Tonic & Lenin
Houston St fa frontera entre el Village i el Lower East Side (LES), i a la cantonada d'aquesta artèria de downtown amb l'avinguda A hi ha Red Square, un edifici d'apartaments de luxe que va ser construït el 1989; l'any de la caiguda del mur de Berlín. A finals del dinou, aquesta àrea del Village i el Lower East Side havia acollit les onades migratòries provinents del centre d'Europa i del sud dels Estats Units. Més tard, vingueren els hispans —principalment porto-riquenys— i asiàtics, que van convertir LES en un dels barris ètnicament més diversos de Nova York. Als anys vuitanta, la revitalització del barri va comportar un procés de gentrificació: la transformació socioeconòmica d'una àrea urbana degradada a causa de l'arribada progressiva de grups socials de classe mitjana o alta que, amb el consegüent augment dels lloguers, desplacen els habitants tradicionals de la zona. Les tensions de la gentrificació van culminar amb els aldarulls entre la policia i els ocupes a Tompkins Square Park el 1988.
Red Square és un d'aquests luxury projects que van transformar LES i, en una mena de contrasentit, és coronat per una escultura de Lenin de més cinc metres d'alçada. L'escultura, obra de Yuri Gerasimov, va ser un encàrrec estatal, però la desintegració de la Unió Soviètica va deixar-la oblidada al pati del darrera d'una dacha als afores de Moscou. I d'allà al terrat d'un condo de Nova York, el 1994. Me n'imagino el trasllat com en aquella escena de la pel·lícula Good Bye Lenin!, en què la mare del protagonista veu com traslladen amb helicòpter una escultura de líder de la revolució d'octubre. Els contrasentits no s'acaben aquí, perquè el Lenin del terrat de Red Square mira cap a Wall Street, el temple del capitalisme, i als seus peus hi té el Lower East Side, un dels llocs on es va gestar el moviment socialista nord-americà. Probablement, aquesta és l'única efígie de Lenin que es conserva a Nova York després que, als anys trenta, el mural Man at the Crossroads, del mexicà Diego Rivera, al Rockefeller Center, fos "substituït" per les pintures de Josep Maria Sert. I, per acabar-ho d'adobar, el promotor principal de l'edifici va ser Michael Rosen, de Park Square Associates, ex-professor de sociologia radical a NYU, i que amb els diners d'aquest i d'altres projectes es dedica a la construcció d'habitatge protegit per a dones maltractades i malalts de sida. Pel que fa al nom de l'edifici —de ressonàncies completament soviètiques— el mateix Rosen reblava el clau, en una entrevista al New York Times, el 1989, "I thought it was a nice name, considering the location and the fact that the building is both red and squarish". El rellotge que fa companyia a Lenin cobreix la torre d'aigua i s'inspira en un rellotge de la col·lecció del MoMA en què les hores en comptes de seguir la numeració usual segueixen el patró 12, 1, 9, 6, 4, 10, 5, 11, 7, 2, 3 i 8.
Per acabar, un darrer apunt sobre la gentrificació de LES. El passat catorze d'abril, la pressió immobiliària va fer tancar Tonic; a l'igual que mesos abans ho havia fet una altra sala de concerts de la ciutat, la mítica CBGB. Per a l'ocasió, s'havia organitzat un concert de protesta i comiat i, al desallotjament, com es pot veure i llegir en aquest bloc, van ser detinguts Marc Ribot —guitarrista entre d'altres de Tom Waits—, i Rebecca Moore, qui fou parella de Jeff Buckley.
Molt aclaridor... A mi m'havien explicat que en aquest edifici, o solar, hi havia hagut la seu d'una Union i d'aquí el Lenin. Ja veig ue m'han ben enredat...
ResponElimina...NYC també és ple d'indocumentats!
ResponEliminad'això, no se'n diuen 'llegendes urbanes'?
ResponEliminaque es podria fer un blog (o una novel·la) sobre llegendes urbanes a NYC?
Jo, fa ja mes de 2 anys, vaig anar a un concert a la sala Tonic, era un concert benefic de Yo La Tengo per evitar el tancament "imminent" de la sala per no poder mantenir el lloguer del local.
ResponEliminaFinalment han pogut aguantar mes de dos anys, pero inevitablement han acabat tancant :(