cridaneres —megàfon inclòs—, tabals i percussió de tota mena, corda, vents i l'electricitat d'unes guitarres de riffs esmolats.

Un concert rodó fins al darrer instant, clos de manera magistral amb l'apoteosi de Wake Up. Children wake up, hold your mistake up, before they turn the summer into dust.